La meva Crida

dijous, 23 juny

Tothom té dret al seu segon de glòria, i el meu arriba aquest divendres a la nit, al minut 11 del documental sobre la Crida que emetrà el Canal 33. Hi surto en primer pla, un instant fugaç, però suficient per deixar constància de l’activista que vaig ser.

La meva adolescència i joventut van estar marcades per la militància a la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Quin tip de penjar cartells, de pintar pancartes, de preparar accions, de robar banderes espanyoles i d’estimar-nos tots plegats en nom del país alliberat que vindria.

Avui el país encara veu trepitjada massa sovint la pròpia dignitat nacional, però alguna cosa s’ha mogut: fa vint-i-tants anys, els qui cridàvem consignes independentistes érem minoria. A les manis hi anàvem sempre els mateixos i ens coneixíem d’un tros lluny (i acabàvem tots enrotllats entre tots, amb una estelada per llençol). Ara l’independentisme ha crescut tant que els rars són els altres.

El documental del 33, realitzat per Zeba Produccions, és un treball periodístic excel·lent. Només n’eliminaria, per respecte als principis de no violència del moviment, la imatge d’un atemptat de Terra Lliure que s’utilitza per il·lustrar que no hi va haver mai cap mena de lligam ni de projecte comú entre la Crida i la lluita armada. Oi que no hi va haver res? Doncs res. El foc, per Sant Joan i encara gràcies.

(publicat a L’Independent de Gràcia el 23 de juny del 2011)

Un altre article sobre el mateix tema: La Crida o la força del civisme

I un altre, encara: Violència zero

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>