La temptació no viu aquí

divendres, 5 octubre

L’entrevista en profunditat, sobretot quan no hi intervenen excuses promocionals, és un gènere periodístic molt agraït, tant per a l’entrevistador com per al lector. Ho confirmo llegint una conversa amb Joaquín Sabina a la revista digital Jot Down. Quan no has de parlar de res en concret, pots parlar de tot. En aquesta no parlen pas de la independència de Catalunya ni del poc suport que els progres espanyols han donat als catalans quan més els necessitàvem, però suposo que és perquè es va fer abans de la Diada. (Ara alguns d’aquells que callaven han reaccionat amb certa incredulitat. No entenen, per exemple, que els trobéssim a faltar quan allà es carregaven l’Estatut i aquí n’hi havia molts que encara es creien allò de l’Espanya plurinacional. El cantautor Ismael Serrano em diu per Twitter que ell sempre ha estat federalista i sempre ha defensat qualsevol atac a la identitat catalana, però llavors, ai, no el vam sentir.)

Els rics d’esquerres ho tenen més difícil per ser coherents que els rics de dretes. A Sabina li pregunten si manté els seus principis. “Si tens principis, no costa gaire mantenir-los –respon l’andalús–. Si no ets fidel als propis principis, és que no en tenies”. I cita l’amic Javier Krahe: “No es tracta de no voler vendre’s, sinó de no saber-ne”. És ben bé això, hi ha un punt de fatalitat que ens fa ser com som. La bona gent no es proposa ser-ho: ho és i prou, no sabria ser d’una altra manera. Els qui no es vendrien mai l’ànima és perquè no els entra enlloc, ni amb calçador, la idea de negociar amb un diable dels que ofereixen xecs en blanc. Si resisteixes la temptació no necessàriament tens més mèrit que el que s’hi aboca de cap: pot passar que a tu la temptació no et tempti.

(publicat a Time Out Barcelona el 26 de setembre del 2012)

1 Comentari a La temptació no viu aquí

  1. Ignorant's Gravatar Ignorant
    8 octubre 2012 , 13:08 | Enllaç permanent

    Aquest principi d’obsessió que comencem a patir respecte als intel·lectuals espanyols és d’un provincianisme i victimisme llefiscós i infantil, al meu entendre. Parteix de la base que els nostres problemes venen d’Espanya, i no conformant-se amb això, de que les solucions també vindran d’allí. Té sentit que independentistes pensin així?
    Si trobem a faltar als intel·lectuals espanyols és ben bé cosa nostra, i no pas dels Bardem, Toledo, Krahe o qualssevol d’ells. Els trobem a faltar, per començar, perquè els nostres intel·lectuals només es mouen per la senyereta quan enfoca TV3, però mai es mullen per les persones. On són els Llach, Pi de la Serra, La Trinca? On són aquells que es jugaven la pell per a que altres obrissin els ulls? Ara el nostre grup de referència són els Manel, aquell grup costumista que ens recorda que, en català, la vida és magnífica. Ja m’agradaria que fossin tan desinteressats com per interessar-se pels saharauis com el Bardem, que parlessin clar sobre l’Aznar com fa l’Oliver Stone (un altre que no es preocupa de nosaltres), o que cremessin creus per ridiculitzar les nostres lleis com el Krahe. Però no, millor deixem que els nostres intel·lectuals descansin la ment creadora. Si la pàtria ho requereix, l’Om els hi farà una suculenta oferta per aparèixer al Convidat, i llavors faran la declaració que tots esperem “el meu sopar preferit és el pa amb tomàquet”.
    Noti’s que els intel·lectuals espanyols que “passen de la causa catalana” es fixen en causes força més urgents que la nostra, i en la qual els afectats (siguin saharauis, palestins o iraquians) no tenen dret a dir ni ase ni bèstia, però a la repressió política li sumem la violència institucional diària per part del país ocupant (sigui Marroc, Israel o USA). A Catalunya, a Espanya, tenim una democràcia que tinc dubtes que ho sigui, però tots podem votar. I el tema no és el votar, el tema és que ningú ens diu què hem de votar. I tot i això portem 35 anys votant a governs espanyolistes a Catalunya. I aquests 35 anys, al Govern espanyol sempre que ha calgut hi ha hagut grups parlamentaris catalans que han donat suport a les lleis més centralitzadores i antidemocràtiques, sigui una reforma laboral, una reforma constitucional “europea”, una llei de partits contra independentistes o la llei que permetrà la nostra intervenció.
    Per això penso que no necessitem que cap intel·lectual espanyol ens guii, sino que comencem a aprendre a votar en conseqüència, llegint el programa i estudiant els antecedents de cada partit, per poder comprovar si el que prometen que faran és el que han fet durant 35 anys.
    I ara, senyora Piquer, amb tot el meu respecte li demano a vostè, com a intel·lectual catalana (parir quatre llibres prou que li otorga la condició) que abans de criticar intel·lectuals espanyols amb arguments de primer d’ESO tingui en compte altres factors més enllà d’escriure el que creu que voldrà sentir la seva audiència.
    Per cert, en un altre moment procuraré fer un bon repàs al seu blog. Estic ansiós per a conèixer totes aquelles causes a les que vostè ha donat suport des de la seva tribuna. Un cop faci el recull, em convertiré en un gran expert en causes defensables i intel·lectuals dignes. I si m’esforço a traduïr les conclusions al castellà, podré servir-li d’ajuda a oscaritzats actors que abandonen de quan en quan la seva “gàbia” d’or i brillants per a intentar donar esperances als pobres saharauis, ni que sigui des d’una tribuna tan poc esperançadora com l’ONU.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>