Tornarem a vèncer

dilluns, 4 juliol

Els catalans estem tan acostumats a celebrar derrotes que correm el risc d’idealitzar-les. Però malament rai si ens proclamem perdedors abans d’hora. Hem de sortir a guanyar, a la vida i al camp de futbol.

Sóc competitiva de mena, ho reconec. No m’he cregut mai que l’important sigui participar, i no m’atreuen gens les causes perdudes. A mi doneu-me causes per guanyar, llavors sí que lluitaré tant com calgui. Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer: vet aquí un bon lema. Si arribeu en la vida més lluny d’on pugui arribar, moriré molt gelosa del que m’hàgiu avançat. Ho sento, sóc així (i en Llach, sembla que també).

Dic això arran del famós vídeo L’equip petit, que ja deu haver fet unes quantes voltes al món, de pantalla en pantalla. Els nens i nenes del Futbol Club Margatània, de Vilanova i la Geltrú, que durant una temporada han rebut 271 gols en contra i només n’han marcat un, se’ns hi mostren com un model d’esportivitat, motivació, bona voluntat i valors a imitar.

Sí, però no. Entre poc i massa. Els nanos del Margatània conserven la il·lusió i es preparen per a les frustracions que vindran, d’acord. I respecten el contrincant i juguen i s’ho passen bé i potser no cal demanar res més. Però veure uns nens tan habituats a perdre que ja s’hi resignen d’entrada no m’acaba de fer el pes. Més que l’esforç estèril, m’agrada l’esforç que es veu recompensat. Els prebenjamins del Margatània, un encant de criatures, surten al camp convençuts que perdran, i perden. No tenen esperit guanyador, ni falta que els fa (sobretot perquè són molt petits). Però segur que n’hem de prendre exemple?

Encaixar derrotes és tot un aprenentatge, no ho dubto, però la vida és massa curta per perdre tants partits seguits. De tant en tant necessitem tocar el cel, ni que només sigui per caure des de més amunt. “Si un dia marqués un gol estaria tan content que sortiria volant”, diu un dels jugadors. L’aprenentatge seria més eficient si un bon entrenador (i millor persona, ep) li ensenyés a dominar la pilota fins a foradar la porteria contrària. Perquè els nens no poden volar, però sí que poden marcar gols.

Que consti que em miro amb certa prevenció aquell futbol base en què tothom es pren el joc massa a la valenta. A casa tenim un futur cadet que ja ha estat prebenjamí, benjamí, aleví i infantil. Conec, per desgràcia, pares i mares de nens futbolistes que mereixerien ser expulsats de la graderia: obliden l’obligació d’educar la canalla i es dediquen a insultar els àrbitres, els rivals i fins i tot els propis fills. Però també n’hi ha que saben valorar el futbol en la mesura justa, que prioritzen com cal i que mai han tingut la fantasia d’estar alimentant un nou Messi.

Abans de cada partit, l’equip del meu fill crida “guanyarem, sí, guanyarem, sí!”. I a vegades perden, sí.

(publicat a l’Avui el 4 de juliol del 2011)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>