Com el pa que mengem

dimarts, 27 desembre

Que la feina mal feta no té futur és una veritat absoluta. Que la feina ben feta no té fronteres és una veritat relativa. Amb sort i esforç i recursos i vent a favor, hi ha feines ben fetes que trenquen fronteres. Però també n’hi ha que passen desapercebudes i reben un reconeixement escàs. És com aquella fal·làcia segons la qual el temps posa les coses al seu lloc. Segur? I si el temps té mala memòria? I si el temps és tan injust com un jutge subornat? Què ens fa suposar que demà passat algú sabrà valorar com cal allò que hem menysvalorat avui? M’hi jugo un pèsol que hi ha obres d’art que podrien haver fet història però han quedat enterrades qui sap on. No sempre guanya el millor. Sovint guanya qui crida més, o qui es mou amb més gràcia pels passadissos adequats. La meritocràcia sol tenir les de perdre davant del nepotisme, l’amiguisme o la dictadura pura i dura. La idea de la posteritat ens reconforta, però és mentida.

“Que el temps ho posa tot a lloc és un tòpic. Som les persones que habitem aquest temps les que tenim el dret i el deure de posar les coses al seu lloc”. Ho va dir la psicòloga Pia Bosch en un acte de record a Maria Aurèlia Capmany, amb motiu del vintè aniversari de la seva mort. Capmany, com Montserrat Roig, està més oblidada del que mereixeria. Però ningú les desenterrarà si no ho fem nosaltres.

Ara tenim l’oportunitat que una pel·lícula catalana toqui el cel de Hollywood. Una bona pel·lícula, feta a consciència i amb talent. Una pel·lícula parida i rodada en un país que necessita la projecció exterior com el pa (negre o d’espelta) que menja. Una pel·lícula pensada per arribar a un públic ampli, sense que això li resti qualitat ni ambició. Una pel·lícula que hauríem de defensar tots plegats amb la cara ben alta, empenyent-la amb tacte cap a la glòria frívola de la catifa vermella. Perquè a vegades (només a vegades) ens en sortim, i a vegades (només a vegades) la feina ben feta no té fronteres.

(publicat al número d’hivern 2011 de la revista Òmnium)

2 Comentaris a Com el pa que mengem

  1. Salut's Gravatar Salut
    27 desembre 2011 , 12:49 | Enllaç permanent

    Una anàlisi fantàstica. Ara mateix enviaré l’enllaç a la família de Francesc Colomer, segur que els agradaran les teves propostes.

  2. Jordi Romagosa's Gravatar Jordi Romagosa
    27 desembre 2011 , 12:52 | Enllaç permanent

    Si no té el reconeixement que es mereix, potser serà, com ha passat manta vegada amb els Nobel , que els veïns hi fotran cullerada.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>