Justícia poètica?

dilluns, 20 juny

Fa un parell de dissabtes, al cine Verdi, em van vendre les dues últimes entrades disponibles per veure la pel·lícula de Woody Allen. Un cop de sort que no van tenir els qui s’esperaven darrere meu.

A vegades el senyor Murphy té el detall de deixar-nos en pau: agafem la torrada al vol abans que caigui a terra per la cara de la mantega, la nostra cua al Bonpreu bat rècords de velocitat i la meritocràcia arracona el nepotisme, l’amiguisme i altres ismes de mal esmentar.

“Si la Blanca Busquets és tan bona escriptora com assegures, ho sabrem perquè d’aquí a uns anys les seves obres hauran quedat”. M’ho va dir el poeta Joan Margarit, convençut que el temps gairebé sempre fa justícia. Jo li havia posat la Blanca com a exemple d’una autora que no rep aquí el reconeixement que mereix, malgrat haver publicat cinc novel·les i haver estat traduïda al castellà, al rus i a l’alemany. Margarit sosté que l’art acaba surant, tard o d’hora. Però a mi, digueu-me pessimista, em sembla poc probable que el bon llibre que avui ha passat tristament desaparecebut sigui recuperat i valorat com cal en un futur, perquè l’eventualitat que algú el llegeixi és cada cop més remota.

Per això em fa tanta il·lusió que s’hagi concedit el premi Llibreter a la novel·la La nevada del cucut, de Blanca Busquets. Perquè, com vaig escriure en aquest mateix espai el 7 de febrer, la Blanca és una senyora escriptora que no ens podem permetre ignorar. I perquè l’objectiu del premi Llibreter és ben bé aquest: destacar obres de qualitat “que no hagin rebut l’atenció que mereixen i que, gràcies a la tasca de prescripció de les llibreries, puguin arribar a nous lectors”.

Continuo pensant, com Miquel de Palol, que “el triomf del mediocre i l’oblit del geni formen part del quadre final de possibilitats”. Ara bé, en el cas de Blanca Busquets, he de donar la raó a Margarit (no em sap cap greu, ep): si realment és una bona escriptora, el país ho acabarà sabent. El premi Llibreter és l’oportunitat que la novel·la necessitava. En endavant aquesta autora serà llegida i jutjada amb uns altres ulls, i els mitjans de comunicació li dispensaran una atenció que fins ara li havien negat, no tant per activa com per passiva: simplement, no havia caigut en gràcia.

N’hi ha que mantenen que el camí cap a l’èxit d’un producte cultural ja està traçat d’entrada, que tot ho manega el màrqueting, però no m’ho crec. No m’ho vull creure. El ressò mediàtic d’un llibre, d’una obra de teatre o d’una exposició encara depèn en bona part de l’olfacte dels periodistes i crítics. Nosaltres podem contribuir decisivament al fet que una perla sigui descoberta pel gran públic. Això sí: abans hem de saber detectar-la.

A vegades, doncs, la feina ben feta es veu recompensada. Però potser és una qüestió de sort, no pas de justícia poètica.

(publicat al diari Avui el 20 de juny del 2011)

1 Comentari a Justícia poètica?

  1. 19 juliol 2011 , 13:41 | Enllaç permanent

    Eva , com estàs?
    On et puc localitzar per parlar de la Setmana del llibre en català’
    Gràcies
    Marisol de la orden

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>