La democràcia no és un estat d’ànim

diumenge, 24 novembre

Podem simplificar i dir que el món es divideix entre els optimistes i els pessimistes. Els primers són aquells que no han tingut temps d’escoltar les notícies, i els segons els que miren a dreta i esquerra abans de creuar un carrer de direcció única.

Però la realitat és bastant més sofisticada. De catalans sobiranistes, en tenim de tot l’espectre anímic. Els optimistes convençuts que el procés anirà bé, és a dir, que no es frenarà abans d’hora, que acabarem sent allò que vulguem ser i que voldrem ser independents. Els que íntimament creuen que trobarem entrebancs insalvables però de cara enfora van d’optimistes i diuen que tot anirà bé, no fos cas que el personal es desanimés, i llavors sí que hauríem begut oli. Els que volen que tot acabi bé però hi ha dies que es lleven pensant que sí, que ens en sortirem, i hi ha dies que es lleven pensant que no. Els que han recuperat l’esperit de l’antic culer i entonen cada dos per tres aquell “ai ai ai” tan nostrat, sense adonar-se que potser és un tarannà perdedor que no porta enlloc. Els que veuen a venir que ens fotrem la gran castanya i ho diuen, perquè si tens unes expectatives sota zero la frustració sempre és menor i perquè quan ens hàgim fotut la gran castanya podran presumir que ells ja ho havien dit. Els que veuen a venir que la independència ens l’haurem de pintar a l’oli i opten per canviar de tema cada cop que surt el tema, perquè no els ve de gust imaginar que la independència ens l’hàgim de pintar a l’oli ni els consola la idea de poder presumir de futuròlegs.

Entre els catalans unionistes, tenim els pessimistes, que creuen que es farà la consulta i guanyarà el sí; els optimistes, que creuen que guanyarà el no; els que no saben, no contesten; i etcètera.

També tenim els que volen que el procés acabi malament i fan mans i mànigues per avortar-lo, però aquí ja no parlem d’optimistes ni pessimistes, sinó d’enemics de la democràcia. Optimisme i pessimisme són propensions de l’estat d’ànim que poc o molt s’alternen en cadascú de nosaltres. Però l’actitud democràtica no s’hauria d’alternar amb res, perquè la democràcia només té un límit: la voluntat popular. La democràcia se supera amb més democràcia. Defensar això no és fer volar coloms ni tocar poc de peus a terra: és, simplement, ser demòcrata.

Per desgràcia, el món es divideix entre els demòcrates que veuen el got mig ple, els demòcrates que veuen el got mig buit i els pobres d’esperit que lluiten per agafar el got i trencar-lo en mil bocins.

(publicat a Nació Digital el 24-11-2013)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>