És l’hora de dir que sí

dijous, 11 octubre

Un amic sempre explica que el món es divideix entre la gent que fa coses, la gent que ni fa ni deixa fer i una immensa majoria (no sé si gaire silenciosa) que ens ho mirem i, en funció de l’estat d’ànim que ens encomanen els uns o els altres, ens arremanguem i fem feina o bé desviem la vista cap a una altra banda per evitar que ens facin carregar caixes, vendre números de la tómbola o desparar la taula. Hi ha els pares i mares que volen presidir l’AMPA, els que ni tan sols van a les reunions i els que hi van mig per inèrcia però s’acaben ficant a la comissió del camí escolar perquè han entès que cal aconseguir sí o sí que instal·lin un semàfor en aquella travessia perillosa i que, si ells no s’hi impliquen de veritat, després tampoc tindran dret a queixar-se.

Ara toca lluitar pel semàfor verd que ens durà a la llibertat. Els catalans hem pres consciència que som davant d’una cruïlla històrica. O acceptem un camí d’humiliació i suïcidi col·lectiu, o ens aboquem a l’alliberament nacional. I hem arribat a la conclusió que el dilema no existeix: farts d’haver de demanar perdó per existir, i hereus d’una dignitat que mai hem perdut del tot, no tenim altre remei que agafar la torxa de les generacions que ens han precedit i avançar amb pas ferm cap a l’únic objectiu possible. No tenim altre remei que aparcar les postures còmodes i comprometre’ns de cap a peus, perquè ens hi juguem el futur dels nostres fills i dels fills dels nostres fills. Ens hi va la vida, i hem d’actuar en conseqüència.

En moments excepcionals com el que tenim la sort de tenir al davant, tant tu com jo com el veí de dalt ens hem d’arremangar. Perquè la taula la pot arribar a desparar una sola persona, però construir un país nou és una ambició que requereix un immens esforç conjunt. La responsabilitat és tan enorme que hem de fer costat als polítics professionals: des de la societat civil no ens en podem rentar les mans. Només ens en sortirem si empenyem plegats en un mateix sentit. Perquè la independència (o l’estat propi o com vulgueu dir-ne) no arribarà si ens asseiem al sofà esperant que arribi. La independència, que vol dir la llibertat, ens l’haurem de suar.

Ara és l’hora d’intentar-ho. I d’aconseguir-ho, per descomptat, però el drama seria no haver-ho intentat quan finalment se’ns presenta la millor oportunitat dels últims tres-cents anys. Ara és l’hora, crec, de lluitar pel semàfor verd que fa tant que anhelem. Per això quan un partit de futur avalat per unes sigles històriques com ERC et demana que l’ajudis a empènyer des de dins, com a independent, costa tant dir que no. He gosat dir que sí perquè ara és l’hora de dir que sí. De construir-nos en positiu i emancipar-nos d’una vegada per poder tenir veu pròpia dins d’aquest món de tots. Que ja toca.

(publicat a Nació Digital l’11-10-2012)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>