Seríem més infeliços

divendres, 2 març

En Joan Dausà només sap fer cançons tristes. Ho hem pogut comprovar aquesta setmana a l’Heliogàbal, on ha presentat durant tres nits consecutives el seu debut musical, Jo mai mai. “No és un disc de festa major. Quan ensenyava les cançons als amics, em preguntaven: Joan, estàs bé?”. I ell vinga explicar que no li passava res greu, però que les històries per ser cantades li surten així. Cap problema: sospito que, sense les cançons tristes, seríem més infeliços. No és masoquisme, o potser sí. Les cançons tristes coneixen la drecera cap a l’ànima, ens emocionen en el bon sentit i, encara que sembli mentida, resulten extraordinàriament balsàmiques quan estem deprimits.

L’última peça del disc de Joan Dausà i Els Tipus d’Interès té una lletra optimista, ben dissimulada per una música que no encomana precisament alegria. “Al final dic que encara hi som a temps. Us ho dic d’una manera trista, no patiu”, bromeja l’autor. La lletra, en efecte, obre la porta a l’esperança. Encara som a temps d’aturar-lo. Encara som a temps de trucar-nos. Encara som a temps d’abraçar-la. Encara som a temps de provar-ho. I l’amic Dausà encara és a temps de sorprendre’ns amb una cançó feliç, però tampoc cal que corri: jo, que he mamat els mateixos cantautors que ell, podria passar amb cançons tristes la resta de la meva vida. I ben contenta. Per fer riure ja s’han inventat les comèdies i els acudits.

(publicat a L’Independent de Gràcia el 2 de març del 2012)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>