La mare volia que fes medicina

dijous, 26 juliol

Vaig triar la carrera per eliminació, gairebé per accident. Era massa hipocondríaca per estudiar medicina, com hauria volgut ma mare. Molts anys més tard, quan ja en feia vint-i-tants que em dedicava al periodisme, el mateix psicòleg que em va diagnosticar una fòbia social notable em va assegurar que la meva suposada hipocondria era mentida. I jo preguntant-me què coi feia una fòbica social exercint un ofici que sovint t’obliga a perseguir persones amb un boli o una carxofa a la mà, per arrencar-los declaracions ni que sigui a desgrat, quan m’hauria pogut consagrar a la investigació mèdica, posem per cas.

Un periodista no descobrirà mai la vacuna de la sida. Expliquem les coses que passen, però no en som protagonistes. No canviem el món, no fotem. Ni tan sols sabem fer res que es pugui tocar. Un fuster sap fer una cadira, un arquitecte sap projectar una casa, però un periodista només ajunta paraules, que és una habilitat que tots portem incorporada de sèrie. Almenys el novel·lista o el poeta creen una obra original, però el periodista és un simple intermediari, una baula prescindible. Ens creiem qui sap què, però les notícies existirien igualment sense nosaltres. Periodista, dius…? Quines ganes de desaprofitar l’única vida que tens.

Fa poc vaig dinar amb uns amics d’infantesa, companys de classe en una escola estranya que tenia un punt d’experiment sociològic: intentava ser políticament perfecta. S’hi respiraven valors solidaris, esperit constructiu, admiració per la bona gent. Ens deien que era saludable recollir els papers que els altres havien llençat a l’asfalt, que calia intervenir en baralles per posar pau i que parlant tothom s’entén. Ens van educar en la igualtat entre homes i dones, en l’amor a la terra i en la llibertat de pensament i d’expressió, i ho van fer tan bé que jo no vaig sospitar mai que de gran em caldria ser feminista i catalanista i progressista: eren lluites guanyades, i la vida (aquesta única vida que no hauríem de desaprofitar fent de periodistes si podem fer de metges o de fusters) és massa curta per gastar-la reivindicant evidències.

“Preteníem plantar una llavor en cadascun de vosaltres per fer una societat més justa –em diu un antic mestre de l’escola–. Pensàvem que cuidant molt i educant les petites bombolles, el cava milloraria. I no va ser així: el cava cada dia és més agre”. O sigui: l’experiment va fracassar. Sí que és cert, però, que els qui van sortir d’aquella escola estan, estem, fets d’una mateixa pasta. Anem amb el lliri a la mà, no sabem ni ens atreu fer diners (ni quan era possible fer diners), hem invertit hores i esforços en activismes diversos.

“Tots ens hem acabat dedicant a la transformació social”, va concloure la Maria a l’hora dels cafès. Tots…? Ella, sí: ha fet durant anys de cooperant al Brasil i ara treballa en una ONG. En Miquel, també: va estudiar dret i es guanya el sou com a sindicalista. I l’Ariadna, per descomptat: fa ceràmiques reivindicatives i promou un projecte contra els assetjaments al carrer. Però, jo…? Només sóc periodista. I no sóc precisament una reportera compromesa de les que es juguen la pell cobrint conflictes. Faig d’intermediària i para de comptar. Explico el que veig. Tan honestament com puc, això sí. Res més.

I res menys. Perquè potser sí que explicar la realitat és una manera d’intervenir-hi. Potser sí que el periodisme, fins i tot un periodisme innocu i poc pel·liculer, contribueix a la transformació social. “Si el periodisme s’arronsa la societat lliure cau”, em va dir l’altre dia un amic, i me’l vaig creure. Em dec estar reconciliant amb aquest ofici. Però la meva filla ha de triar carrera d’aquí a un any, vol estudiar medicina i jo prego al cel perquè no canviï d’opinió.

(publicat al número 50 de la revista ONGC)

1 Comentari a La mare volia que fes medicina

  1. Meritxell's Gravatar Meritxell
    2 agost 2012 , 15:37 | Enllaç permanent

    Jo també sóc periodista i també m’agradaria tenir una feina més tangible, alguna cosa real, alguna cosa que semblés útil a primera instància, com tu expliques en aquest article.
    De totes maneres, a mesura que m’endinso en aquest món de la informació vaig construïnt un discurs, que explico a amics i coneguts, que més o menys diu així, i que potser t’acabarà de convèncer:
    El primer punt és la democràcia, i és exactament que la democràcia no és democràcia sense informació. Ens ho han explicat a la facultat però moltes vegades ho oblidem, ningú és lliure si no té informació, i qui no té informació no pot exercir el dret a vot lliurement. Amb el daltabaix econòmic actual i la informació que s’amaga i la que s’ha ocultat durant molt temps, ha quedat ben demostrat. Ens devem a la democràcia, i la podem fer molt millor si ens esforcem fent la nostra feina, és clar.
    L’altre punt és el periodisme ciutadà. A vegades segueixo el Twitter des del punt de vista del ciutadà, d’altres des del mitjà de comunicació on treballo. Fent-ho des d’aquesta última òptica he pogut respirar les grans mentides, exageracions, contradiccions…que s’escriuen quan el ciutadà és periodista. I això també ens ho han dit a la facultat, que actualment el periodista és més important que mai, i ens costa de creure. A la xarxa hi ha molt informació, però no és contrastada ni tampoc veraç.
    Per tot això, em convenç la meva feina, i el nostre poble es mereix informació, es mereix periodistes que treballin per ell.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>