Els números canten

dilluns, 21 febrer

El 49% de les dones de l’Estat espanyol amb treball remunerat no tenen fills. Un 27% tenen un únic fill, un 20% en tenen dos i només un 4% de les dones treballadores tenen tres fills o més. D’altra banda, el 85% de les dones amb sou han renunciat a tenir més fills perquè la maternitat no els fes perdre la feina.

No t’han atret mai les majories. Però saber que formes part d’un minso 4% més aviat t’espanta. Se’t fa estrany representar una minoria tan minoritària.

Els números canten. I, en aquest cas, desafinen una cosa de no dir.

Definitivament, això de la conciliació qui sap on para.

(Dades extretes de l’estudi Mujer e igualdad de trato. Análisis de la maternidad en la Unión Europea, dirigit per María Teresa López i publicat el febrer del 2011)

20 Comentaris a Els números canten

  1. Montse's Gravatar Montse
    21 febrer 2011 , 22:21 | Enllaç permanent

    La conciliació, sols es possible si tens ajut, o econòmic, que pots pagar per que facin de mare mentre tu treballes, o abusant de mares i/o sogres que fan el que poden, per que ja se sap que corren temps difícils i no es pot deixar de treballar per quedar-se a casa a cuidar marrecs.
    La vida t`ensenya que no pots arribar a tot arreu, si intentes fer bé de mare vas estressada a la feina, si no treballes i tries quedar-te a casa et sents malament per que no et sents prou independent econòmicament ( a no ser que la teva parella pugui assumir totes les despeses de casa, fills…) Definitivament a la persona que va inventar la introducció de la dona al mont del treball i la va convèncer de que això la alliberaria i la faria independent es mereixeria que la pengessin, per falsedat amb träidoria i premeditació.

  2. Montse's Gravatar Montse
    21 febrer 2011 , 22:31 | Enllaç permanent

    Eva, felicitats per el llibre, vaig tenir que anar a Chile per poder acabar de llegir-lo, ja, ja.
    Es que quan ets mare, treballes, tens un fill de catorze anys que has d`educar sola, a vegades es difícil trobar un moment per tu, per escoltar música, per llegir o per practicar “sofing”.
    Segueix escrivint, hi ha moltes dones que ens veiem reflectides a les seves pàgines.

  3. Gemma's Gravatar Gemma
    22 febrer 2011 , 0:10 | Enllaç permanent

    Hola! sóc una d’aquelles rara avis que va decidir que ser mare implicava renunciar a altres coses i a més ho vaig fer amb gust (i d’acord amb el pare de les tres criatures, és clar), i dic rara avis perquè si no m’equivoco també represento una minoria, deixant la feina. Però mira, penso que un dels problemes que tenim en general els humans actualment, sobretot com a dones, és que creiem que hem de fer-ho tot, quan això és impossible. Només cal intentar esbrinar, i aquesta és la part complicada, a què volem o podem renunciar. Tot i que no és problema per mi la conciliació laboral (ep! temporalment, espero), tampoc no negaré que més d’un cop he pensat si no m’hauré equivocat. Voleu dir que no ens compliquem massa volent fer-ho tot moooooolt bé?

  4. Marta's Gravatar Marta
    23 febrer 2011 , 15:54 | Enllaç permanent

    Hola Eva, desconeixia que aquests números fossin tan ‘aplastants’. Déu ni do. De fet, jo sóc d’aquelles a qui de ben petita li hauria agradat tenir tres o quatre fills, que ara passa pel primer compaginant com pot feina i vida i que, si tot va bé, es quedarà amb dos perquè la cosa (feina, sou i poc marge de conciliació) ja no donarà per més. Vaja, si tot va bé seré de les del 20% pel que fa a nombre de fills, però amb el desig ‘en veu baixa’ de ser de les del 4%…

  5. Eva's Gravatar Eva
    24 febrer 2011 , 19:22 | Enllaç permanent

    Avui m’he topat amb aquest blog pensant exactament en tot aquest tema! Quina casualitat! Precisament jo també sóc mare, periodista, encara que malauradament a l’atur, també productora, tampoc sense exercir, i a més, intentant treure’m un segon cicle de publicitat per la UOC. Intento brindar-me un bon futur, fer curriculum per intentar obrir-me més portes i, alhora, ser bona mare. Però reconec que tot això em supera… Em torno boja buscant feina perquè necessito treballar per sentir-me bé amb mi mateixa, per sentir-me independent econòmicament i per contribuir, tenint en compte que l’economia familiar i les situacions personals no són favorables. Encara no ha passat cap dia on no deixi de plorar per les nits pensant que he de fer amb la meva vida… buscant el complement per aconseguir ser feliç. I més d’una vegada m’he preguntat: la feina o la vida? Però ara mateix em respondria: LA FEINA ET DÓNA VIDA. Ara bé, tot depen amb quins ulls ho miris, quin tipus de feina tinguis, l’ambient si és agradable o no… Les circumstàncies poden fer que l’interrogació es converteixi en afirmació o a la inversa. Qué difícil és aconseguir prosperar amb tants obstacles… No ens ho posen fàcil.

  6. Anna's Gravatar Anna
    3 març 2011 , 23:58 | Enllaç permanent

    Hola Eva,
    Sóc mare d’1 fill i 3 filles i professora (“per aquest ordre”). El meu germà em va regalar “La feina o la vida” pensant que la meva vida (amb la meva feina) era molt semblant a la teva. No saps com me n’he sentit d’identificada amb CADASCUN dels teus escrits (tampoc sóc de l’opus, també li havia posat camises roses al nen, també sóc campiona olímpica de tots els esports menys dels més tradicionals,…) I a tothom qui em pregunta “com t’ho fas?” li responc: Si ho vols saber de veritat llegeix “la feina o la vida” . GRÀCIES.

  7. MARIA's Gravatar MARIA
    4 març 2011 , 17:44 | Enllaç permanent

    Hola Eva, no coneixia la teva obra ni el teu blog, ho vaig fer ahir al programa de TV3 i em va agradar com pensaves. Un dia d´aquest em compraré el teu últim llibre, crec que m´agradarà. Jo tinc dos nens de 5 i 6 anys, i treballo cinc hores al dia, tot i així sempre tinc dubtes ja que m´agradaria tenir més fills però crec que finalment hi hauré de renunciar . Ara ja tinc 38 anys i el compte enrera ha començat per la maternitat crec. >Uff massa complicat tot plegat.

  8. Montse's Gravatar Montse
    24 març 2011 , 18:52 | Enllaç permanent

    Hola Eva:

    Vaig estar l’altre dia en la presentació del teu llibre i vaig quedar molt parada de que et plantegesis la teva vida com si fossis una superwoman. Jo no m’en he considerat mai. Des dels 22 anys he treballat, he tingut un fill amb una discapacitat i que ja en te 25, separada des de fa 4 anys o sigui he estat sola fins fa 3 mesos i hi hagut vegades que he estat compaginant el treball amb la vida política, amb les feines de casa amb les de mare i no se quantes coses més, treballant de dilluns a diumenge i ho he fet i no he hi hagut cap problema. Ah! i a més em vaig treure la diplomatura d’empresarials i la llicenciatura d’Administració i direcció d’empreses.

    Els diners que vaig pagar en el seu moment per les cangurs, guarderies i tot lo que això comportava els vaig donar com a bons ja que per mi eren una inversió pel meu futur laboral i així ha estat.

    Penso que les persones (homes i dones) han d’estar be per que les persones del seu voltant estiguin bé. I la vida professional es una part important del dia a dia. Per tant penso que tenir sentiments de culpa l’unic que pot fer es transmetre aquests a les persones del voltant i estic segura que tu no ho vols fer amb als teus fills. Això ho dic perquè vas parlar que tens sentiments de culpa cristiana, tot i haver tingut una educació laica. Jo a diferència amb tu he tingut educació cristiana encara que no sigui practicant. I d’aquest sentiment de culpa no el tinc per enlloc. Si més no es curiòs el que et passa.

    Tinc 49 anys, tinc un càrrec de directiva en una empresa, estic ben pagada, no em sento maltractada pels meus “jefes”, que sempre han estat homes i mai he hagut de dir mentides per anar a parlar amb els professors del meu fill, ni per portar-lo al pediatra, ni res de tot això.

    Pot ser soc una d’aquells casos en els que la “veritat estadística” falla.

    Però penso fermament que les quotes, els discursos ploraners de les dones, no ens ajuden.

    Soc de les que penso que la feina s’ha de fer dia a dia. No admenten situacìons que ens poden fer mal i que se’ns “col·loqui” pel fet de ser dona ens perjudica. Penso que em d’estar on haguem d’estar per les nostres qualitats, i se que això costa molt, però crec firmement que la situació està canviant i que molt pocs homes discuteixen les capacitats de les dones.

    Ho sento, però penso que el teu discurs no ens ajuda.

    Penso també que censurar comentaris d’homes a la teva pàgina tampoc t’ajuda. Vaig llegir un comentari d’un home, la teva contesta i la seva. I sorprenentment això ha desaparegut. Creus en la censura? Si es així encara més al meu favor que actituds com la teva no ens ajuden. Per tant, penso que hauries de ser més curosa en les teves afirmacions i en els teus actes.

    Salutacions
    Montse

  9. Alfredo's Gravatar Alfredo
    24 març 2011 , 20:21 | Enllaç permanent

    Estimada señora:

    Leo con estupor y honda preocupación su respuesta ante mis comentarios sobre alguna de sus afirmaciones. En primer lugar no me metí ni con usted ni con su familia, por la sencilla razón que me merece todos los respetos, tanto usted, como su esposo y por supuesto sus cuatro hijos. Es mas, con profundo respeto asistí a la presentación de su libro y ante sus afirmaciones me atreví a escribir lo que reseñé.
    Es evidente que, es su bloc, su web y su vida, simplemente quise saber si su señor esposo le ayuda en la labor diaria con sus vástagos, simplemente, o la afirmación que hace sobre la verdad estadística.
    Señora Piquer, desde aquí quisiera pedirle mis disculpas mas sinceras si en algún momento usted se sintió ofendida o su entorno familiar. Y lo que usted comenta de los mensajes anónimos, le puedo facilitar mi nombre y documento nacional de identidad para que sepa quien le escribe.
    Reciba un cordial saludo

  10. Montse's Gravatar Montse
    25 març 2011 , 14:45 | Enllaç permanent

    Be, com dius tu Eva, es la teva pàgina web, el teu blog i tu pots triar el que s’hi queda i el que no. Però penso que s’ha de ser equitatiu i no deixar sols les coses que ens agrada escoltar (en aquest cas llegir), però be, tot es respectable.

    Et dessitjo que tinguis moltes vendes per Sant Jordi.

    Montse

  11. 30 març 2011 , 15:48 | Enllaç permanent

    Ostres! Què veuen els meus ulls?
    Però si son aquell parell de prototips l’un al costat de l’altre… :-D
    Sempre negant l’evidència des de la realitat paral·lela o la sisena dimensió o el sistema solar més proper… ;-)
    En fi… Eva, xiqueta, que no ens queda res!

  12. Mireia's Gravatar Mireia
    11 abril 2011 , 22:30 | Enllaç permanent

    Llàstima que aquesta estadística no pregunti, a més, quin percentatge d’aquestes mares treballadores són funcionàries, assalariades o autònomes. Jo sóc autònoma amb dos fills i m’agradaria tenir-ne més (tinc 32 anys) però em fa por no poder-ho assumir. No per conciliació, que en el meu cas (i en el del meu home, també autònom) m’ho munto jo, sinó directament perquè no sé pas si econòmicament seria viable.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca