Ara toca plantar cara

dimecres, 5 setembre

El meu primer nòvio es va declarar insubmís al servei militar. Havia nascut el 1968, un any tan revolucionari com poc original per néixer: la seva era una lleva amb més candidats forçosos a aprenents de soldat que places. Van fer un sorteig i ell va sortir excedent de contingent: se salvava de la mili per la cara. Però va al·legar que era insubmís i que, com a tal, no s’acollia al benefici que li havia reportat el bombo de la sort, perquè l’objectiu era aconseguir la fi del servei militar per a tothom. D’entrada, em va costar d’entendre: per quins set sous es complicava la vida si ja s’havia escapat de la mili? Després li vaig fer costat. Després el vaig deixar (per altres motius). Ell es va acabar escapant igualment de la mili perquè es va decretar una amnistia per als objectors d’abans de l’aprovació de la llei: no li va caldre ni tan sols fer la Prestació Social Substitutòria. Anys més tard els moviments antimilitaristes van cantar victòria: la mili es va acabar per a tots. I jo mai més he acusat ningú de complicar-se la vida quan hauria pogut optar pel camí fàcil. No està escrit enlloc que el camí fàcil sigui el bo. Res no és de franc, i si esperem que els altres ens aplanin el camí, ja ens podem esperar (i desesperar) asseguts.

Practicar la desobediència civil fa mandra i por. Suposa una inversió de temps i energia, i t’exposes a rebre multes o penes pitjors. Aturar-se en un peatge i dir “no vull pagar” costa molt més que afluixar la Visa. Però callant i pagant per covardia no aconseguirem canviar res. A vegades toca plantar cara, avançar-se massivament amb fets. Si no ho fem, tindrem el que ens mereixem, que és poc. I no sé si el dels peatges és un bon exemple perquè jo pagaria amb molt de gust les autopistes d’una Catalunya independent. Però l’objecció fiscal que haurem d’emprendre si no es produeix el miracle del concert està del tot justificada. Tenim més poder del que volen i diuen, i ens cal continuar sent sí o sí. No és que tinguem pressa, és que fem tan tard que ja s’haurà acabat la festa. I el país.

(publicat al número 21 de la revista Òmnium – tardor 2012)

2 Comentaris a Ara toca plantar cara

  1. Marcel·lí Enrich's Gravatar Marcel·lí Enrich
    6 setembre 2012 , 9:12 | Enllaç permanent

    Bon dia
    Amb el teu permís faig seguir aquest article a la meva gent. Res no és de franc i si no estem disposats a lluitar i patir per l’objectiu (qualsevol que hom es plantegi) , millor no ens hi posem, i seguim fent la puta i la Ramoneta. Deu ser això estar anímicament amb la manifestació de l’11 S. Gràcies per aquest article

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>