El dia que ens vam començar a suïcidar

dijous, 4 juliol

Avui m’han ofert tres feines, cap de remunerada. Encara sort que visc de l’aire: si no, no sé pas com m’ho faria.

Tots els sectors estan fumuts, ja ho sé. Però n’hi ha que no es deixen trepitjar tant. El lampista que m’ha de venir a posar uns endolls em cobrarà les hores i el material, només faltaria.

Que les empreses acomiaden periodistes en plantilla és una d’aquelles notícies que ja no són ni notícia, segons els criteris que vam aprendre a la facultat. L’últim cop que vaig marxar d’un diari ho vaig fer amb un ERO entre cames. La solució, quin remei, passa per fer-te autònom i provar de viure de col·laboracions. Però això, que durant anys era una manera molt digna de guanyar-te el pa i les pizzes (ho vaig fer del 1991 al 2004), ara mateix és del tot impossible. Els articles, per exemple, es devaluen per moments. O directament no te’ls paguen, o te’ls paguen tan poc que no et sortirien a compte ni que els escrivissis en dos segons de rellotge. Passa el mateix amb les aparicions a ràdio i tele: els espectadors consideren que l’opinador Tal és a tot arreu, però mil tertúlies i seccions diverses no li serveixen ni per cobrir mig lloguer.

Ja és tard per plantar-se. Si et negues a escriure un article a canvi d’una xifra irrisòria, sempre hi haurà algú que ho farà. Aquest algú pot ser un pobre pringat com tu que aspira a tenir visibilitat, confiant que tard o d’hora en traurà rendiment, o bé pot ser una persona que cobra una nòmina per una altra banda i es pot permetre fer d’articulista per amor a l’art. Tal com van les coses, mentre no hàgim de pagar per col·laborar als mitjans, ja podem estar contents.

Qui més qui menys plorarà la mort del periodisme remunerat. Les causes són moltes: la crisi econòmica, la consegüent caiguda de la publicitat, el pecat original d’abocar els continguts a internet de franc, la multiplicació dels emissors (un blog com aquest o un compte de Twitter el pot tenir tothom), i anar-hi anant. Però també és veritat que els articulistes, opinadors i col·laboradors en general ens vam fer respectar poc quan encara hi érem a temps. Treballar a qualsevol preu? “No, gràcies”, hauríem pogut respondre.

Potser és per un refotut sentiment de culpa que no em sé treure del damunt ni que em matin. Però jo, en plena agonia i sense deixar de buscar el miracle que ens revifi, tinc certa sensació d’haver contribuït al nostre suïcidi.

 

6 Comentaris a El dia que ens vam començar a suïcidar

  1. Adriana's Gravatar Adriana
    4 juliol 2013 , 20:08 | Enllaç permanent

    Eva: com dius tu, tots els sectors estan fomuts. I t’asseguro que alguns ho estan molt.És molt dur veure gent que no té diners per pagar una petita part de la quota de material perquè els seus fills estudïin; és trist veure que hem de deixar d’anar de vacances com anàvem (4 dies en un bungalow!); és trist que un treballador es vegi obligat a seguir els torns de treball que l’empresa li imposa (si no, un operari que ha vingut de l’altra banda del món i que està disposat a treballar en els horaris i condicions que siguin); és trist que molts de nosaltres haguem de treballar molt més del que ho fèiem perquè han fet fora de la feina els nostres companys de treball i a sobre cobrem molt menys del que cobràvem fa 3 anys. Tot això és molt trist, però penso que hem de saber relativitzar una mica la situació i veure que hi ha gent qu està molt pitjor. I evidentment que el lampista ha de cobrar, només faltaria! Hauria de poder cobrar el periodista, el lampista, el mestre, el metge i l’auxiliar administrativa retallada de feina i de sou. Perquè totes aquestes professions i moltes altres que no he esmentat són igual de dignes!

  2. Laia's Gravatar Laia
    15 juliol 2013 , 8:00 | Enllaç permanent

    Completament d’acord. Totes les humanitats estan fomudes. I per als què es guanyen la vida escrivint, encara més.

  3. Lurdes's Gravatar Lurdes
    21 juliol 2013 , 9:36 | Enllaç permanent

    No es tracta ben bé de cobrar, o no.
    Aquesta situació que estem vivint, ens ha de portar a reinventar-nos, a reinventar la nostra forma de viure, perquè, tal com viviem fins ara, no és possible seguir.
    Per tant, ens hem d’esforçar i llevar-nos cada mati, amb il.lusió i entusiasme, i, sino, com a mínim llevar-nos per tal que, en el moment que passi la inspiració, ens trobi llevats i desperts.
    Acabo de llegir que una senyora de 80 anys ha reinventat els bolquers que es renten.
    Al cap i a la fi, n’hi ha que diuen que tot està inventat, però potser hi ha vegades que no ens en recordem i cal retrobar l’essència de les coses.
    Els periodistes, les administratives, els metges, els terrissaires….. potser hem d’anar caminant per trobar quina és la dimensió del nostre treball, que no tot s’acaba cobrant, la vida no és solament consumir i comprar, no?

    • Pere's Gravatar Pere
      22 agost 2013 , 8:56 | Enllaç permanent

      Benvolguda Lurdes (comentarista 21/07), m’encantaria que ens expliqués com s’ha reinventat vostè, amb tanta il·lusió i entusiasme. Perquè si posa l’exemple de la senyora de 80 anys em sobta que no ho aprofiti per explicar també el seu cas. O potser és que en realitat no s’ha “reiventat” en res i és molt fàcil donar consells als altres quan hom ja té la vida solucionada?

  4. Josep's Gravatar Josep
    22 agost 2013 , 7:34 | Enllaç permanent

    El dia que vaig aconseguir una feina fixa en un institut (de l’estranger) vaig dir: he fet el primer pas per convertir-me en un escriptor català.

  5. NuNunurieta's Gravatar NuNunurieta
    22 agost 2013 , 11:51 | Enllaç permanent

    Ja fa molts anys que van començar els suïcidis massius tan d’articulistes en general com d’escriptors en particular. La crisi només ha possibitat actuar de forma més barroera, upss, perdó, justificada, és clar, per fer el que, durant anys, diaris i editorials han estat fent sense gaires escrúpols.
    Si no ets al circuit dels quatre gurús, et menges els mocs. Això és una realitat, escriure no ven i en format paper menys. Visca la mediocritat!

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca