L’elitista que portem dintre

dimarts, 26 abril

“Seria bonic viure de la música, però serà difícil”. Ho deien els Manel el desembre del 2007 al setmanari L’Independent de Gràcia. Devia ser la primera entrevista que coincidien des de la creació del grup mig any abans. Buscaven discogràfica i els sabia greu no tenir a mà “els deu passos per triomfar”. Ni falta que els feien, com s’ha demostrat. A mi m’agrada recordar que vaig tenir l’honor de compartir contraportada amb ells: al costat de l’entrevista, jo hi signava una columna d’opinió sobre la necessitat de reforçar la identitat catalana en positiu.

L’elitista que porto dintre segur que va pensar que aquells quatre nanos que aspiraven a tocar a la Festa Major de Gràcia eren la mar d’interessants. Si els hagués escoltat llavors, els hauria recomanat amb fervor. Sempre fa il·lusió sentir-te descobridor d’algú.

Però, ai, a vegades ens en sortim. I a mesura que els Manel guanyaven adeptes, l’elitista de dins meu començava a sentir la temptació de renegar-ne. Les cançons eren les mateixes, però aquells xicots s’estaven fent massa populars per seguir sent de culte.

Ja ho tenen, els elitistes, això: els provoca urticària que els seus gustos refinats coincideixin amb els d’un públic massiu. Segons ells, un autor és bo mentre només el coneixen i l’aplaudeixen quatre gats amb pedigrí. Si passa a ser venerat per aquesta cosa amorfa que és la massa, ja ha begut oli.

Manel protagonitza un dels fenòmens musicals més espectaculars dels últims anys, i jo que me n’alegro. He assassinat l’elitista que duia dintre. Què coi: confesso amb la cara ben alta que els Manel m’encanten. A més, el seu èxit ens regala autoestima col·lectiva i ens acosta als països normals. Ara toca reivindicar el que tenim, com fan Els Amics de les Arts (l’altre grup català de moda) a l’anunci de Damm. I, si de cas, que els Manel dediquin una cançó a aquest autoodi tan nostrat.

(publicat al número de primavera 2011 de la revista d’Òmnium)

3 Comentaris a L’elitista que portem dintre

  1. Sergi Alarcon's Gravatar Sergi Alarcon
    26 abril 2011 , 18:04 | Enllaç permanent

    Cert! Una cosa similar ha passat amb els canadencs The Arcade Fire. El seu disc de debut, Funeral, és, per mi, un disc enorme, un 10 rodó! I amb el tercer es van endur no sé quans Grammys. No he escoltat el seu últim disc (The Suburbs, crec), però han passat de indies a fenòmen de masses. A mi em continuen encantant.

    Sergi.

  2. Jesús rivera's Gravatar Jesús rivera
    26 abril 2011 , 19:07 | Enllaç permanent

    Si, com dius és una mena d’elitisme, una individualitat no fiscalitzada que ens fa més lliures, si quelcom és molt conegut ho deixem de banda i busquem el nostre racó; però després cridem i fem veus perquè tothom hi vingui a admirar-lo, quan arriben tornem a marxar…. consumim elitisme social no remunerat
    jesús

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>