Violència zero

dilluns, 27 juny

La mala notícia és que encara tindria sentit l’existència d’una Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. La bona és que al paisatge actual hi ha més estelades.

Activar la nostàlgia és perillós. Fa dies que he retrocedit a la meva adolescència i joventut, quan no era la que sóc ara però ja era tot el que sóc. La culpa la té l’estrena al 33 d’un documental sobre la Crida a la Solidaritat i el record de l’acte celebrat al Camp Nou el dia de Sant Joan del 1981, que va suposar el bateig massiu del moviment. Esgarrifa pensar que el famós vers de Gil de Biedma “ara que de gairebé tot ja fa vint anys” ha quedat obsolet. Del naixement de la Crida ja en fa trenta. I, en segons quins aspectes, hem avançat més aviat poc: al 2011 encara hem de cridar ben alt que som una nació. Estem encallats en el temps, condemnats a reivindicar evidències.

Avui, divuit anys després de la seva dissolució, surten exmilitants de la Crida de sota les pedres. Queda bé dir que hi vas ser. La gent que llavors simpatitzava amb els cridaires, ni que fos d’un tros lluny, ha fet seu el lema “jo també era de la Crida”. En parlen en primera persona, com els que es consideren lectors d’un diari malgrat que no el comprin pas cada dia. Fantàstic: vol dir que la Crida va saber deixar un bon gust a la memòria col·lectiva. Aquell intent de sacsejar consciències (i canviar actituds) des del civisme, la no violència i l’agitació social no era la pitjor forma de fer política. Els independentistes més radicals ens trobaven tous, es reien dels avions de paper que fèiem volar a l’aeroport per demanar-ne la catalanització, però el flirteig d’ells amb la lluita armada tampoc duia enlloc. La Crida va guanyar autoritat moral al carrer justament perquè actuava amb la violència zero per bandera (i perquè robava alguna bandera espanyola de tant en tant, ep).

Sí, jo també cridava. I ensobrava, i penjava cartells de matinada, i pintava pancartes, i participava en accions, i tenia els dijous ocupats amb les reunions de la comissió lingüística, i botava fins a gastar les soles de les xiruques en manifestacions a tots els Països Catalans. Els efectes col·laterals d’aquella militància van ser un nòvio, una detenció, una visita per la força a la comissaria de Via Laietana, unes quantes estomacades policials i una colla de bons amics.

Els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans. Les ideologies duren i duren, però els qui les defensen tard o d’hora assumeixen responsabilitats adultes: tenen feina (dins o fora de la política), fills i una agenda massa estressada. La Crida es va suïcidar per no acabar morint sense pena ni glòria, però també perquè els membres del moviment ens vam fer grans. I avui mirem enrere i ens ataca el vertigen: de tot plegat ja fa trenta anys.

(publicat al diari Avui el 27 de juny del 2011)

Més articles sobre el mateix tema:

La meva Crida (L’Independent de Gràcia)

La Crida o la força del civisme (Nació Digital)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>