Nou raons per un nou país

dissabte, 24 novembre

1. VOTAREM L’ADVERBI GUANYADOR

La meva primera gran decepció política es va dir Nacionalistes d’Esquerra. Els pares van tornar emocionadíssims d’un míting, convençuts que aquell era el seu partit. Em van regalar una auca que vaig tenir penjada durant molt temps al capçal del llit. Encara en recordo l’última estrofa: “I en direm un, perquè és ell/ el que avui ens representa:/ salut, Jordi Carbonell!”. Quan es van celebrar les eleccions del 1980, jo tenia onze anys i encara no sabia que era dona de minories. M’havien educat en una escola progre, activa i catalanista on m’havien fet creure (a finals del franquisme: té mèrit) que vivíem en un país normal. Em va caldre sortir d’aquella bombolla per descobrir que el món era més gran, més divers i més hostil del que m’havia imaginat. En fi, que fa 32 anys només l’1,6% dels catalans van apostar per Nacionalistes d’Esquerra.

No he votat mai el partit guanyador. Deu ser una sensació estranya, la de constatar que el teu vot coincideix amb el de la majoria dels electors. Tan estranya com la que tenim els independentistes d’un temps ençà: nosaltres no ens hem mogut, però el món se’ns ha acostat. Hem passat a ser mainstream, ves quina cosa.

No ho negaré: la idea d’estar-me estandarditzant em provoca certes nàusees. Ni miro la tele ni llegeixo best-sellers ni bec coca-cola. Però que l’estelada hagi passat a ser la bandera de tots és una gran notícia. Perquè només serem independents si l’independentisme és mainstream. Si fem un referèndum i el  és majoria.

Serà bonic, votar a favor de l’adverbi guanyador. I que en Jordi Carbonell ho vegi.

 
2. SI L’HAN DE FER CALLAR, NO SERÀ ARA

Lluís Llach ja no canta, però continua al peu del canó (un canó metafòric, per descomptat). És on ha de ser. A l’Àfrica, quan vol, i aquí, quan toca. A finals d’agost, a Verges, mentre gravava l’anunci de la mani que ha accelerat la història, em va confirmar que seria a la capçalera de la marxa: “Si hi he de ser, hi seré”. A mitjans d’octubre, a Barcelona, seia a primera fila en una conferència d’Oriol Junqueras: “He vingut perquè havia de venir”. Em va tranquil·litzar: si ell creia que ara toca mullar-se, i que toca mullar-se per ERC i per l’Oriol, senyal que jo havia triat el bon camí. Són molts anys delegant-li la banda sonora de la meva vida i, de passada, el fil conductor de les meves idees. Sempre que m’han demanat de firmar un manifest (això que ara s’està posant de moda), he mirat abans si el firmava el Llach. Les parrafades que solia regalar-nos entre cançó i cançó (ai, que se’m dispara la nostàlgia) em feien saber què havia de pensar.

En un altre país i en un altre context històric, Lluís Llach hauria estat només un cantautor compromès. Però va tenir la sort de tenir la desgràcia de començar a cantar a la Catalunya oprimida del franquisme. Gairebé sense voler-ho, es va erigir en referent cívic, musical, intel·lectual i vital de tres o quatre generacions. Que junts hem caminat, en la pena junts, en la joia junts, i has omplert tan sovint la tristor dels meus mots. I van passar els anys i va venir l’adéu i els catalans ens vam sentir orfes de massa coses.

Ara bé: no hem perdut del tot la seva veu lúcida i militant. El meu mite es prodiga poc, però si cal, parla. I ho fa amb coherència, que rima amb independència. Sempre se sabrà malalt d’amor pel seu país, i encara no l’han deixat les paraules ni l’hem deixat nosaltres. Si l’han de fer callar, no serà ara. Perquè avui avancem junts cap a la llibertat, aquesta dama encadenada que ens està esperant. I tenim pressa, molta pressa. I en Llach ha sortit del seu refugi per dir-nos que és el moment de votar Esquerra Republicana de Catalunya.

I jo, de tu, me’l creuria.

 
 
3. ELS ADHESIUS DE CASA DELS AVIS

Els meus pares van créixer sense sentir parlar de política. A les cases dels perdedors d’origen més humil, en plena postguerra, hi havia prou feina a tirar endavant. No en treien res de recordar a l’hora de sopar que havien guanyat els altres. L’anestèsia va durar tant que el maig del 1968 aquell noi i aquella noia del Poblenou (fill de murciana ell, filla de menorquí ella) estaven atabalats amb els preparatius de la boda ignorant que a París passava el que passava. No va ser fins a principis dels setanta que se’ls va despertar, i com!, la consciència antifranquista.

Aleshores els avis també van deixar de callar. Van començar a explicar als néts les meravelles d’una República que havia durat poc i el drama d’una dictadura que havia durat massa. Van visitar el Valle de los Caídos per poder escopir damunt la tomba de Franco. I en una tele en blanc i negre que cada divendres emetia l’Un, dos, tres de Kiko Ledgard van posar-hi dos adhesius, un del president Companys i un altre del president Macià, amb la bandera republicana de fons i dues paraules al peu: Visca Catalunya.

Aquells adhesius van durar més que els avis. Els duré enganxats a la memòria el dia que vegi proclamar la República catalana. I ho celebraré amb els meus pares: ja fa quaranta anys que van deixar de ser una generació anestesiada, i tenen pressa per trepitjar un país lliure.

 
4. I ENS EN VAM SORTIR

Volem ser escola pública. És el lema de les manis de la meva infància. Les pancartes les fèiem a classe, a l’hora de plàstica. Els mestres ens explicaven el perquè de la reivindicació: tots els nens catalans havien de tenir dret a rebre una educació com la nostra. Teníem la sort de tenir famílies que feien un esforç econòmic enorme perquè fóssim educats com si visquéssim en un país normal, en aquelles escoles creades durant el franquisme i contra el franquisme com a cooperatives de pares o mestres. Però ens faltava (i ens falta, ai) ser un país normal. Un país amb escoles de qualitat per a tothom.

I vam sortir al carrer i vam cridar i vam pencar. I ho vam aconseguir: als anys vuitanta, els centres del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana que així ho van voler van passar a la xarxa pública. El meu germà i jo ens havíem fet grans i ja havíem deixat enrere l’Arrel, però els nens que van venir després van recollir el fruit de les nostres manifestacions.

Vet aquí dues de les moltes lliçons que em va regalar la meva escola. Una: els drets socials són drets nacionals. Dues: si lluites en cos i ànima i amb força i coratge per un objectiu possible i lloable, potser te’n surts. I el món hi guanya.

 
 
5. LES COSES PEL SEU NOM

Joan Fuster: “Quan dues persones es posen d’acord, segur que hi ha hagut un malentès”.

Bernard Weber: “Entre el que penso, el que vull dir, el que crec que dic, el que realment dic, el que vols sentir, el que creus que has sentit, el que realment has sentit, el que vols entendre, el que creus que has entès, i el que realment entens… hi ha deu possibilitats que tinguem dificultats per comunicar-nos”.

Comunicar amb èxit és tan refotudament complicat que val la pena dir les coses pel seu nom. Per garantir la jugada. Per espantar els malentesos. Hem d’explicar al món quin futur estem construint, i el món ens ha d’entendre. Si volem la independència, diguem-ho així. I votem-la.

 

6. “CATALANS, DEMPEUS!”

Hi ha mítings que haurien de valdre molts vots. Com l’acte central d’ERC al Barcelona Teatre Musical, l’antic Palau d’Esports. El mateix escenari que va acollir el míting de Nacionalistes d’Esquerra que tant va entusiasmar els meus pares. Allò era el 1980: havien de passar molts anys abans que l’independentisme passés a ser una opció majoritària.

I avui som aquí. Amb Lluís Llach que ens convida a votar Esquerra Republicana i a fer d’aquest partit una eina cap a la independència i l’alliberament social. Amb Pello Urizar confessant que els bascos ens miren amb enveja i demanant que “el primer que entri com a nou estat a la Unió Europea, sigui Euskadi o Catalunya, que aguanti la porta, perquè no trigarem”. Amb una Marta Rovira que ens explica fil per randa com arribarem a la independència el 2014 malgrat els entrebancs espanyols: si l’escoltessin, fins i tot els espanyols veurien clar que serà un procés pulcre, democràtic i inevitable. Amb un Oriol Junqueras en la seva versió més èpica, decidit a escriure uns capítols decisius de la història de Catalunya. “La independència no es demana, sinó que es proclama i es defensa”, afirma. I acaba amb un “Catalans, dempeus!” que ens carrega d’energia.

Al final del míting, els meus pares estan tan emocionats com fa trenta-dos anys. Però aquest cop s’estalviaran la decepció posterior.

 
 
7. PASSEU PASSEU, PERÒ SENSE EMPENTES

Que s’hi afegeixi com més gent millor, a l’independentisme. O som majoria o malament rai. Només serem independents si l’independentisme és mainstream. Si fem un referèndum i el  guanya de carrer. Benvinguts i moltes gràcies, doncs. Casa meva és casa vostra i entre tots ho farem tot.

Ara: que no ens diguin que el problema per arribar a la independència és votar els que l’han defensada sempre, perquè costa massa de creure. Una cosa és que t’apuntis al gimnàs on fa anys que suem la samarreta, aprofitant no sé quina oferta d’última hora, i una altra que ens en facis fora.

No sé si m’explico.
 

8. JA HEM PERDUT MASSA VEGADES

Sóc competitiva de mena. No m’acabo de creure que l’important sigui participar, i no m’atreuen gens les causes perdudes: a mi dóna’m causes per guanyar. Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer. Si arribeu en la vida més lluny d’on pugui arribar, moriré molt gelosa del que m’hàgiu avançat. (Per cert, ja has vist l’espot del Llach?)

Dit això, diumenge a la nit els independentistes no tindrem motius per plorar, ni per rebolcar-nos en la derrota. Perquè ara l’objectiu no és guanyar unes eleccions, sinó guanyar la independència. I tot fa pensar que el dia 25 els vots sobiranistes seran majoria, es reparteixin com es reparteixin. A partir del 26 ens tocarà avançar plegats cap al mateix horitzó. Pobres de nosaltres si no ho fem.

També és veritat que mai de la vida m’haurà fet tanta il·lusió quedar en segon lloc.

 
9. ARA ET TOCA A TU

La novena raó la poses tu. A l’urna.

El futur comença ara, i fa molt bona cara. Serem allò que vulguem ser. Sí.

 
 

* NOU RAONS PER UN NOU PAÍS és una sèrie d’articles de campanya a favor de la candidatura d’ERC-Catalunya Sí a les eleccions del 25N al Parlament de Catalunya.
 
 

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca