Fes-te d’or

divendres, 30 març

Com que a l’edifici de casa no ens estem de res, s’hi acaba d’obrir el negoci de moda: un local on compren or i plata. T’asseguren una “màxima taxació”, t’empenyen a empenyonar les teves joies (ells en diuen “empenyar”, que és més curt) i et diuen que et pagaran fins a dos mil euros per una coberteria. L’estètica dels cartells és tan provisional que, si mai volgués vendre’m l’anell que no tinc, la botiga en qüestió ja s’hauria transformat en vés a saber què. Ara que hi penso, si fos capaç de predir els negocis de moda, podria muntar un negoci d’assessorament de futurs negociants i encara faria el primer euro.

Vaig dir que no entraria mai en un basar xinès i, ho admeto, he incomplert la paraula. Però els oportunistes que compren or a preu de crisi no em veuran el pèl ni morta. No tinc ni un trist collaret susceptible de ser venut. Sóc d’origen humil i les joies familiars són bijuteria. La mare de la meva mare guardava amb cura unes arracades, un braçalet i alguna cadena, i sempre em deia que serien per a mi, però poc abans de morir-se a la pobra dona li van donar el disgust del segle: una lladre amb un nadó a coll va entrar al pis dels avis, els va fotre les poquíssimes coses de valor que hi havia i em va deixar sense herència.

De coberteria sí que en tinc. Però m’estranyaria que em paguessin dos mil euros per les forquilles i culleres comprades al xinès de la cantonada.

 

(publicat a L’Independent de Gràcia el 30 de març del 2012)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>