Mercè 2011: quatre dies, quatre cròniques

dilluns, 26 setembre

Tot comença i acaba a Barcelona

Mercè 2011, dia u. La festa no pot començar millor. Joaquim Maria Puyal és sinònim de feina ben feta, i ens regala un pregó a l’altura de les expectatives. Un pregó que, per sort, es pot seguir per moltes vies, perquè la Casa Gran ha quedat petita per acollir tothom que hi voldria ser. Jo porto penjada l’acreditació de cronista oficial que, en teoria, m’ha d’obrir totes les portes de dijous a diumenge, però he de fer mans i mànigues per entrar en un Saló de Cent més ple que mai. El poder de convocatòria d’aquest comunicador és extraordinari. Si no s’hagués divorciat de la tele per diferències irreconciliables, continuaria disparant els índexs d’audiència.

“Només us vull dir quatre coses”, anuncia el pregoner. I les diu, molt ben dites. Una: que els ciutadans tenim molta força. Dues: que si els catalans anem junts, som imbatibles. Tres: que hem de defensar amb orgull el patrimoni col·lectiu. I quatre: que ens calen líders amb projectes que facin avançar el país. Tot plegat ho diu enmig d’una passejada oral per la història de Barcelona, amanida amb recursos de ràdio: talls de veu i fragments de cançons que submergeixen l’auditori en un mar de records.

Hi ha tres moments en què Puyal fa riure o somriure els assistents. Quan deixa anar: “Ara no, però durant el franquisme podíem portar distintius locals a les matrícules”. Quan es refereix als autobusos de color verd dels anys seixanta: “L’alcalde deia que era una manera de portar el camp a la ciutat”. I quan parla de la inauguració del pont aeri i recorda el rètol on es llegia Madrid-Barcelona-Madrid, “per si hi havia algun dubte que tot comença i acaba a Madrid”. No pas avui, primer dia de la Festa Major de la capital catalana.

L’instant més emotiu del discurs és, sens dubte, quan Puyal evoca la nominació de Barcelona com a ciutat olímpica i recorda la imatge d’un home. Un home entaforat en un abric que salta, eufòric, amb els braços enlaire, mentre li riuen les orelles. “Ell va conduir l’esforç de tots per millorar Barcelona. Per això, potser és el moment de dir públicament: moltes gràcies, alcalde Pasqual Maragall”. Aquí tots (i quan dic tots vull dir tots, sense distincions de color polític) aplaudim amb ganes, conscients de la importància cabdal de la memòria individual i col·lectiva.

Puyal diu algunes paraules en rus, àrab, amazig, urdú, xinès, anglès i castellà. I ens alerta que salvar el català depèn de nosaltres. “No sempre tota la culpa és dels altres”. Fa uns minuts ha lamentat que encara ara, en ple 2011, no hàgim assolit “un espai de comunicació comú associat a l’àmbit lingüístic de la nostra llengua”.

Però aquest dijous es tracta d’estar contents. “Visca la nostra ciutat! Visca Barcelona!”, exclama el pregoner, donant per inaugurada la Festa Major. Quan surt al balcó de l’Ajuntament, la ciutat ja és una festa. A la plaça de Sant Jaume té lloc el toc d’inici: hi desfilen els gegants, capgrossos, dracs i altres bèsties que aquests dies faran hores extres. Poc després arriba la primera sessió d’un espectacle de projeccions sobre la façana de l’Ajuntament. “És impressionant, una castanya”, em dirà d’aquí a una estona un amic que s’hi ha quedat. Sort que demà al vespre el repeteixen: no m’ho puc perdre.

Encara amb l’uniforme de cronista, me’n vaig cap al Parc de la Ciutadella, rebatejat durant la nit com el Parc de la Llum (tot i que, paradoxalment, és ben a les fosques: el mòbil em fa de llanterna). El parc sencer es posa en dansa per retre homenatge a la ciutat convidada del 2011, Sant Petersburg. Hi ha diferents escenaris i diferents propostes artístiques, i moltes persones que surten de sota les pedres, disposades a aprofitar tanta oferta. Avui és dijous, la nit de farra dels estudiants, i la mitjana d’edat de la gent del parc em fa sentir vella. Suposo que durant el cap de setmana també l’envairan les famílies amb nens i els barcelonins més joves d’esperit que de cos.

El plat fort al Parc de la Llum és la coreografia d’El llac dels cignes. El llac i la cascada de la Ciutadella fan d’escenari i decorat d’una funció im-pres-cin-di-ble, amb cinc síl·labes. Com en un fascinant joc de pistes, els espectadors ens anem traslladant d’un espai a l’altre seguint una fletxa lluminosa, i buscant forats entre la gentada per poder veure els ballarins que protagonitzen el muntatge. Aquest espectacle màgic es repetirà divendres, dissabte i diumenge. Potser demà o demà passat hi tornaré, si l’atapeïda agenda de cronista m’ho permet.

La façana viva i altres invents

Mercè 2011, dia dos. Em llevo d’hora després d’haver dormit poc. Amb permís de Pep Guardiola, avui hauria llançat el despertador per la finestra. Però no tinc altre remei que espolsar-me les lleganyes. Entre altres coses, perquè és divendres i els fills han d’anar a l’escola. El petit, que fa dues setmanes que ha començat P3, en sortirà a les cinc de la tarda amb unes banyes de diable per corona. La festa es viu a les aules, també.

El nom de Mercè es posa poc, ara. El 2009 a Catalunya van néixer 29 Mercès, 20 de les quals a Barcelona. Si ho comparem amb les 1013 Paules que van néixer el mateix any a tot el país, 769 de les quals a Barcelona, és fàcil deduir que els barcelonins no bategem les filles amb el nom de la patrona. Cap dels meus fills ha tingut mai una Mercè a la classe. “És un nom d’àvia”, em diu el de nou anys. Ja tornarà a estar de moda, segur. Tot torna. Només és qüestió de temps.

La festa va començar ahir, però al cor de la ciutat encara es respira el clima dels dies previs. L’explosió de debò arribarà aquest vespre i el cap de setmana. Al migdia una grua reposa la imatge de santa Elena al cimbori de la Catedral. Segons el programa oficial, això s’havia de fer a dos quarts de cinc de la tarda. “Ja és allà dalt”, anirà repetint un treballador als curiosos que s’hi acostin després de dinar, amb la intenció frustrada de contemplar la reposició en directe.

A la plaça de Sant Jaume, una noia amb una mena de ventilador per barret em reparteix un val de descompte per al Museu d’Idees i Invents de Barcelona. Uns turistes italians se’ns acosten per demanar-nos a quines hores es fa l’espectacle de projeccions. La noia-anunci se’n sap l’horari de memòria: no és la primera ni la segona ni la tercera vegada que li fan la mateixa pregunta. Ha corregut la veu que les projeccions a la façana de l’Ajuntament són brutals, i ningú se les vol perdre. Ni jo.

Hi vaig a un quart de deu de la nit. En efecte, l’espectacle és sensacional. Les pedres de la façana prenen vida i es mouen i ballen i es transformen. Les imatges tridimensionals (sense necessitat de posar-te ulleres) sedueixen una plaça plena de gom a gom. “Si ara cau aquí el satèl·lit a la deriva, la palma mig Barcelona”, observa una dona, i no li falta raó. Però val la pena arriscar-se. Demà hi portaré les criatures. Ara el que faig és treure el cap a la plaça del Rei, on actuen els Anímic.

De camí cap a casa, passo per la Ciutadella: segons m’han dit, avui el Parc de la Llum està més il·luminat que ahir. En un dels espais toquen el reactable, un instrument de música electroacústica que està guanyant adeptes i que resulta que és un invent català, desenvolupat el 2003 a la Universitat Pompeu Fabra. La idea és que el públic balli al ritme dels sons electrònics de l’instrument, però jo em limito a mirar-m’ho amb esperit científic. He de reservar energies per ballar dissabte amb els Antònia Font, si és que aguanto desperta fins al concert dels mallorquins: està previst que comenci a les tres de la matinada. O sigui que s’acabarà a quarts de cinc. Un pèl tard, trobo. O massa d’hora, depèn de com t’ho miris. Es desperta abans o després de les cinc, en Pep Guardiola?

Gegants tancats i portes obertes

Mercè 2011, dia tres. El dissabte s’aixeca gris i plujós. Pretenia voltar tot el dia per la ciutat, però em temo que em tocarà abordar un pla B. La solució no és tan fàcil com agafar un paraigua: em faltarien mans per aguantar el paraigua més el cotxet de la criatura més la llibreta i el boli. Em suggereixen que escrigui la crònica de 24 hores al metro, i no seria mala idea, tenint en compte que avui funciona sense interrupció. Però vaja, el pitjor que em pot passar si plou és que em mulli. O sigui que surto de casa amb dos fills, tres caputxes (una al cap de cadascun) i un plàstic protector per a la cadireta infantil.

Baixem a Jaume I. Les escales mecàniques s’han espatllat. Sembla un mal presagi, i ho és: quan arribem a la plaça, estan anunciant que se suspèn el seguici d’autoritats i la diada castellera. Per sort, l’acreditació de cronista oficial em permet entrar dins l’Ajuntament i veure de ben a prop tota la colla de gegants i bèsties diverses que reposen a resguard de la pluja. Com que he de distreure els nanos, els porto de visita turística per la Casa Gran. “Caram quines portes més altes, ni que l’alcalde fos un gegant”, em diu el de nou anys. Li pregunto si sap el nom de l’alcalde. Resposta: “Només sé que un es diu Xavier Trias i l’altre Artur Mas, i crec que en Mas és el de Catalunya”. Li explico que d’aquí a una estona compartirem balcó amb el batlle de Catalunya i el president de Barcelona, o al revés, i se li il·lumina la cara. Les ganes de tocar poder no tenen edat.

“Feu cara d’espavilats”, diu l’alcalde Xavier Trias als meus fills. El de tres anys s’ho pren com una invitació a jugar i corre cap a ell: paro els peus al nen abans que s’agafi massa confiances. És millor que marxem cap a una altra banda. Em debato entre portar-los al castell de Montjuïc, on la carpa ens permetria veure circ sense risc de mullar-nos, o aprofitar les portes obertes dels museus. Per una qüestió de mobilitat, guanya la segona opció: ens posem les caputxes i cap al Macba falta gent.

Ens apuntem a una visita taller pensada per a famílies que volen descobrir el museu. Consta d’un passeig guiat per l’exposició d’Àngels Ribé, una artista que treballa amb la forma, el volum i la intervenció en l’espai públic. Ens fan passar per un laberint de plàstic transparent ataronjat i, quan ja en som fora, ens confessen que en realitat allò no era una atracció de fira, sinó una escultura. Mira que bé: ens venen la idea que l’art pot ser divertit, i pares i fills la comprem amb aquella alegria. Després toca que siguin els nens els creadors. Els donen un cabdell de llana a cadascun i els animen a fer dibuixos en l’aire, formant una mena de teranyina de colors que no té res a envejar a les instal·lacions de segons quins artistes moderns.

L’encarregat del taller adverteix les criatures: “Si poseu fils de llana on no toca, a mi em faran fora del museu. Si pinteu les parets amb retolador, a mi em faran fora del museu”. Abans a la mainada se l’espantava amb llops, fantasmes i monstres diversos. Ara el gran fantasma és l’atur. La veritat és que els nens es comporten: deuen saber que no està el pati com perquè aquest pobre noi perdi la feina.

A mitja tarda la pluja ha parat: Santa Eulàlia ja no plora (a la nit hi tornarà, a llàgrima viva). Fullejo el programa de Festa Major i concloc que, malgrat la suspensió d’alguns actes, no arribaré a tot arreu. És humanament impossible. Qui fa tot el que pot no està obligat a més, diuen. Volia anar al Fòrum a veure el concert d’Els Pets, però comença a dos quarts de dues de la matinada i ja no tinc edat per empalmar. Crec que ha arribat l’hora de delegar la feina de cronista: enviaré la meva filla de setze anys a escoltar les cançons d’en Gavaldà i companyia. Ella estarà encantada de la vida, per descomptat.

Cel, sol, foc i final feliç

Mercè 2011, dia quatre. Un dia esplèndid, estiuenc, de cel blau i núvols desapareguts del mapa. L’última jornada de cronista l’enceto a la plaça de Sant Jaume, com ahir, però avui sense mals presagis. Aquest matí de Festa Major no hi ha qui l’espatlli (les escales mecàniques del metro continuen espatllades, això sí).

Tenir accés al balcó de l’Ajuntament és un privilegi, sens dubte. Però n’hi ha tants, de privilegiats, que costa trobar un forat per treure-hi el cap i poder veure com alcen els castells les colles convidades. M’enfilo el fill de tres anys a collibè. “Mama, nosaltres també fem un castell!”, exclama. Ai, que encara se li despertarà la vocació d’enxaneta. Sóc massa patidora per tenir un casteller a casa.

Em miro els tres balcons buits d’unes oficines en lloguer que donen a la plaça, plena com un ou: els propietaris s’haurien d’haver plantejat de llogar-los per un dia. Sap greu que es desaprofiti una llotja de luxe com aquesta. El terrat del mateix edifici està ocupat per un grup de joves amb poca roba: elles amb tirants i ells directament sense camisa. Confio que s’hagin untat amb protecció solar.

Bravo: els Castellers de Vilafranca han aixecat un 3 de 9 amb agulla, tot un gamma extra. És la tercera vegada que el carreguen i descarreguen, la primera a la plaça de Sant Jaume. “Vilafranca, Vilafranca!”, criden, eufòrics, castellers i aficionats. No està tan content el meu fill de nou anys: s’ha passat més d’una hora seguida al balcó, però justament aquest castell se l’ha perdut. Em toca parlar-li del senyor Murphy, de la torrada i de la mantega.

La tarda la passem en un castell de veritat. Ja fa tres anys que es va recuperar el castell de Montjuïc per a usos civils, socials i culturals, però jo encara no hi havia estat mai. Avui volíem pujar-hi a peu, però a mig camí ens rendim i ens encomanem als autobusos especials que surten de la plaça Espanya. Quan hi arribem, ens ve a rebre un exèrcit armat amb canons. De seguida entra en joc el general Bum Bum, que ens diu: “Sóc aquí per proclamar la república de la disbauxa i per declarar la guerra a l’avorriment, l’ensopiment i altres retallades”. Que no ens retallin l’alegria ni el sentit comú, si pot ser.

Dins la carpa, tres pallassos russos demostren que per fer riure sobren les paraules. El següent espectacle en aquest escenari és el combinat de circ, però no el veuré: em toca córrer (és un dir: m’hi porta el bus i el metro) fins a la Via Laietana, reconvertida en Porta de l’Infern, d’on surten els diables i les bèsties del correfoc. Jo me’l miraré d’un tros lluny: ni porto la roba adequada ni sóc gaire amant de la pirotècnia. Per allò de no cremar-me.

Ahir, quan entrava en un vagó de metro a l’estació d’Urquinaona, em van obrir la motxilla. Per desgràcia, aquestes coses també passen a Barcelona. Reconec que vaig patir més per la llibreta de cronista que per la cartera. Avui aquella falsa alarma pren forma de vaticini: de cop i volta descobreixo que he perdut la llibreta. Desfaig les meves passes i la retrobo al cap d’un quart d’hora, però han estat quinze minuts de pànic: una cronista sense llibreta és com un diable sense foc o com una Mercè sense piromusical.

El piromusical del 2011 ret homenatge a les quatre columnes de Puig i Cadafalch, que s’han tornat a erigir a l’avinguda Maria Cristina i que simbolitzen les quatre barres de la senyera. A aquestes altures gairebé necessitaria que m’homenatgessin a mi, per haver sobreviscut heroicament quatre dies i quatre nits de Festa Major. Ara mateix em sembla que fa un segle del pregó del mestre Puyal. Ell va dir que els catalans hem d’anar junts. Els barcelonins ja ho fem: anem junts, atapeïts i feliços a tot arreu. Per la Mercè, si més no.

(publicat a la web de la Mercè 2011)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>