28. Xesco

dimarts, 28 gener

365 PARAULES

El primer mort de la meva vida va ser Xesco Boix. Jo tenia quinze anys i no se m’havia mort ningú de prop, encara. En Xesco era com de casa. Al passeig de Palamós, l’avi em va dir que l’havia atropellat un tren. No recordo quant vaig trigar a saber que s’hi havia tirat, a la via.

Aquell estiu del 1984 vaig rellegir un llibre que m’havia recomanat en Xesco personalment, un dia que havíem coincidit a la llibreria Ona: Sadako vol viure, de Karl Bruckner. La història d’una nena víctima de les radiacions d’Hiroshima que es proposa fer mil ocells de paper.

Xesco Boix tenia disset anys i viatjava pels Estats Units quan va conèixer Pete Seeger, el pare del folk nord-americà, i s’hi va emmirallar. “Ell lluitava durament per convertir aquest infern en un paradís –recordava temps després l’animador català–. La guitarra i les cançons eren les armes. Jo m’hi vaig apuntar.”

Ahir va morir Pete Seeger als 94 anys. I a mi, que la mort em fa pànic perquè estic convençuda que és el no-res absolut, m’ha vingut al cap una idea consoladora: Xesco, ja el tens amb tu.

 

5 Comentaris a 28. Xesco

  1. Joana's Gravatar Joana
    28 gener 2014 , 11:43 | Enllaç permanent

    En Xesco també va representar molt per a mi. Encara recordo, la nostra visita a la seva casa de Santa Maria de Palautordera, amb la nostra filla, Ginesta, que només tenia dos anyets. Va lloar molt el seu nom i li va fer una petita dedicatòria. La nostra Ginesta va aprendre quasi totes les seves cançons.

  2. Elisabet's Gravatar Elisabet
    28 gener 2014 , 12:30 | Enllaç permanent

    Eva, m’ha encantat aquest escrit. Bé, et vaig seguint i m’agraden tots, però aquest m’ha arribat al cor especialment, perquè a casa érem amics personals d’en Xesco i el recordo molt, tot i que quan va morir jo tenia set anys…
    Gràcies i endavant!

  3. Albert_O's Gravatar Albert_O
    28 gener 2014 , 22:45 | Enllaç permanent

    Noies, m’afegeixo als vostres comentaris. Jo soc una mica mes gran que vosaltres, seguia en Pete Seeger des dels meus temps a l’agrupsment escolta, i vaig quedar fotut per la mort d’en Xesco i del meu estimat Ovidi Montllor. Quan vaig sentir les paraules d’en Toti Soler, en el documental a l’Sputnik, les llagrimes em van negar els ulls. Només vaig tornar a la normalitat després de sentir-lo interpretar amb la fabulosa veu de la Silvia Petez Cruz, Cançó de suburbi, de Joan de Segarra. Monumental, espectacular.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca