L’abraçada que ens cal

diumenge, 11 desembre

La vida és allò que passa mentre creixen els fills. Avui la gran ja en fa setze. Fa hores que rememores la matinada en què vas trencar aigües, l’anada amb cotxe cap a la clínica, el dolor immens de les contraccions, el coll de l’úter que estava girat no saps com i el naixement de la nena més maca del món. Tres quilos i quart d’una futura dona. Tu tenies vint-i-sis anys, només, i una inconsciència disfressada de maduresa precoç. Et veies prou preparada per ser mare, per protegir i encarrilar personetes. Llavors tenies moltes teories sobre l’educació dels fills, ara tens molts fills i cap teoria.

La teva filla se t’assembla. Massa, segurament. Té una determinació que espanta. I tu l’hauries d’abraçar més, perquè saps per experiència que les persones dures per fora teniu una ànima fràgil: esteu sovint a punt de trencar-vos per dintre. Com que no tendiu a reclamar afecte en veu alta, els altres poden pensar que no us cal. Que vosaltres rai, que ja us en sortiu.

Hauries d’abraçar-la abans que marxi amb un cop de porta cap al món de fora, que als ulls adolescents és mil vegades més interessant que el de rebedor endins. Hauries d’abraçar-la abans que se’n vagi a celebrar l’aniversari amb la seva gent d’ara. Hauries d’abraçar-la, ni que sigui tímidament, per deixar-li clar que tu sempre hi ets. Que hi seràs també quan el món de fora li faci mal i ella necessiti de veritat, de veritat, una abraçada de mare.

16 Comentaris a L’abraçada que ens cal

  1. 11 desembre 2011 , 10:58 | Enllaç permanent

    Una altra fort abraçada per tu i per la teva filla i que per molts anys estigueu a prop l’una de l’altre.
    Victòria

  2. Noemí's Gravatar Noemí
    11 desembre 2011 , 11:13 | Enllaç permanent

    La meva gran té 9 anys, també s’assembla massa a mi, vaig corrents a abraçar-la abns que sense adonar.me en faci 16 i surti per la porta. Un cop més, gràcies Eva per escriure com ho fas i per emocionar-me, no és el primer cop que em cauen llàgrimes llegint algun article teu. Per molts anys tingueu les dues!

  3. Ester's Gravatar Ester
    11 desembre 2011 , 11:37 | Enllaç permanent

    Per molts anys, Eva! Que per molts anys la puguis anar abraçant…

  4. josep cervera's Gravatar josep cervera
    11 desembre 2011 , 11:47 | Enllaç permanent

    Els meus tenen 20 anys, homes i bessons, però gràcies per recordar-me, que és bo una abraçada a temps.

  5. Carmen Gual Barrios's Gravatar Carmen Gual Barrios
    11 desembre 2011 , 14:39 | Enllaç permanent

    Què bonica entrada, Eva…..
    Jo tinc a casa l’Alba que en te 25 i el Joan que ja en té 23……els millors fills que qualsevol mare pot desitjar, i que ara ens han dut dos afillats més, les seves parelles, als que estimem tantíssim-l’Alex i la Júlie-…..També tinc al cel la meva dolça Berta, la nostra primera filleta, que tenia catorze mesos quan va marxar i que el dia de Santa Llúcia en faría 28…..

    La vida és allò que passa mentre fem plans……..mentre Joan i jo feiem plans de futur per a la nostra primera filla, una petita intervenció sense complicacions aparents va deixar-la en estat de coma irreversible…..fins que inexorablement, va partir…….

    El teu article, estimada Eva, em serveix per a fer un homenatge a la nena dels meus ulls que s’amaga en un reconet de la meva ànima…i a la que 26 anys després continúo estimant, i que sense ella saber-no, ni el seu pare, ni jo….va venir per a donar vida, perquè ella només va estar-se amb nosaltres un any i dos mesos, pero els seus petits òrgans van donar vida plena a uns nens que han pogut dur una vida plena…..i han evitat que pares amantísims, hagin passat pel dolor que significa veure apagar-se la llum de qui és part d’un mateix…..

    A qui tingui la desgràcia de perdre un esser estimat, ànims i molta compasió…..i dir-lis que al llarg dels anys l’acte de desprendiment de donar vida…..ens il·lumina, i és l’únic que dona sentit a una mort tan disortada!

    Besets de llum!

  6. Mey's Gravatar Mey
    11 desembre 2011 , 15:20 | Enllaç permanent

    Felicitats a las dues! Amb els anys cada vegada sóc més emotiva i els “mimitos” amb els fills ens fan molt de bé a tots. Un petó!

  7. 11 desembre 2011 , 17:27 | Enllaç permanent

    M’agraden tant les teves entrades, que les faig “bloglovin” al facebook de la biblioteca d’Arbúcies, i una temporadeta al propi bloc. Hi posaré l’epígraf “Racó dels pares”.
    Gràcies,
    Sílvia

  8. 11 desembre 2011 , 20:51 | Enllaç permanent

    ara corro a abraçar la meva, que en té 15 i també és de les que sembla que no ho necessita. I al ganapia de 18, que va de sobrat , però de tant en tant encara fa aquells ullets ” de mama et necessito” de quan en tenia 3.

    apa, que ho pogueu celebrar molts anys més, i a fer punyetes les teories!!

  9. Mònica's Gravatar Mònica
    13 desembre 2011 , 13:32 | Enllaç permanent

    Preciós Eva…saps explicar tan bé el que sentim les mares….quines ganes tinc de veure els meus nens i abraçar-los fort fins a la lluna!!
    Carmen, ho sento moltíssim, tens un estel que vetlla per la vostra família ;)

  10. jordi garcia albós's Gravatar jordi garcia albós
    5 juliol 2012 , 18:00 | Enllaç permanent

    Boniques paraules. Tot un descobriment el teu bloc i la teva personalitat.

Deixa una resposta a Eva Piquer

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca