Si l’han de fer callar, no serà ara

dissabte, 10 novembre

NOU RAONS PER UN NOU PAÍS (2) *

 

Lluís Llach ja no canta, però continua al peu del canó (un canó metafòric, per descomptat). És on ha de ser. A l’Àfrica, quan vol, i aquí, quan toca. A finals d’agost, a Verges, mentre gravava l’anunci de la mani que ha accelerat la història, em va confirmar que seria a la capçalera de la marxa: “Si hi he de ser, hi seré”. A mitjans d’octubre, a Barcelona, seia a primera fila en una conferència d’Oriol Junqueras: “He vingut perquè havia de venir”. Em va tranquil·litzar: si ell creia que ara toca mullar-se, i que toca mullar-se per ERC i per l’Oriol, senyal que jo havia triat el bon camí. Són molts anys delegant-li la banda sonora de la meva vida i, de passada, el fil conductor de les meves idees. Sempre que m’han demanat de firmar un manifest (això que ara s’està posant de moda), he mirat abans si el firmava el Llach. Les parrafades que solia regalar-nos entre cançó i cançó (ai, que se’m dispara la nostàlgia) em feien saber què havia de pensar.

En un altre país i en un altre context històric, Lluís Llach hauria estat només un cantautor compromès. Però va tenir la sort de tenir la desgràcia de començar a cantar a la Catalunya oprimida del franquisme. Gairebé sense voler-ho, es va erigir en referent cívic, musical, intel·lectual i vital de tres o quatre generacions. Que junts hem caminat, en la pena junts, en la joia junts, i has omplert tan sovint la tristor dels meus mots. I van passar els anys i va venir l’adéu i els catalans ens vam sentir orfes de massa coses.

Ara bé: no hem perdut del tot la seva veu lúcida i militant. El meu mite es prodiga poc, però si cal, parla. I ho fa amb coherència, que rima amb independència. Sempre se sabrà malalt d’amor pel seu país, i encara no l’han deixat les paraules ni l’hem deixat nosaltres. Si l’han de fer callar, no serà ara. Perquè avui avancem junts cap a la llibertat, aquesta dama encadenada que ens està esperant. I tenim pressa, molta pressa. I en Llach ha sortit del seu refugi per dir-nos que és el moment de votar Esquerra Republicana de Catalunya.

I jo, de tu, me’l creuria.

 

* NOU RAONS PER UN NOU PAÍS és una sèrie d’articles de campanya a favor de la candidatura d’ERC-Catalunya Sí a les eleccions del 25N al Parlament de Catalunya.

 

2 Comentaris a Si l’han de fer callar, no serà ara

  1. 11 novembre 2012 , 13:44 | Enllaç permanent

    Ai en Llúis..! si, també guía la meva BSO vital i si… també em va obrir els ulls en les parrafades entre cançons… i també me’l crec! també tinc pressa i ho vull tot…
    També el seguiré! A ell, i ara també a tu, Eva.
    Amén!

  2. Teresa's Gravatar Teresa
    13 novembre 2012 , 9:44 | Enllaç permanent

    En Lluís LLach sempre ha estat per a mi, un referent, un símbol…
    Tinc 62 anys i he seguit de lluny la seva carrera, i sempre ha estat un home coherent amb tot el que ha fet i tot el que ha dit.
    Fins he comprat el seu llibre, i una vegada més ens ha mostrat la seva sensibilitat, aquest cop amb la lletra escrita.
    Potser no votaré ERC (encara no ho sé) però sí que votaré independència, llibertat….
    Ara tocaria un altre concert, per celebrar els fets històrics que estem vivint.
    VISCA CATALUNYA

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca