Visca la teva vida (i la pubertat que te l’amarga)

diumenge, 1 juliol

“La pubertat m’està amargant la vida”. Tu ho vas dir fa dos dies, jo ho vaig escriure al Facebook i entre els dos anàvem mirant els comentaris que hi deixava la gent. Tornàvem d’una visita de control al metge que et va operar ara fa cinc anys, agafant-te un trosset de pell del coll per reconstruir un timpà perforat que es negava a tancar-se sol.

D’aquí a ben poc et sabrà greu que ta mare parli de tu al Facebook o on sigui, però avui encara et fa gràcia. Avui has estrenat l’aniversari en una fira de festa major, amb el pare i un dels germans petits. Potser els setze ja el celebraràs d’una altra manera, però els quinze els comences entre atraccions infantils, perquè t’estàs fent gran però encara ets una mica nen. I a mi m’agrada que et resisteixis a deixar de ser-ho: em costa de pair la pressa adolescent per cremar etapes.

La pubertat, dius, t’està amargant la vida. Ja firmaria si els culpables dels teus mals fossin sempre tan fàcilment etiquetables. Els grans que se t’escampen per la cara de seductor, l’al·lèrgia que t’envermelleix els ulls, l’empelt al timpà que t’obliga a banyar-te amb taps a les orelles, la veu que se’t torna d’home.

Quan la vida te l’amarguin coses menys tangibles (i, doncs, més profundes), jo també hi seré. I no pateixis que no ho explicaré al Facebook. Això sí: m’agradarà compartir amb tu alguns dels moments dolços que et queden per viure. Que són molts. Perquè ja tens quinze anys però només tens quinze anys. Ja ets un noi però encara ets un nen. Ja ets a punt de ser tot teu però encara ets una mica meu. Encara tens alguna cosa d’aquell nadó de quatre quilos que va decidir néixer un u de juliol, just a la meitat de l’any, demostrant una habilitat innata per trobar el punt mig.

Avui a tu et fa ràbia no ser gaire alt, però a mi em sorprèn que hagis crescut tant. Ets el meu segon fill, però el primer dels mascles i el primer que m’obliga a alçar el cap per mirar-lo. Vola sense por, Nil. Amb prudència, però amb ambició. Saps que arribaràs on tu vulguis: no et conformis amb menys. I un dia ens en riurem plegats, de la pubertat que t’amargava la vida quan tenies uns esplèndids quinze anys nous de trinca.

4 Comentaris a Visca la teva vida (i la pubertat que te l’amarga)

  1. 1 juliol 2012 , 10:48 | Enllaç permanent

    Moltes felicitats per la refelxió i per mooolts anys al teu noi.

  2. alejandro's Gravatar alejandro
    1 juliol 2012 , 20:46 | Enllaç permanent

    Moltes felicitats pel Nil i ànim perque no deixis mai d’escriure!!!

  3. 2 juliol 2012 , 13:34 | Enllaç permanent

    Bonic, bonic.

  4. cosma's Gravatar cosma
    12 juliol 2012 , 23:06 | Enllaç permanent

    Preciós. Moltes felicitats!

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca