Llibres

Marta Rovira, cada dia més a prop

Advocada, secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya, diputada i portaveu del partit republicà al Parlament, Marta Rovira ha estat també secretària general de l’Aliança Lliure Europea i professora de dret administratiu. Coneix de primera mà les entranyes del procés sobiranista i les seves implicacions jurídiques i d’abast internacional. Va néixer en democràcia i representa una nova generació que no renuncia a fer realitat els somnis de llibertat i de justícia social.

Però qui és aquesta vigatana discreta que fa tàndem amb Oriol Junqueras? Com i per què ha arribat fins aquí? Què pensen d’ella els qui la coneixen més enllà de la faceta política? Com combina responsabilitat pública i maternitat?

Eva Piquer ha sabut copsar la dona que respira i batega darrere la líder política que té un paper clau en el procés d’alliberament nacional i social de Catalunya. Cada dia més a prop.

 

Pòrtic, 2014.

Catorze de cara al 2014

 

Albert Sánchez Piñol, Joan Triadú, Lluís Llach, Montserrat Abelló, Salvador Giner, Jaume Cabré, Mònica Terribas, Joan Margarit, Joaquim Maria Puyal, Josep Maria Espinàs, Anna Veiga, Josep Carreras, Montserrat Carulla i Isona Passola.

Catorze catalans il·lustres s’expliquen ells mateixos, i ajuden a explicar el país, en aquestes esplèndides entrevistes fetes del 2008 al 2013, un dels períodes més convulsos i apassionants de la història de la Catalunya contemporània. La primera conversa va tenir lloc l’endemà de la independència de Kosovo i l’última s’ha fet a les portes d’un 2014 que ens acostarà, potser, a l’alliberament nacional.

“Eva Piquer estima prèviament els seus entrevistats i busca fer-los estimar als seus lectors burxant-los cada tros d’ànima. Hi ha converses que treballen només l’activitat professional de l’entrevistat fins al darrer alè, que els expliquen millor del que fins ara s’havien explicat mai, i n’hi ha que els obren sentimentalment en canal.” (Del pròleg de Vicent Sanchis)

Acontravent, 2014.

 

Petita història de Barcelona

Mediterrània, 2012

Mediterrània, 2012

“Quan la mare era petita com el meu germà petit, no podies anar amb metro a la platja. A Barcelona no hi havia ni una platja com la d’ara ni un metro que hi arribés. Sona estrany, perquè la mare és gran, però tampoc tant. No és una àvia, i encara menys una besàvia. I, en canvi, va conèixer una ciutat tancada al mar, en què la gent havia d’agafar el tren o el sis-cents per anar-se a remullar o a prendre el sol (el sis-cents era un cotxe d’abans, rodó com un cargol). Sort dels Jocs Olímpics del 1992, que van servir com a excusa per fer una ciutat més maca. Els atletes van guanyar medalles i Barcelona va guanyar el mar on ara els meus germans i jo ens banyem cada estiu. Només sis parades de metro separen casa nostra de l’estació de Vila Olímpica: ens plantem a peu d’onada en vint minuts.”

Un recorregut turístic i històric per la capital catalana. Il·lustrat per Pilarín Bayés. Publicat en català, castellà, anglès, francès, italià, alemany, rus i japonès.

La feina o la vida. Certeses (provisionals) d’una mare desacomplexada

Columna, 2010.

Vas pel món amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpabilitat per bufanda. Has deduït que la famosa conciliació laboral i familiar és una llegenda urbana: se’n parla molt però no l’ha vista mai ningú. Fas de mare com pots, i sempre trobes algú disposat a explicar-te que les coses es fan justament al revés. Tens una agenda tan estressada que no et queda ni mig minut per replantejar-te res, i potser val més així: si mai t’atures a agafar aire, et vénen ganes d’engegar-ho tot a rodar. Perquè el presumpte alliberament que et fa anar de bòlit en nom de la revolució femenina és l’estafa del segle, i educar nens per telèfon surt car. Els fills s’han carregat la teva independència i t’han convertit en campiona olímpica de recollir roba de terra, però parar taula per a sis persones quan abans éreu només ell i tu dóna sentit a la vostra història i a la factura de la carnisseria. La feina o la vida és una reflexió sincera i desacomplexada sobre la maternitat, les criatures, els dubtes, les contradiccions i les certeses (provisionals) d’una dona d’avui.

Mares del segle XXI. Notícia al diari Avui. 3 de novembre del 2010.

Conciliació laboral i familiar? Una llegenda urbana. Notícia a Vilaweb. 1 de novembre del 2010.

La feina o la vida al programa El suplement de Catalunya Ràdio. 6 de novembre del 2010. A partir del minut 31.

Eva Piquer: “La mujer ha salido de casa pero el hombre no ha terminado de entrar”. Entrevista a La Vanguardia digital. 10 de novembre del 2010.

La feina o la vida al programa L’oracle de Catalunya Ràdio. 26 d’octubre del 2010.

La feina o la vida al programa Tot és molt confús de Catalunya Ràdio. 10 de novembre del 2010.

Visca la vida! Article de Sílvia Soler al diari Avui. 13 de novembre del 2010.

La feina o la vida al programa Sortida Nord de Televisió Badalona. A partir del minut 14. 18 de novembre del 2010.

– La feina o la vida al programa Ciutat Oberta de Ràdio Ciutat de Badalona. 18 de novembre del 2010.

– La feina o la vida al programa Voranit d’El9TV. 25 de novembre del 2010.

– Comentari de la crítica literària Anna M. Gil al suplement Cultura/s de La Vanguardia. 8 de desembre del 2010:

“Los modelos falsamente revolucionarios no resisten la prueba de los hechos. Esta prolífica escritora y periodista, con cuatro hijos, educada en una escuela progresista, a sus cuarenta y un años, adopta una postura transgresora, subversiva y verdaderamente crítica. Rompe con lo convencional. Cuenta su experiencia de madre trabajadora sin complejos. Con humor. Con la libertad de quien no se deja engañar por una visión del mundo única. Y transmite la felicidad del amor y la entrega.”

Entrevista a Eva Piquer al programa Via Lliure de RAC1 emesa el 6 de febrer del 2011.

Entrevista a Eva Piquer emesa a Ona de Sants Montjuïc el 18 de febrer del 2011.

Entrevista a Eva Piquer a la web 365 dies, 365 entrevistes, publicada el 26 de febrer del 2011.

Supermare treballadora i altres estafes

Mina, 2005.

“La que treballa tot el dia enveja la que fa mitja jornada. La de mitja jornada preferiria no treballar fora de casa. La que va per lliure pagaria per tenir un horari pautat. La que ha deixat la feina per consagrar-se als nens i a la casa mataria per poder-se escapar vuit hores al dia. Totes pensen que les altres se’n surten millor… i totes s’equivoquen.» Un llibre per riure’s d’una mateixa i sentir- se una mica menys culpable. (I prou curt perquè el pugui llegir fins i tot la mare més estressada.)

Els fantasmes no saben nedar

Mobil Books, 2004. Edició bilingüe català/castellà.

“Vas començar a nedar per prescripció mèdica molt abans del dia que se’t va trencar la vida. Amb quinze anys, conservaves intacta la ingenuïtat de qui creu que només es trenquen les vides dels altres”. Una narració il·lustrada per Mariscal.

No sóc obsessiva, no sóc obsessiva, no sóc obsessiva. Dèries, plaers i addiccions d’una lectora desacomplexada.

Ara Llibres, 2003.

No sóc obsessiva, no sóc obsessiva, no sóc obsessiva parla del plaer de llegir, de l’esforç d’escriure i de la incertesa de viure, i ho fa de la mà d’una lectora desacomplexada que col·lecciona consells d’escriptors, definicions cíniques i paraules entre cometes. Aquest és el llibre sobre llibres, però també sobre els símptomes de fer-se gran; sobre l’addicció a la xocolata, el pa calent i a les novel·les fresques; sobre la ràbia contra el xiclet que s’enganxa a la sola i sobre l’encert de les llibreries amb lavabos on et deixen tocar, remenar i, si cal, llegir. En definitiva, un volum que dóna sentit a l’escriptura, a la lectura i a la vida.

Una victòria diferent – Premi Josep Pla 2002

Destino, 2002.

Una victòria diferent és una novel·la sobre la intel·ligència, la felicitat i la certesa que la intel·ligència no fa la felicitat. L’Ada és una dona superdotada que, després de perdre la mare i de patir un daltabaix sentimental que la tritura per dins, converteix el desig de tenir un fill en el motor de la seva nova vida. La recerca d’un home que la deixi embarassada esdevé alhora una lluita per derrotar el seu quocient intel·lectual. L’Ada, que sempre s’ha sentit en fora de joc, se sap minoria en un món governat per la majoria absoluta. Prefereix que el seu fill o filla sigui més normal i, per tant, més feliç. Amb un estil àgil i una alternança de plans narratius, l’obra guanyadora del premi Josep Pla 2002 gira al voltant d’un personatge cerebral i amb certes obsessions compulsives que és víctima de la pròpia incapacitat de fer-se estimar. Una victòria diferent és una novel·la rodona plena de triangles.

Alícia al país de la televisió – Premi Marian Vayreda 1999

Empúries, 1999.
Traduït al castellà (Ediciones SM).

L’Ona i l’Alícia tenen la mateixa cara, la mateixa veu i els mateixos cabells escarolats. Però l’Ona té quinze anys i l’Alícia, gairebé divuit. L’Ona, amb una boca per estrenar, ha d’aprendre a fer petons perquè ningú pensi que l’Alícia no en sap. L’Ona encara no s’ha enamorat mai i a l’Alícia li toca fer l’amor per exigències del guió. Entre l’una i l’altra neix una amistat d’alta indefinició. Alícia al país de la televisió és una novel·la per a tots els públics que parla en clau adolescent de la fama, els sentiments, el sexe i les relacions humanes en un món que gira en funció de l’èxit d’audiència. Persones reals i personatges virtuals circulen per una historia a prova de zàping que atrapa des de la primera pàgina.

La noia del temps – Premi El Vaixell de Vapor 1996

Cruïlla, 1997.
Traduït al castellà (Ediciones SM) i al portuguès de Brasil (Ediçoes SM).

A l’Iris, una noia de tretze anys, li toca fer les prediccions meteorològiques en un telenotícies de l’escola. Com per art de màgia, les seves prediccions sempre es compleixen. En pocs dies l’Iris aprèn per què el cel és blau,què és una calamarsada o què passa quan plouen granotes. També aprèn que la vida no és sempre com voldríem, que fer-se gran porta maldecaps i que l’amor pot tenir gust de xocolata desfeta. I, sobretot, descobreix que no plou mai a gust de tothom.