Amb una hac majúscula i sonora

dilluns, 14 octubre

No va ser el millor concert del món, ni ho pretenia. Tampoc pretenia ser el més llarg i va estar a punt de superar el de Woodstock. Hi va haver relliscades i notes fora de to, però va tenir grans encerts i, sobretot, va servir per renovar l’empenta de la societat civil. Ens vam veure les cares (per bé que això era bastant més fàcil quan els independentistes érem quatre gats) i vam demostrar que sí, que el procés avança i no hi ha marxa enrere. Perquè nosaltres, les noranta mil persones que vam omplir el Camp Nou i les moltes més que hi eren en esperit (com Artur Mas a la mani que va accelerar-ho tot) vetllarem prou perquè els polítics facin allò que van dir que farien. Si tenen temptacions de retrocedir ens hi trobaran, fent pressió: els impulsarem cap endavant amb alegria. Per dir-ho amb una metàfora marinera de les que gasta el president: aquí ningú salta de la barca mentre el poble vulgui navegar.

No em perdonaria no haver-hi anat, i no em perdonaria no haver-hi dut els fills. El 1977, els pares em van deixar a casa d’uns amics mentre ells corrien cap al passeig de Gràcia a cridar “som una nació” i encara els ho retrec sempre que puc. En patiran d’altres, però aquest trauma segur que se l’estalvien, els meus plançons. Els he arrossegat a mil actes reivindicatius amb l’argument “de gran, t’agradarà haver-hi estat”. Hi ha masoquistes que van al gimnàs perquè saben que en sortiran contents d’haver cremat calories, visca la seva força de voluntat, i n’hi ha que portem la descendència a saraus com el Concert per la Llibertat perquè sabem que en el futur els farà feliços la idea que un dia s’estava escrivint la història i ells eren allà, amb els bolígraf a la mà, fent bona lletra. I qui diu el bolígraf diu l’estelada.

Confesso que les he avorrit de cop, les estelades. Mig per les ganes de poder-les despenjar del balcó ara que sembla que finalment sí, mig per l’efecte saturació. El marxandatge indepe (xancletes, corbates, biquinis, cervesa…) s’ha popularitzat tant que se m’ha desencadenat la típica reacció elitista. Aquest matí buscava sabates amb planta d’espart i m’han ensenyat unes espardenyes amb reivindicació incorporada. “Totes les que teniu porten l’estelada?”, he demanat amb cara de no és això, companys, no és això. La dependenta es deu haver pensat que sóc de Ciutadans, com a mínim. I he sortit de la sabateria amb les mans buides, com si no fos la mateixa persona que per Nadal (o sigui, fa mig any de no res) va comprar un parell de VamCats per a cada membre de la família. Com si l’estelada no hagués estat la meva bandera de tota la vida. Però és superior a mi, què hi farem: m’he n’he afartat, de la mateixa manera que un estiu d’aquests passaré a odiar el gaspatxo. Prendre’n tres litres al dia acabarà tenint conseqüències.

El 29 de juny al camp del Barça sortien estelades de sota les pedres: jo mateixa en vaig brandar una amb la cara ben alta, perquè aquell dissabte cap símbol resultava sobrer. Vam fer un mosaic espectacular que per si sol ja pagava el macroconcert. I vam tenir en tot moment la consciència d’estar fent Història, amb una hac majúscula i sonora. Com va dir algú, amb la gent que d’aquí a vint anys dirà que va ser al Concert per la Llibertat, es podria omplir el Camp Nou cinc vegades. Pel mateix mecanisme multiplicador pel qual tothom va córrer davant dels grisos durant el franquisme o tothom va formar part de l’Assembla de Catalunya. No deixa de ser curiós que el dictador morís al llit i a una edat bastant més avançada que Salvador Puig Antich.

Diguem-ne concert, diguem-ne aquelarre, diguem-ne orgasme col·lectiu, diguem-ne trobada de germanor per agafar embranzida, diguem-ne xocolata amb xurros. Catalunya va tornar a anunciar en veu alta que és un país major d’edat, amb desig i urgència de decidir què vol ser de gran. Amb desig i urgència d’enterrar d’una vegada les banderes i les lluites superades. Amb desig i urgència de constatar que aquell vici tan català de celebrar derrotes ja ha passat definitivament de moda. Amb desig i urgència i ambició de cantar victòria.

(publicat al número 54 de la revista ONGC)

2 Comentaris a Amb una hac majúscula i sonora

  1. 1 desembre 2013 , 19:44 | Enllaç permanent

    Soc un exilat económic a Mexic (amb la minssa pensió que rebo no puc viure a Catalunya) i (des de fa uns 8 anys) convençut independentista.
    M’hagués agradat ser-hi i el teu article m’ha conmogut.
    Desde Méxic faig el que està al meu abast (pedagogia amb tothom i mitjançan la meva web) per a la causa.
    Felicitats! No coneixia el teu treball i he de dir que és magnific. T’he descobert per els teus articles, sempre interessants, a Nació Digital.
    salutacions cordials
    Román

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>