L’horitzó de les coses possibles

dilluns, 28 novembre

“Ja que no és possible el que vols, vulgues el que és possible”. La frase és d’un clàssic llatí, Terenci, i l’he adoptada com a lema de capçalera. Sí, ja sé que de tant en tant aconseguim fites perquè no sabíem que eren impossibles, i que la política possibilista i pragmàtica del peix al cove sovint ens acaba empetitint. Però, com gairebé sempre, la solució deu passar pel camí del mig, per trobar l’equilibri entre el cel i la terra, per trepitjar fort sense deixar de voler anar més lluny, sempre molt més lluny. I per estimar allò que tenim, en lloc d’enfonsar-nos en la misèria plorant per allò que podríem haver tingut. Segons quins temps verbals (penso en la suma de plusquamperfet de subjuntiu i condicional compost: “si hagués cantat, hauria plogut” i, sobretot, en la fórmula “hauria d’haver cantat”) fan molt mal als obsessius que tendim a donar massa voltes al que hem fet, pensant que potser hauríem d’haver actuat d’una altra manera. “Déu nos en guard d’un ja està fet”, deien les àvies. Però, aix, els ateus no podem encomanar-nos a Déu perquè ens espolsi els remordiments del damunt. (Combrego amb l’editora britànica Diana Athill, que lamenta ser atea perquè no podrà acomiadar-se del món amb aquestes últimes paraules: “Déu ja em perdonarà, és la seva feina”).

Deia, doncs, que m’enamora cada cop més l’horitzó de les coses possibles. No crec que hàgim de llançar la tovallola i renunciar a lluitar per la independència del país, posem per cas, sinó que hem de veure la independència com un objectiu a l’abast. I treballar amb eficàcia i eficiència per assolir-lo, per descomptat. Es tracta de fer cas a Pep Guardiola: hem de llevar-nos d’hora, pencar molt i aparcar les excuses i els retrets. O bé hem d’anar-nos-en a dormir tard, pencar molt i aparcar les excuses i els retrets. Sigui com sigui: hem de dormir les hores justes (sense adormir-nos), pencar molt i deixar d’escudar-nos en excuses i retrets que no porten enlloc. Somniem, és clar que sí, però somniem desperts, no fos cas que el somni truqui a la porta i ens enxampi encara amb les lleganyes posades.

M’atreuen els projectes ambiciosos, els reptes que semblen impossibles. M’agrada proposar-me’ls i, no ho negaré, m’agrada sortir-me’n. No passa cada dia: l’ombra del fracàs és allargada (i malparida). Però quan ens en sortim, és fantàstic. I és senyal que en realitat aquell repte, aquell projecte de futur, formava part de l’horitzó infinit de les coses possibles. Improbables, potser, però possibles. Per voler canviar el món has de tenir molta fe en l’improbable: el pobre món no es deixa canviar així com així. Però has de creure que canviar-lo és possible, perquè ningú inverteix temps i energies si ja sap d’entrada que tot plegat serà en va. La vida és massa curta per desaprofitar-la buscant la quadratura del cercle.

“Vulgues el que és possible”, deia Terenci, que és també el que conclou un llibre que em va marcar per sempre: La felicidad, desesperadamente, d’André Comte-Sponville. En lloc de desitjar el que ens falta, el que no podrem tenir mai, hem d’aprendre a desitjar allò que podem tenir, perquè depèn de nosaltres aconseguir-ho. No hem de seure esperant que la felicitat se’ns aparegui a l’estil fada: hem d’actuar, hem de moure’ns, hem d’avançar, hem de ser els autors del conte. Contra l’esperança, acció. I amor. Ho veus possible?

(publicat al número 47, tardor 2011, de la revista ONGC)

1 Comentari a L’horitzó de les coses possibles

  1. 28 novembre 2011 , 19:20 | Enllaç permanent

    ….gràcies Eva! m’has animat una mica el dia… retrobant-me una mica l’esperança!… si, suposo que hem de ser positius, de creure’ns-ho! si no ho fem nosaltres qui ho farà? Fem-ho possible! tot!

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>