Per sempre més, sisplau

divendres, 23 desembre

En Josep Maria Espinàs vol escriure un llibre en contra de les frases sentencioses: “Són mentida, no responen a cap raonament lògic”, m’avança. Potser acaben sent mentida, però contenen molta veritat. Simplifiquen la vida, però ens ajuden a entendre-la. Faciliten la feina als periodistes que cacen titulars, als tertulians de micro fàcil, als autors de cançons i als poetes. La raó la té el matís, però el matís és avorrit, poc atractiu, gens apassionat, no gaire convincent. El matís és oportú, necessari, intel·ligent, adult. Les sentències maximalistes són oportunistes, efectistes, emotives, infantils. I, tot i així, benvingudes siguin. Si algú s’enamora de mi, vull sentir-li dir que m’estimarà tota la vida, no pas que m’estimarà una temporadeta i després no m’acceptarà ni com a amiga del Facebook. La segona opció és la més probable, per descomptat, però això ja ho sabem tots els que no vam néixer ahir: tampoc cal que ens ho refreguin per la cara. L’amor és etern mentre dura i estarem junts fins que el divorci ens separi i tot plegat són quatre dies, d’acord. Però ves, sóc així: m’agrada imaginar l’existència humana com una suma elegant d’eternitats més que no pas com una acumulació maldestra d’instants efímers.

Les sentències maximalistes són tan falses com els tòpics. Massa generals per ser exactes, però bastant més certes del que voldrien aquells que es pensen que els llocs comuns neixen del no-res. El seny popular ens convida a no abusar dels adverbis mai i sempre, però a mi digue’m sisplau que m’estimaràs sempre (aquest exemple ja l’he posat, però no se me n’acut cap de més important) i que no em deixaràs mai (una cosa porta a l’altra), perquè si d’entrada ja em véns amb matisos, malament rai.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>