Confiança

divendres, 27 abril

Saber crear espais de complicitat, mimar-los, fer-los créixer. Això dóna cert sentit a la vida, suposant que la vida tingui sentit. “Que sigui millor un món amb sentit que un món sense, que necessitem sentit, no vol dir que n’hi hagi”, escriu Vicenç Villatoro a Francesc Torralba a l’imprescindible llibre de cartes creuades Amb Déu o sense (Fragmenta Editorial). Villatoro, que no creu en la transcendència, s’indigna amb la profanació de coses que troba sagrades com el dolor o la confiança. I aquí és on volia arribar: profanar la confiança em sembla (a mi, que tampoc crec en la transcendència) el pitjor dels pecats. Estic convençuda que aprendre a confiar en les persones encertades és un regal. Llàstima que a vegades costi distingir-les de les persones equivocades. Els malparits ja podrien dur-ho escrit a la cara, que no són de fiar. Però no: fan la mateixa cara que la bona gent (que també n’hi ha, no em pregunteu on). Ara que hi penso, potser sí que hi ha una manera de desemmascarar-los: veure com alguns individus tracten i parlen dels altres permet deduir com ens tractaran i parlaran de nosaltres, quan no ens tinguin davant. La teoria és fàcil. A la pràctica, sempre creiem que som especials (ui, sí) i que no ens trairan mai, no ens la fotran per l’esquena, no faran amb nosaltres el que fan amb la resta del món. Fins que ens apunyalen. Visca la confiança, malgrat tot.

(publicat a L’Independent de Gràcia el 27 d’abril del 2012)

1 Comentari a Confiança

  1. 27 abril 2012 , 8:16 | Enllaç permanent

    Ben d’acord. Gràcies, Eva.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>