Mira’m als ulls

dijous, 10 maig

Per una d’aquelles confiances estranyes que es generen gràcies a Mark Zuckerberg, començo a xatejar amb l’amiga d’una amiga. La conversa s’embala tant que sentim la necessitat de seguir-ne parlant amb un cafè al davant. “I si quedem…?”, insinuo. “Ja estic sortint”, fa ella. Al cap d’una hora no només ens hem desvirtualitzat sinó que sembla com si ens coneguéssim de tota la vida. Encara hi seríem, a la plaça Rovira, si no fos que la filla adolescent m’enviava un WhatsApp cada tres segons per dir-me que tornés a casa a fer-me càrrec dels seus germans petits, perquè ella havia quedat (presencialment, també) amb no sé qui.

Ni el llegir ens fa perdre l’escriure ni les xarxes socials ens fan perdre els diàlegs en persona. La comunicació virtual és la mar de pràctica i ens estalvia temps i bla bla bla, no seré jo qui li escatimi lloances, però sovint ens cal parlar amb algú mirant-lo als ulls. Per escrit (i encara sort de les emoticones) es creen malentesos que, de viva veu, es desfan abans que el sucre en el tallat. Fins i tot els qui ens sentim més segurs per mail que per telèfon reconeixem els avantatges de la socialització de bar.

Les paraules no van soles. Hi ha els gestos, els titubejos, el to, el que sempre se n’ha dit comunicació no verbal. Si ens mirem, tenim més números d’acabar-nos entenent. Deixeu que faci meva la reflexió de l’autor francès Bernard Weber: “Entre el que penso, el que vull dir, el que crec que dic, el que realment dic, el que vols sentir, el que creus que has sentit, el que realment has sentit, el que vols entendre, el que creus que has entès, i el que realment entens… hi ha deu possibilitats que tinguem dificultats per comunicar-nos. Però val la pena seguir-ho intentant”.

(publicat al Time Out el 2 de maig del 2012)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>