Tornarem a parlar del temps

diumenge, 27 octubre

Els meus avis van fer la guerra, i la van perdre. Els seus fills, nascuts en plena postguerra, van ser una generació políticament anestesiada: van créixer sense sentir parlar de política. Durant molts anys es va imposar un silenci resignat: recordar en veu alta que havien guanyat els altres no duia enlloc. Als meus futurs pares, la consciència antifranquista se’ls va despertar tan tard que una mica més i es mor el dictador abans.

En Sergi Pàmies va néixer a París, fill d’exiliats comunistes. La Teresa Pàmies i el Gregorio López Raimundo, lluny de callar, van viure pel partit i per la causa. Conseqüència: en Sergi es va rebel·lar contra la presència invasiva de la política a casa seva i va procurar que la política no interferís ni poc ni gaire en la vida dels seus fills. Ho explica en un dels relats del més que recomanable llibre Cançons d’amor i de pluja.

Sol passar així: després d’una etapa històrica políticament moguda, en ve una altra de més plàcida en què la política queda relegada a un segon terme. Per tant, aquesta efervescència d’ara no durarà tota la vida. Si la cosa va de la millor manera, d’aquí a una dècada la feina estarà feta, viurem finalment en un país normal i a les sobretaules es parlarà del fred que no arriba, del divorci dels veïns de dalt, de la recepta del bacallà amb samfaina, dels efectes dels raigs gamma sobre les margarides o de què volem ser quan siguem encara més grans (per sort, ja no caldrà dir que volem ser lliures).

I, amb molt de gust, també parlarem de política.

(publicat a Nació Digital el 27-10-2013)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>