La catàstrofe de la dependència

dimarts, 25 setembre

Tornant de la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana al Sant Jordi, el passat mes de març, un bioquímic em va explicar per mitjà de la teoria de les catàstrofes que el procés cap a l’estat propi s’havia accelerat i no hi havia qui l’aturés. Me’l vaig creure a mitges, per no fer-me gaires il·lusions.

Fins que la cosa s’ha precipitat tant que fa por i tot. Desconnecto dues hores del Twitter i, quan hi torno, penso que potser s’haurà proclamat la independència mentre jo dinava amb una amiga poc 2.0, d’aquelles que no entendrien que anés mirant el mòbil de reüll entre plat i plat.

No sé qui o què ha contribuït més decisivament a fer bona la teoria de les catàstrofes. Només sé que avui la catàstrofe seria que això s’aturés. Tampoc sé com es podria aturar o frenar amb èxit, ara que tots plegats hem passat a referir-nos a la independència en futur, arraconant el condicional de tota la vida.

Aquests dies els diaris parlen del canvi de cicle i del camí de l’estat propi amb una naturalitat estranya. O els diaris han deixat de ser seriosos per esdevenir una broma de mal gust per a independentistes ingenus (si és així, que vingui algú i em robi el lliri d’una vegada), o això ara va de debò. I si no anava de debò però se’ns ha escapat de les mans, doncs el mal ja està fet: el cuquet de la independència s’ha instal·lat en tanta gent que una possible marxa enrere (digueu-ne federalisme, digueu-ne Puerto Rico, digueu-ne invent del tebeo) no ens deixaria només insatisfets: ens deixaria morts.

(publicat a Nació Digital el 25-9-2012)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>