Cançó d’amor a la llibertat

divendres, 8 març

“Prens alguna cosa per ser feliç?”, pregunta ell. “Sí, decisions”, respon ella. Una decisió d’ella potser és deixar-lo a ell. O casar-s’hi. Sigui com sigui, tot rodarà més rodó un cop presa la decisió. El que ens mata és anar tirant sense decidir. I el que ens remata és esperar que decideixin per nosaltres. Decidir és arriscar, decidint et pots equivocar. Però és que la vida és això. Ja tindrem temps de no equivocar-nos mai, un cop morts i enterrats. “La pitjor decisió és la indecisió”, va deixar escrit Benjamin Franklin, abans o després d’inventar el parallamps.

No decidim estimar. L’amor no funciona per decret: el sentiment mana a la raó. Podem perdre el cap (i, doncs, la llibertat) per una persona que no ens convé i que ni tan sols pertany a la mena de gent que a priori ens agrada. Els sentiments se’ns imposen sense que puguem decidir-los. És absurd, deia Kant, parlar del deure d’estimar: no podem estimar algú perquè vulguem fer-ho, i encara menys perquè ho hàgim de fer sí o sí. L’amor no és cosa de la voluntat ni de l’obligació. El manament evangèlic “estimaràs el proïsme com a tu mateix” és una contradicció: ens ordena un sentiment que, per definició, no es pot ordenar. De fet, la moral no ens empeny a estimar els altres (és impossible estimar tothom), sinó a respectar-los com si de debò els estiméssim. Com si.

“No decidim estimar, per això ni l’amor ni l’amistat no són deures –raona el filòsof francès André Comte-Sponville–. Però elegim viure o no viure amb les persones que estimem, elegim actuar per a elles, amb elles, explicar-los-ho tot, o gairebé tot”. Aristòtil ho veia així: “Sense amics ningú elegiria viure”. És una manera de dir, per descomptat: per elegir viure (o morir) ja has d’estar vivint. Viure no és un deure: és un plaer, una gràcia, una oportunitat. “La vida, com l’amor, existeix en primer lloc, i després l’elegim –observa Comte-Sponville–. No és una virtut original, sinó una potència i un acte, i això és el que li permet fer-se virtuosa”. D’entrada, viure no té cap mèrit. El que és meritori és viure una vida que valgui la pena.

La meva vida haurà valgut la pena si he sabut estimar i si he sabut decidir. Però, sobretot, haurà valgut la pena si he estimat i si he decidit. “I potser, llibertat, ets un somni fet bandera, tant se val”, cantava el meu mite de capçalera, enamorat d’aquella dama encadenada que ens estava esperant. Aquesta dama encadenada que ara sembla més a prop que mai. L’alliberament nacional passa pel dret a decidir allò que volem ser. Hem de córrer el risc de decidir, i hem de treballar perquè la decisió col·lectiva sigui la millor per a tothom. Que els altres decideixin per nosaltres és una agonia, una injustícia, una condemna, un malson.

Ser feliç és tenir allò que desitgem, i no desitgem allò que tenim, justament perquè ja ho tenim. Desitgem allò que ens falta: per això anhelem tant la llibertat que se’ns nega, i per això deixem de desitjar la persona amb qui compartim rentadora i llit de matrimoni. La parella només fa feliç a un solter, i la independència només fa feliços als pobles oprimits.

No som lliures d’estimar, però hauríem de ser lliures de poder decidir ser lliures. I si resulta que preferim la submissió, doncs mira, almenys haurem començat a decidir. Almenys haurem començat a triar el propi futur. Continuar sent dependents del país del costat és una opció possible, però no me la feu defensar a mi. Ja en tinc prou i de sobres essent esclava dels sentiments.

(publicat al número d’hivern 2013 de la revista ONGC)

1 Comentari a Cançó d’amor a la llibertat

  1. Toni's Gravatar Toni
    14 març 2013 , 9:44 | Enllaç permanent

    Jo diria que “estimaràs el proïsme com a tu mateix” no és un manament, és una necessitat.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>