Si calles no et sento

divendres, 25 novembre

Els meus pares venien d’un silenci antic i molt llarg. Els havien anestesiat la consciència política i les ganes de parlar alt i clar. No els sabia cap greu dur la boca tancada: eren ells, els altres, els vencedors de la guerra, els qui havien fet del silenci paraules. Però jo vaig néixer el 1969, quan al franquisme ja se li obrien escletxes, i vaig créixer convençuda que parlant la gent s’entén. A l’escola m’animaven a qüestionar el món, a debatre, a preguntar per què, a no tancar la boca. Anys més tard vaig formar part d’un moviment assambleari en què es parlava i parlava i les reunions s’allargaven fins i tot de forma innecessària, però a mi el que em va doldre va ser el nomenament (més que raonable) d’una comissió delegada que podia prendre decisions sense consultar-ho a la resta de militants. Jo necessitava participar-hi, dir-hi la meva. Parlar.

És així com he superat els quaranta i encara no m’he reconciliat amb el silenci, ni amb la incertesa que el rodeja (sóc de certeses provisionals, valgui la paradoxa). Recelo de la gent que calla: pot arribar a semblar molt interessant, però potser simplement no té res a dir. El silenci és tan polisèmic que em bloqueja: sóc incapaç d’interpretar què vol dir algú que no diu res. Trobo que paraula és la paraula més maca del diccionari. M’avorreixen les pel·lícules lentes, amb moltes imatges i pocs diàlegs, gairebé tant com m’incomoden els paisatges buits de presència humana. A mi doneu-me frases enginyoses i carrers amb persones. Més que pujar muntanyes, m’agrada trepitjar ciutats. I si els que hi viuen parlen un idioma que entenc, millor.

El silencis de la gent que estimo em maten. Envieu-me un mail, truqueu-me, quedem per fer un cafè. I parlem-ne.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>