Visquem la vida tota la vida

diumenge, 9 febrer

No sé què coi passa aquest 2014. Potser és una percepció subjectiva i no pas una veritat estadística, però tant se val: s’està morint massa gent. Gent jove, gent propera, gent amb molta vida per viure. I això ens provoca impotència, ràbia, desconcert. Un forat al cor, una tristesa infinita.

Vivim d’esquena a la mort, i té certa lògica que ho fem així. Actuem com si la mort no existís per pura supervivència. Pensar-hi constantment ens faria embogir. Tampoc cal aprendre’n, a morir: en sabrem sí o sí, sense assajos.

Si convé recordar de tant en tant que som mortals és per aprendre a viure. I a riure. I a riure’ns de nosaltres mateixos. “Hem de pensar en la mort per familiaritzar-nos-hi, per acceptar-la i, després, pensar en un altre tema”, apunta el filòsof francès André Comte-Sponville.

No té sentit fugir-ne perquè ens atraparà igualment. Val la pena tenir-la al cap (en un raconet, que no emprenyi gaire) per valorar com cal la importància de cada cosa. I per deixar de donar importància a les coses que no en tenen. Ho deia Montaigne: “Vull que s’allarguin els oficis de la vida tant com sigui possible, i que la mort em trobi plantant les meves cols, però despreocupat d’ella i encara més del meu jardí imperfecte”.

Hem de treure partit de cada moment, amb intensitat, perquè potser demà no hi serem. Però alhora hem de fer apostes de futur, perquè potser demà encara hi som, i és absurd rendir-se abans d’hora. Em sembla que el carpe diem té un punt de mentida. No es tracta de viure el present, sinó de viure glop a glop tota la vida.

(publicat a Nació Digital el 9-2-14)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>