Ara toca ser feliç

dilluns, 27 juny

Sóc més feliç d’ençà que he entès que no cal ser feliç. Que la felicitat és una conseqüència desitjable, però en cap cas el gran objectiu. Hem d’aspirar a ser feliços, per descomptat, però no podem ser víctimes de la tirania de la felicitat, tan present a la majoria de llibres d’autoajuda. Si no ets feliç és perquè no vols. Visca el poder del pensament positiu. Busseja dins teu, seu al volant de la pròpia existència i dibuixa un somriure etern. No te’n surts? La culpa és teva, que no t’has autoexplorat prou.

Tot pot tenir una lectura positiva, sí. Fins i tot la mort. Però l’obligació de ser feliços és una broma de mal gust. Si et diagnostiquen un càncer, si et fan fora de la feina, si el banc se’t queda el pis o si només fas un àpat al dia i encara gràcies, la idea que tu ets responsable d’allò que et passa (i, sobretot, de com ho encaixes) és perillosa, injusta i cruel. I ja no diguem si pateixes la pitjor de les desgràcies: veure morir un fill. Això, senyors, no se supera tan fàcilment com un mal de panxa, per més manuals d’autoajuda que consumeixis. Això et malmet la vida per a tota la vida. No es tracta de ser feliços perquè sí, ni que se’ns mori un fill: es tracta d’estimar una vida que inclou el risc de la infelicitat absoluta. De la infelicitat irreversible.

No és cert que les flors i violes ens brotin de l’ànima. No és cert que els mals del planeta es resolguin pensant que tot anirà bé. La solució no sempre es troba dins de nosaltres mateixos: sovint, per intentar arreglar un món espatllat, convé moure’ns, actuar i modificar el que hi ha a fora. Cercar la felicitat dintre nostre ens pot abocar a un conformisme que espanta. A vegades patim per coses que no passaran mai, a vegades busquem coses que encara no hem perdut i a vegades busquem coses que només es troben sense buscar-les: són un efecte col·lateral, un regal sorpresa. Malament rai quan ens passem la vida esperant aquell petó que ens hauria obert el cel si ens hagués vingut de nou. Les expectatives són un mal negoci.

Ho vaig escriure fa poc en un altre article: “Potser la felicitat està sobrevalorada”. Un amic es va afanyar a dir-me que no hi estava gens d’acord. “Com pots dir que el nostre objectiu a la vida no és ser feliços si aquesta és o hauria de ser, precisament, l’única raó per viure?”, em va preguntar, entre enrabiat i decebut per les meves paraules. Doncs mira, em fa l’efecte que la vida ja és en si mateixa una raó per viure. La vida no és sempre blava, i aquesta és part de la seva gràcia: valorem el blau perquè hem vist el negre.

“Qualsevol imbècil pot estimar la felicitat”, va dir fa poc a Barcelona el meu filòsof de capçalera, el francès André Comte-Sponville. El repte dels que tenim la sort de no haver nascut imbècils és aprendre estimar la vida malgrat tots els malgrats. Sabent que el dolor i l’angoixa formen part del pack. Com més estimem, més patim. Això no ens ha de fer menysprear l’amor, al contrari. Però sí que ens pot dur a desconfiar de la felicitat per decret.

(publicat a la revista ONGC)

13 Comentaris a Ara toca ser feliç

  1. 27 juny 2011 , 21:36 | Enllaç permanent

    Em recordes a Lluís Llach : ” estimar-se la vida quan la vida fa mal” !
    I estic totalment d’acord, la felicitat no depen només d’un mateix! “Algú ho havia de dir”

  2. Salut's Gravatar Salut
    27 juny 2011 , 21:36 | Enllaç permanent

    Hi estic d’acord!
    Per creure que l’objectiu és se feliç cal no tenir “mitja bofetada” o ser completament il·lús.

    • Miquel's Gravatar Miquel
      16 setembre 2011 , 22:47 | Enllaç permanent

      No em fa res que em diguis il·lús. Jo a tu et veig un amargat. I no t’ho canvio. Un petó.

  3. Núria's Gravatar Núria
    27 juny 2011 , 21:46 | Enllaç permanent

    No crec amb la felicitat, però si en moments feliços.

    • Miquel's Gravatar Miquel
      16 setembre 2011 , 22:50 | Enllaç permanent

      La teva (manca de) fe, no canvia la realitat. Obre els ulls (tots tres). Un petó.

  4. Maria del Mar's Gravatar Maria del Mar
    27 juny 2011 , 21:47 | Enllaç permanent

    Molt encertat. És veritat, com se suposa que es pot ser feliç quan s’ha perdut un fill, o fins i tot dos? els dos que es tenien? S’ha d’aprendre a seguir caminant… dia rera dia. Això dels fills que s’han perdut és tan, tan fort, que fins i tot no sé que hi hagi una paraula per a definir-me. Òrfena de fills?

  5. 28 juny 2011 , 13:52 | Enllaç permanent

    Jo no ho comparteixo.
    La felicitat ve de dins i és possible. Però no es viure en un nuvol. És més aviat una montanya-russa amb moments de tot, però finsitot després dels cops més durs de la vida un pot tornar a ser feliç valorant, allo que es té, alló que s’ha perdut i el que vindrà. També cal lluitar contra el que està malament, i això segurament t’ajudarà a sentir-te feliç.
    Si t’interessa el que és per mi la felicitat:
    http://www.uro.cat/blog/?cat=5

  6. 28 juny 2011 , 13:54 | Enllaç permanent

    Uix… perdò, és aquest:
    http://www.uro.cat/blog/?p=249

  7. 29 juny 2011 , 21:05 | Enllaç permanent

    Estimar la vida… el pack sencer.
    Com més estimem, més VIVIM, enmig de blaus, grisos, negres…

  8. lluis's Gravatar lluis
    30 juny 2011 , 14:50 | Enllaç permanent

    No hi estic d’acord.
    crec que un dels objectius mes importants de la vida es lograr esser feliç.Si ho som,segur que serem mes positius,mes forts per afrontar les vivencies negatives(enfermetats,mor de algun fill,perdua de treball).
    Si ho som,segur que estam amb disposicio d’estimar,ajudar als altres.

    • Miquel's Gravatar Miquel
      16 setembre 2011 , 22:52 | Enllaç permanent

      Està clar que tot és retroalimenta. Però el positivisme i la fortalesa són en la meva experiencia pre-requeriments per anar assolint qüotes cada cop mes amplies de felicitat.

Deixa una resposta a lluis

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>