Me’n recordo

dijous, 18 agost

Voldria oblidar cadascun dels dies en què he pensat que se’m trencava la vida. Però la memòria, traïdora, va a la seva i m’hi fa retornar de tant en tant. Millor: són ben coneguts els perills de l’amnèsia, individual i col·lectiva. No sé si som el que mengem, com sosté convençuda la meva amiga macrobiòtica, però segur que som el que recordem. Fer-se gran és perdre futur i guanyar records. (En un altre sentit, fer-se gran és aprendre a dissimular. Als trenta i als quaranta i als setanta, i als cent vint si hi arribéssim, continuem sense entendre ni la meitat de la pel·lícula, però ens toca fingir que som rates de filmoteca. Ens reparteixen el paper de persones madures, i com a tal assenyades, però la disfressa ens va baldera.)

Deia que voldria oblidar segons què, però no goso dir-ho gaire alt: fins i tot els mals records formen part del jo que sóc ara. Estic prou reconciliada amb la meva biografia, potser perquè és tot el que tinc. La maduresa deu ser aquest intent d’estar en pau amb nosaltres mateixos, amb la pròpia trajectòria i amb la pròpia ignorància. (Fer-se gran és, també, una cura d’humilitat. Un màster en l’art de tocar de peus a terra. Que vols dur el cabell llarg? Doncs aprèn a conviure amb les puntes obertes. Si te les vas tallant sovint, la cabellera es quedarà estancada a mig camí, amb més números de retrocedir que no pas d’avançar.)

Dic això arran de la demanda del càmping Els Alfacs contra Google. Els propietaris reclamen el dret a l’oblit, i denuncien que el cercador remeti a la tragèdia del 1978, quan van morir cremades 243 persones per l’explosió d’un camió. Vetllant pel negoci, els amos del càmping voldrien que Google fos desmemoriat com el meu amic de l’ànima, tan avesat a fer taula rasa que un dia d’aquests ja no em reconeixerà. Però resulta que Internet no esborra els rastres així com així, i jo que me n’alegro. Perquè l’oblit pot ser una sort, si la memòria selectiva juga a favor nostre, però no acabo de veure que hagi de ser un dret. Trobo molt més sa reivindicar el dret al record, fins i tot quan fer present el passat ens boicoteja la felicitat.

(publicat al diari Avui el 18 d’agost del 2011)

4 Comentaris a Me’n recordo

  1. 19 agost 2011 , 11:28 | Enllaç permanent

    Hola
    Estic d’acord amb la teva postura. Potser caldria que els del càmping volguessin quelcom més conciliador, és a dir, no oblidar però que el primer que aparagués al buscador fos el present.
    D’altra banda el teu article em fa pensar també en altra cosa: quan un usuari de xarxes socials mor, el seu perfil (segons els llocs) pot desaparèixer per no utilitzar-lo o quedar-se congelat en molt de temps. I una cosa més, si visites un lloc que és archive.org, pots veure les pàgines web tal com eren (més o menys) fa 5 o 6 anys.
    Una abraçada

  2. 23 agost 2011 , 14:54 | Enllaç permanent

    Hola Eva!
    Avui, gràcies a una afortunada casualitat, he llegit aquest artícle al diari Avui que voltava per casa.
    Sóc partidària, com en Manel, de la teva postura i penso que la gent d’aquest càmping obtindrien més bons resultats a dedicar els seus esforços a intentar “netejar” la seva memòria d’una manera més contructiva i sense haver d’arremetre contra google que, d’altra banda, només es dedica a recollir informació…
    Bé, el cas és que el que m’ha cridat més l’atenció de la teva columna és tot el comentari prèvi sobre el record. Podria dir que em dedico a l’art i ara estic intentant enllestir un projecte basat en records. M’ha fet especial il·lusió doncs trobar el teu artícle. Espero que no et faci res si hi faig referència al meu blog. Gràcies!

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>