Si t’han de fer callar, no serà ara

dissabte, 5 febrer

“Té mèrit que es pugui viure de les neures”, escriu algú referint-se a aquest blog. Aquest algú potser ignora que un blog es fa de franc, o potser simplement té ganes de provocar. A aquest algú li fa ràbia que exhibeixis en públic el que ell considera que són neures privades. Perquè l’educació dels fills o la tan maltractada conciliació laboral i familiar són, segons ell, problemes d’estar per casa. No fos cas que en parléssim en veu alta i avancéssim una mica.

I així ens va. Mentre seguim creient que els intents de casar la feina i la vida són draps bruts que s’han de rentar del rebedor cap endins, les empreses continuaran sense oferir autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar i els polítics no donaran cap prioritat a qüestions suposadament menors com les baixes de maternitat i de paternitat (i menys ara, que toca estalviar per totes bandes).

De què hauries de parlar en un blog personal que es diu La feina o la vida? De les declaracions de Mourinho? Dels beneficis de la gran banca malgrat la crisi? De Robert de Niro, que es veu que volta per Barcelona?

Sí, per descomptat: tot això serien temes d’interès general. La impossibilitat de conciliar, en canvi, deu ser un tema d’interès particular. La millor manera de desactivar un gran repte social és fer veure que en realitat no és més que un conjunt de petits reptes individuals, dels que es resolen tapant forats, sense fer soroll i sense provocar cap revolució.

Ho sento, els temps són uns altres: en contra del que cantava el teu mite de capçalera a finals del franquisme, a tu sí que et sap greu dur la boca tancada.

32 Comentaris a Si t’han de fer callar, no serà ara

  1. Lourdetes's Gravatar Lourdetes
    5 febrer 2011 , 16:40 | Enllaç permanent

    Parlem-ne, perquè no m’interessa gens el Mourinho, ni la banca ni el de Niro. M’ha sortit una feina i estic ben embolicada… la feina… la vida…? Això si que m’interessa… bé, m’afecta! Quin dilema…!

  2. 5 febrer 2011 , 18:15 | Enllaç permanent

    Ben dit!

  3. 5 febrer 2011 , 19:35 | Enllaç permanent

    digues que si Eva! amb un parell de collons, o d’oravis per defecte! potser si que es pensen que callarem i deixarem de demanar el que ens pertoca! no senyors no….la dona ha sortit de casa per treballar, per ser lliure, per avançar amb o sense l’home al darrera, a sobre o al costat… i si, volem també poder continuar fent el que ens és propi però no per això única funció: prenyar-nos, ser mares, alletar si volem, demanar reducció de jornada -i sou-, … conciliar en resum, si volem, per passar més temps amb aquests fills que han de millorar el món i escombrar cavernícoles com el que pensa això del teu bloc!

  4. 5 febrer 2011 , 19:43 | Enllaç permanent

    Ara només falta que et diguin del que pots i del que no pots parlar en un bloc. Sembla que la llibertat de pensament i d’expressió segueix emprenyant els de sempre. Visquen les neures de cadascú!!! De Robert de Niro ja parlaré jo al bloc de cinema que és la meva neura. I de Mou… Mou ja parla prou ell ;-)

    Eva, estàs fent una feina fantàstica al bloc, i que per molts anys sigui així. Salut!

  5. 5 febrer 2011 , 19:58 | Enllaç permanent

    Doncs ja només faltaria… Si a aquesta persona no li agraden les “neures privades”, que posi la tele i miri algun d’aquests programes tan interessants com venen sent el “gran hermano” i el “diario de paricia”.
    Mentrestant, a nosaltres, que ens deixin parlar, escriure i reclamar del que ens afecta i ens pertoca.
    Una abraçada.

  6. 5 febrer 2011 , 20:42 | Enllaç permanent

    aquest deu ser del club dels que no fan i emprenyen.
    No ens podem deixar menjar la moral per gent així, i la única cosa que es pot fer és ignorar-los i seguir avançant, ni que sigui a pas de formiga, però sempre endavant i en la bona direcció

  7. 5 febrer 2011 , 20:48 | Enllaç permanent

    Ja ho sé bé, ja…
    Fa anys ja vaig tenir un bloc on parlava de “tonteries que no interesaven a ningú”: llegeixis fill (llavors sols era un), feina, vaig de cul i m’ho munto com puc, entre d’altres coses, doncs era un bloc personal, i quan es tocaven certs temes, resulta que “no interessaven”, però bé que comentaven. Tenia els comentaris moderats i si eren poca-soltades directament ja no surtien, però jo sí els veia… ¬¬
    Encara queden masclistes a qui els molesta que continuem reclamant el que ens pertany, motiu de més perquè continuem donant la tavarra a veure si canvien, emigren o s’extingeixen directament >:-)

  8. 5 febrer 2011 , 21:04 | Enllaç permanent

    Ja ho crec que els nostres fills milloraran aquest món i escombraran aquests cavernícoles! El meu fill de 4 anys ahir em deia: “mama, i si busques una feina que et paguin però des d’aquí a casa????”
    Ningú li ha parlat de la conciliació però des del naixement del seu germanet ha tastat això de tenir la mare a casa i no haver-se de quedar al menjador i ell solet ha entès que poder conciliar la feina i la vida és la bicoca!!!
    Així doncs, si un nen de 4 anys sap que aqt tema és important… els que tenen mancances són els que encara pensen com el teu crític en particular…
    Una abraçada i endavant. xerrem de neures xerrem!!!!!

  9. Marta Codina's Gravatar Marta Codina
    6 febrer 2011 , 17:06 | Enllaç permanent

    jaja! no se riure o plorar amb comentaris d’aquesta mena!!! de neura privada no en te res… mes aviat en diria problema col.lectiu (o neura col.lectiva, si volen) pero vaja… que a mi m’encanta veure altra gent amb els mateixos dilemes i “neures” que tinc jo… intentar tenir una familia i una carrera alhora es un repte… i com mes va mes me n’adono! i sino, que aquest que t’ha dit aixo ens intercanvii els papers durant una setmaneta, a veure que en pensa despres :-)
    FELICITATS PEL BLOG EVA!

  10. Violant's Gravatar Violant
    6 febrer 2011 , 19:01 | Enllaç permanent

    Jo no entenc per què la gent llegeix el que no li interessa, no cal que hi dediqui temps, no? i si aquest temps el dedica a criticar, carai, quina manera de perdre’l.
    Gràcies Eva

  11. pep's Gravatar pep
    6 febrer 2011 , 19:16 | Enllaç permanent

    ep! Totalment d’acord. I de vegades, davant de segons quins comentaris, cal enfadar-se. I tant que si!.

    Ja m’agradaria saber el nivell dels ” temes” que li interessen a aquest que et qüestina el bloc.

    Endavant!

    Pep

  12. Marga's Gravatar Marga
    6 febrer 2011 , 21:42 | Enllaç permanent

    Eva, això només demostra com de necessari és continuar obrint el debat i parlar d’aquest neura “personal”. M’alegren molt tots els comentaris que has rebut en aquesta entrada. De vegades fa pànic quan sembla que només se senten les veus masclistes que has de patir sovint en alguns dels teus posts.
    Molts ànims i bona feina!

  13. cleta's Gravatar cleta
    8 febrer 2011 , 12:10 | Enllaç permanent

    Molt ben dit, Eva!

    I sí, si en alguna ocasió se m’escapa i parlo de ma filla on “no toca” (llegeixi’s a la feina…) les mirades de “ufff…, què pesadeta, parlant de la nena…” van que volen (fins i tot per part dels que també tenen fills, la qual cosa ja és força greu). Dit d’altra manera, es pot parlar del Mourinho o del Messi, però que ni se m’acudeixi parlar d’allò que realment és important per a mi, més faltaria!!

  14. Eloi's Gravatar Eloi
    28 febrer 2011 , 23:41 | Enllaç permanent

    La conciliació de la feina amb l’educació dels fills ha de ser un tema prioritari quan abans o això petarà.
    No li fagis ni cas a aquests acomplexats. Aquest blog i les teves idees són dos de les coses menys neurótiques del planeta. Per fí una persona que diu veritats. Necessitem una reforma ja.

    Gràcies Eva i no defalleixis mai. Molts blogs haurien de denunciar el que tu denuncies i el món seria molt millor

  15. sònia's Gravatar sònia
    13 abril 2011 , 6:56 | Enllaç permanent

    “el que és personal és polític”. El dia que s’entengui això, perdran sentit les dicotomies limitadores i es veurà per què les dones fem política d’una altra manera. Escrivint com tu fas, per exemple.

    Gràcies per les teves paraules.

  16. Marcela Pallares's Gravatar Marcela Pallares
    27 maig 2011 , 8:49 | Enllaç permanent

    Doncs jo penso que malhauradament si que es pot viure de les neures, tot i que no és desitjable ni per la persona ni per la humanitat. Sería millor veure-les venir, desactivar-les si és possible i no “penjar-se ” de la densitat vital que les acompaya.

  17. montse aloy's Gravatar montse aloy
    6 juny 2011 , 9:52 | Enllaç permanent

    Jo parlo de les meves neures a http://cantireta.blogspot.com i hi tinc 20 seguidors. Sembla que els interessen prou, els reptes professionals i personals de la mare, escriptora i professora de llengües amb dos nens, un de discapacitat i l’altra, pre-adolescent!! I per molts anys, tu i jo i totes les que tenim dos dits de front!!

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca