La por dels que no som herois

dilluns, 14 maig

Poruga com sóc, res em fa més por que la por. La por neix quan percebem o imaginem un perill. Hi reaccionem afrontant-lo (i, amb sort, superant-lo: és llavors quan descobrim que el mal imaginat no era tan greu) o bé fugint-ne. Si en fugim, la por creix. La pròxima vegada haurem de córrer més per allunyar-nos d’un mal que potser no ho és. Que potser fins i tot és un bé. La por condueix a la negació, al menyspreu, a la mentida.

“És impossible no sentir por, però és possible desactivar-la. No s’ha de treure de cop, d’una estrebada, perquè així crees els herois. I l’heroi és un tio que fuig cap endavant en lloc de fugir cap enrere: fuig igual. Cal desactivar la por, que vol dir conèixer-la, a través de la intel·ligència”. Són paraules del meu poeta de capçalera, Joan Margarit. Segons ell, quan hem de prendre decisions essencials només hi ha dos camins: el camí de la por i el camí de l’amor. Si ens trobem en una bifurcació i triem el camí equivocat, ja hem begut oli. Ni tu ni jo no tindrem una vida de recanvi que ens permeti desfer els respectius errors per emprendre els camins encertats. I descobrir al final del camí que hem desaprofitat l’única vida que teníem deu ser una sensació que no desitjo ni a un superheroi malvat.

L’amor, ai, sovint també em fa por. Perquè estimar és patir. I com més estimes, més pateixes. Tenir un fill et genera una alegria immensa, però cada fill que tens multiplica el teu patiment. No ens entristeixen tan sols els mals reals dels fills: també ens angoixa, i molt, la idea que puguin patir o morir. Aquesta amenaça sempre hi és, mentre els fills són vius. Hem d’aprendre a conviure-hi, de la mateixa manera que ens toca conviure amb la por a la pròpia mort. “La por, com l’amor, no l’elimines mai –admet Margarit–. Por i amor són dues potències que deuen ser part de la mateixa força. No s’ha inventat una pastilla que les elimini”.

El poeta té clar que l’amor és l’única taula de salvació. L’amor ens fa millors persones. No es refereix a l’enamorament, que pot ser un caprici passatger, sinó a un sentiment profund, autèntic, que no va acompanyat necessàriament de cap revolució hormonal i que sempre sempre sempre va més enllà. Que persisteix i es consolida quan les hormones han deixat de ballar. L’amor ens porta a admirar els altres, ens fa guanyar humilitat, dóna sentit a l’existència. L’amor ens acosta a la veritat, i només la veritat ens consola.

“Estimar és tremolar, no perquè l’amor faci por, sinó perquè la vida és fràgil –diu el filòsof francès André Comte-Sponville–. Però aquesta no és una raó per renunciar a estimar, ni per renunciar a viure”. La por no hauria de guanyar la partida, no s’ho mereix. Margarit ens anima a escollir el camí de l’amor i a vigilar amb els precipicis: “Triar l’amor és un risc, però sense risc no hi ha vida. Quan triem l’amor, hem de ser conscients dels precipicis als quals podem caure. Però sense precipicis tampoc val la pena viure”.

Triar l’amor o triar la por depèn de nosaltres. Potser és això el que ens paralitza: saber que no podem carregar el mort a ningú. Som lliures d’equivocar-nos, i a vegades tanta llibertat ens espanta. Fugir de la por ens fa més esclaus, fugir de l’amor ens mata en vida. No pots confiar que les persones estimades et perseguiran per atrapar-te i fer-te canviar d’opinió. Fins i tot els amants de les cançons se’n cansen, de córrer sota la pluja rere un record que intenta escapar. Ho canta l’Anna Roig: “Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser/ al final pensaré que és millor deixar-te marxar”.

(publicat al número 49 de la revista ONGC)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>