El got mig ple

dilluns, 6 juny

Som optimistes per naturalesa. Tendim a pensar que el futur serà millor del que realment serà. Els més clarividents són els que pateixen una depressió lleu. Però qui vol ser lúcid si pot ser feliç?

Pregunto a una persona que admiro si es considera optimista. “Més que optimista, sóc possibilista. No fa falta ser optimista per mirar de fer el que és possible”, respon. Els optimistes potser són els qui miren de fer el que és impossible. I a vegades, alehop, ho aconsegueixen.

No em descriuria com a optimista. Em fixo massa en la taca del vestit. Però, ai, tampoc voldria ser pessimista. “Si fossis pessimista no tindries tants fills”, m’etziba una amiga via Twitter. Li faig un petó virtual.

Segons un reportatge de portada de la revista nord-americana Time, la majoria de la gent té una visió esbiaixada del propi destí: és més optimista que realista. Per pura supervivència, gairebé tothom infravalora les seves possibilitats de divorciar-se, de perdre la feina o de contreure un càncer. Es diu que un optimista és algú que no ha tingut temps de mirar les notícies. I, en efecte, la situació mundial no és per tirar coets. Però ni que creixi el pessimisme col·lectiu, es manté l’optimisme privat: en el fons del fons, cadascú creu que ell individualment se n’acabarà sortint. Que les desgràcies de debò només passen als altres.

Aquest optimisme enganyós el podem pagar car si no ens fem revisions mèdiques, no ens posem crema solar o gastem més del que tenim. Però és també gràcies a l’optimisme que la humanitat ha progressat. Per això avui en dia, gràcies a la selecció natural, els nostres cervells ja incorporen de sèrie una tendència a veure el got mig ple.

La gent mentalment sana sol preveure un futur millor del que acabarà vivint. Els afectats de depressions severes preveuen un futur pitjor del que realment els espera. Els qui tenen depressions lleus l’encerten de ple: les seves prediccions són del tot ajustades. “Sense el mecanisme neurològic que genera en nosaltres un optimisme irreal, tots els éssers humans estaríem sempre lleument deprimits”, llegeixo a Time.

Quan sentim històries d’èxit com la de Mark Zuckerberg, el cervell en pren nota: algun dia, pensem, potser inventaré el Facebook de torn i em faré immensament ric. En canvi, quan sentim que un de cada dos matrimonis acaba en divorci no deduïm pas que la nostra relació de parella farà aigües. Visca l’autoengany. Les enquestes diuen que un 10% d’americans confia viure fins als cent anys, quan només un 0,02% arriba al segle de vida.

La gràcia és que el sol fet de tenir unes expectatives positives ja ens fa ser més feliços. Els optimistes es divorcien tant com els pessimistes, però són més propensos a tornar-se a casar. No escarmenten: l’esperança passa per damunt de l’experiència. I tot això que tenen, mentre dura.

(publicat al diari Avui el 6 de juny de 2011)

3 Comentaris a El got mig ple

  1. Angie's Gravatar Angie
    6 juny 2011 , 8:38 | Enllaç permanent

    Hola Eva,

    He llegit el teu llibre, la feina o la vida i m’ha encantat, volia felicitar-te per les teves paraules i dir-te que és el llibre que ocupa la meva tauleta de nit, encara que ja ho hagi acabat.
    Per a mi és un llibre d’ajuda.
    Sóc mare de dos bebès (bé, un nen 2,5 anys i un bebè 7 mesos) i treballo a casa, per sort!!!

    M’alegra saber que hi ha dones que poden conciliar perfectament la feina i la vida sense sentir-se males mares, jo segueixo intentant cada dia sentir-me menys “mala” i més mare.
    En el meu cas no va anar així, no va haver-hi cap conciliació, em vaig quedar embarassada del meu primer fill i em van acompanyar a la porta amb una indemnització. Fi de la meva “vida” laboral.

    No em queixo, sóc molt afortunada, vaig canviar de terç i ara treballo a casa, puc cuidar als meus nens quan estan malaltons i fer certs malabarismes sense mes cap que jo mateixa i sense mes males cares que la meva pròpia.

    Va, que m’enrotllo i no es tracta d’això, es tracta de donar-te les gràcies per escriure aquest llibre i de dir-te que ho recomano a tot aquell que vol escoltar-me i des de fa ja unes setmanes sóc seguidora del teu blog.

    salutacions,

    Angie.

    Pd. et vaig conèixer a través de Catalunya radio, si no m’equivoco va sortir el teu llibre en el confús i vaig trigar mes de mig any a poder aconseguir-ho perquè estava embarassada i quan entrava en una llibreria mai recordava ni el teu nom ni el del llibre!!! però ja veus, al final, ho vaig aconseguir. Com sempre em deia un cap que vaig tenir, “mas vale lápiz corto que memoria larga” i en el moneder va aparèixer un dia el paperet amb un gargot meu, la feina o la vida, eva piquer.

  2. montse aloy's Gravatar montse aloy
    6 juny 2011 , 10:01 | Enllaç permanent

    Jo sóc possibilista, i d’entre totes les possibilitats, sempre n’hi ha una que es diu “mira-t’ho de l’altre costat”. Així, si et taques el vestit, tens l’opció de conéixer més gent. Tenir un nen amb paràlisi cerebral et diu :”Mira, avui has viscut coses que no esperaves viure”. I l’endemà és, per sort, un altre dia.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>