Són ben teus, ets ben teva

dimecres, 11 desembre

Ja els tens, els divuit. Agafa’ls, són ben teus. Són teus els primers divuit i, sobretot, són teus els que vindran a partir d’ara. Que els fills no et pertanyen és una d’aquelles veritats que costen d’entendre, sobretot si n’ets la mare i has tingut la sort de dur-los a dins quan ja són però encara no són del tot. Tu ets més llesta i fa molt temps que ho saps, que no ets meva. Però ara ja no em queda ni la coartada legal, ara ets oficialment adulta i mestressa de les teves decisions.

Ai, les decisions. El famós dret a decidir inclou el dret a equivocar-se. Sovint és més fàcil que decideixin per tu. Però ningú ha dit que hagi de ser fàcil, la vida. La vida ha de ser rica, intensa, dolça, i a estones amarga, i a estones trista. I sempre complicada. I amb sort, llarga.

No ets pas filla única, però ets la meva única filla. I te m’assembles molt, massa, per fora i per dins. Sovint ens passa allò de les càrregues elèctriques que es repel·len perquè són del mateix signe. La diferència ens atreu, la semblança ens incomoda. Però ens tenim l’una a l’altra, ho sabem, i quan cal fins i tot ho demostrem.

Agafa’ls, els divuit anys. I cuida’ls: són un tresor. Assaboreix-los. Benvinguda sigui la majoria d’edat si amb ella s’acaba la pressa per cremar etapes. Amb el temps entendràs que cada cop s’entenen menys coses, de la vida. Que les certeses es difuminen en lloc de consolidar-se. Que fer-se gran és aprendre a nedar en un mars de dubtes en què tard o d’hora et pica una medusa.

Agafa’ls ben fort, els divuit, i protegeix-los com si en fossis la mare. Des dels meus quaranta-quatre farcits d’inseguretats, una cosa tinc més que confirmada: que els divuit anys, i els trenta, i els cinquanta-set, i els vuitanta, només es viuen una vegada.

 

8 Comentaris a Són ben teus, ets ben teva

  1. 11 desembre 2013 , 20:46 | Enllaç permanent

    Rebre un escrit així per l’aniversari és un autèntic regal i els lectors, sense voler-ho, participem una mica de la festa. Felicitats!

  2. Toia's Gravatar Toia
    11 desembre 2013 , 22:09 | Enllaç permanent

    Felicitats!! I disfruta’ls tu també,Eva,totes les etapes tenen lo seu,però a partir d’ara tot és molt intens i interessant!!!

  3. Pilar's Gravatar Pilar
    12 desembre 2013 , 1:34 | Enllaç permanent

    Aquesta cartr emociona com a lectora, com a mare que i com a filla que sóc. Dius veritats com a temples vestides de saviesa i profund amor. Exquisita i tendre. Gràcies Eva

  4. 27 gener 2014 , 22:04 | Enllaç permanent

    Vaig llegir primer aquest text, sense cap referència. Això sí, feia temps que et llegia i sabia que eres mare 4×4. Un mes després, sense saber-ho, vaig conèixer la noia que hi ha al darrere d’aquestes paraules. Sense saber-ho, em va captivar i vaig acceptar dibuixar-la des de la modèstia i el silenci. Em feia por esguerrar la imatge mental que tenia d’ella. Finalment, em vaig adonar que ereu mare i filla, i avui, rellegint el teu escrit he pensat que la vida és molt bonica quan et passen coses així. Una abraçada !

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca