La nàusea de les cadires

dijous, 16 febrer

A l’hora del pastís, els iPhones treuen fum: ara una foto amb les tres parelles d’amics, ara amb la germana mitjana (la gran s’ha quedat a la residència), ara amb els néts. I els regals, esclar, que setanta anys no es fan cada dia. Semblava que amb la crisi el negoci de les capses experiència aniria de baixa, però ningú ho diria: l’homenatjat, marit de ma mare i avi dels meus fills, desembolica un sopar per a dues persones i un cap de setmana no sé on. Digueu-me materialista: a mi m’agrada el risc de regalar i que em regalin coses, objectes tangibles. Obrir un regal i descobrir-hi una cosa que ni feta a mida és gairebé tan màgic com escriure i trobar les paraules justes.

En aquest restaurant de la Barceloneta, aquest diumenge fred de febrer, revisc la nàusea del dia de Nadal. Festa d’alegria, menteix la cançó. I jo pensant en l’amiga que dinava sola perquè ja va passar la infantesa mal acompanyada. O en l’altra amiga que buscava feina i un miracle contra una metàstasi que la toca de prop. O en la veïna que venia d’enterrar l’home amb qui compartia quatre fills i un ronyó. O en la tieta de la residència: el cap li ha fugit abans que el cos i encara hi és però com si no. O en l’única filla de la tieta, que va viure vint-i-nou Nadals i ja en fa vint-i-cinc que és morta, fum, fum, fum.

Alegria? Com a molt, pots experimentar l’alleujament de qui juga al joc de les cadires i ha aconseguit seure. Però res et garanteix que no t’eliminaran a la pròxima ronda. A cada celebració familiar contra el pas del temps s’atura la música, deixem de fer voltes a la rotllana i ens enfrontem més que mai a les pròpies pors. L’autèntic regal és saber-nos vius. Perquè potser demà, no.

Que per molts anys duri la partida.

4 Comentaris a La nàusea de les cadires

  1. Anna Sàez's Gravatar Anna Sàez
    16 febrer 2012 , 20:57 | Enllaç permanent

    Però si és un escrit meravellós! És una invitació a dusfrutar de la primavera, que ja s’ensuma malgrar el fred. És la llum del dia que s’allarga. La tristor infinita que provoca saber que la felicitat s’acaba. M’ha emocionat.

  2. 16 febrer 2012 , 21:41 | Enllaç permanent

    Per suposat, l’autèntic regal és saber-nos vius. Avui he dinat amb el Pere, veí del pis de dalt de casa meva (on vaig néixer i em vaig fer gran). No el veia ni sabia d’ell des de feia més de 30 anys. Quan he entrat al restaurant diu que m’ha reconegut de seguida perquè ha pensat que entrava la Juanita (la meva mare i la teva àvia, morta ja farà 15 anys). Jo al Pere també l’he reconegut a l’instant perquè m’ha semblat veure el Pepito, el seu pare, mort així mateix fa anys.

    • Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
      16 febrer 2012 , 21:43 | Enllaç permanent

      Que fort, Angeli. T’he de dir que jo sovint m’espanto quan em miro al mirall: hi veig la meva mare, tal qual.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>