L’avi fuster viurà cent anys

dimecres, 19 desembre

El cervell humà incorpora de sèrie una tendència a veure el got mig ple. Per pura supervivència, la majoria (silenciosa o cridanera, tant se val) tenim una visió esbiaixada del propi destí. Som més optimistes que realistes. Infravalorem les possibilitats de trencar amb la parella, de perdre la feina o de contreure un càncer. Ni que creixi el pessimisme col·lectiu, es manté l’optimisme privat: en el fons del fons, cadascú creu que ell individualment se n’acabarà sortint. Que les desgràcies de debò només passen als altres.

El meu sogre, conegut a casa com “l’avi fuster”, dóna per fet que viurà cent anys, i està preocupat perquè ja ha gastat tres quartes parts del temps que els déus li han concedit. No seré jo qui li recordi que l’esperança de vida a Catalunya ronda l’edat que té ara, perquè no li vull aigualir la festa i perquè també prefereixo pensar que arribarà a centenari. La gràcia de tenir unes expectatives positives és que només per això ja som més feliços. Els optimistes es divorcien tant com els pessimistes, però són més propensos a tornar-se a casar. No escarmenten: la il·lusió passa per damunt de l’experiència. I tot això que tenen, mentre dura.

Aquest optimisme irreal, enganyós o com vulgueu dir-ne ens ajuda a tirar endavant i ens fa progressar com a societat. Si a mi em comuniquessin un dilluns que em moriré el dimecres, el dimarts ja no m’aixecaria del llit. (Ara he recordat la resposta de Jaume Perich a un qüestionari en què li demanaven què faria si sabés que li queden 24 hores de vida. “Me les passaria plorant com un desesperat”, va dir l’humorista.) No tothom té la moral de Martin Luther King, que encara plantaria un arbre avui ni que li anunciessin que el món s’acaba demà. Els qui no som herois necessitem creure que ens queden molts dilluns per omplir, si volem acabar fent alguna cosa de profit.

Doncs bé: als catalans ens ha arribat el moment de ser optimistes també a escala col·lectiva. Gairebé diria que d’ara endavant tenim el deure de veure el got més ple que buit, de pensar que això anirà bé i que assolirem l’anhelat alliberament nacional. Hem d’enterrar l’esperit de l’antic culer, aquell ai ai ai tan nostrat: és una actitud que no porta enlloc i que ens fa perdre abans d’hora.

Com que som gats escaldats, vam dubtar del partit que governava el país quan es va declarar més sobiranista que mai. Vam creure que el xoc amb Espanya no es produiria perquè els maquinistes catalans acabarien frenant, com sempre. Teníem coll avall que a l’últim minut el president s’arronsaria i pactaria a la baixa amb Madrid. L’11 de setembre vam sortir al carrer mentre ja ens preparàvem per a la frustració posterior, convençuts com estàvem que manifestar-nos no serviria per a res. Fins i tot quan el canvi de cicle ja era evident i el camí cap a l’estat propi començava a traçar-se, ens va fer por que en qualsevol moment algú faria marxa enrere i adéu somni.

Però no ha passat res d’això. Com qui no vol la cosa, hem arribat a un punt de no retorn i, doncs, la marxa enrere ja ha desaparegut del ventall de possibilitats. Hem patit molt per tot d’escenaris hipotètics que no s’han concretat, i ara tenim l’obligació de deixar de patir per eventualitats que no passaran mai i creure d’una vegada que ens en sortirem. Que vés a saber com i per què ens hem plantat fins aquí, però resulta que som a les portes del futur que tant havíem desitjat. Val més que comencem a entrenar-nos, perquè potser se’ns acosta l’oportunitat de celebrar victòries. I si al final té raó l’únic dels meus amics que pronostica que ens fotrem la gran castanya, doncs que nos quiten lo bailao, com dirien els veïns. No sé vosaltres, però jo fa temps que no em sentia tan feliç.

(publicat al número 51 de la revista ONGC)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>