És un nen? Avortem i tornem-ho a intentar

dimecres, 12 gener

Un matrimoni australià va tenir la desgràcia de veure morir una filla poc després de néixer. Des d’aleshores han tingut tres fills, tots nois. Desesperats per concebre una nena que suplís la criatura morta, van intentar un nou embaràs, aquest cop a través de la fecundació in vitro. El tractament va funcionar, però no com ells esperaven. En saber que la dona havia quedat prenyada de dos nens bessons, van decidir interrompre la gestació. Ho van poder fer perquè l’avortament a l’estat de Victoria és legal fins a les 24 setmanes d’embaràs. Van al·legar que havia estat una decisió traumàtica, però que no es veien amb cor d’aportar dos nens més a la família.

La parella continua obsesida a tenir una nena peti qui peti, i ha dut el cas als tribunals: o els permeten triar el sexe del seu quart fill, o se n’aniran a encarregar-lo als Estats Units. A Austràlia la selecció del sexe de la descendència només està permesa quan hi ha risc de transmissió d’alguna malaltia genètica.

La dona ha declarat que estima els seus tres fills però que faria el que fos per tenir una filla. No només ho ha declarat, sinó que ho ha demostrat: avortar un embaràs avançat (i suposadament desitjat) perquè són dos nens en lloc d’una o dues nenes és anar molt més enllà del que la majoria de mares del món estarien disposades a arribar.

Defensar el dret de la dona a decidir sobre el propi cos és també defensar el dret de la dona a prendre decisions equivocades. Per això és tan difícil opinar amb el cap fred sobre l’avortament. Costa molt justificar capricis, per més pro-choice que siguis (tu ho ets, que consti, però no en fas gaire bandera). Què farà aquesta parella si tenen una nena que de gran decideix canviar de sexe? La mataran? I si és una nena però té un coeficient d’intel·ligència justet? I si és lletja? O massa guapa?

El marit justifica així l’obsessió compartida: “Després de tot el que hem passat, creiem que ens mereixem una mica de sort. Volem que ens donin l’oportunitat de tenir una filla”.

No voldries ser cap dels fills d’aquest matrimoni, ni els tres que encara viuen ni encara menys els dos que no van arribar a néixer perquè tenien penis en lloc de vulva. Tampoc voldries ser una hipotètica futura filla de la parella, havent de satisfer les expectatives malaltisses d’uns pares que es van desfer d’un parell de germanets concebuts anteriorment perquè la preferien a ella.

El tema no és si el matrimoni australià té dret a elegir el sexe del seu futur fill. El tema, creus, és si aquest matrimoni està emocionalment capacitat per educar els tres fills que té. Ja et perdonaran, però a tu no et semblaria forassenyat que els en retiressin la custòdia.

11 Comentaris a És un nen? Avortem i tornem-ho a intentar

  1. Carme's Gravatar Carme
    12 gener 2011 , 9:27 | Enllaç permanent

    Abans d’arribar al darrer paràgraf, ja he pensat el mateix que tu.

  2. 12 gener 2011 , 9:42 | Enllaç permanent

    M’acabo de quedar GLA-ÇA-DA…

    Vagi per endevant que jo soc pro-vida i sí m’he trobat en situacions d’haver de decidir què fer:
    El meu primer fill va venir quan era relativament joveneta, per sorpresa en una situació que, diguem-ho suau, no era la més adequada i a sobre, per moments, va empitjorar, però vaig decidir lluitar per ell, i és el més gran que m’ha passat a la vida, és la persona que més m’estimo (evidentment, junt a la petita i el meu home). Anys després, ja casada i amb la vida “resolta”, amb tota la il·lusió de donar-li un germanet/a, buscadíssim i dessitjadissim, vaig haver d’avortar per ser l’embaràs extrauterí.

    O sigui que, sobre l’avortament provocat, hi ha casos que puc entendre i, si m’apures, situacions que puc compartir i a aquestes alçades de la vida ja no m’hi fico… però quan s’avorta per un caprici… ufff… i llegint la justificació del marit… ostres tu! Si sort ja han tingut! Més que molts! Tenen la sort de tenir 3 i els 2 que anaven a venir i no han volgut!! Jo que m’he de comformar amb 2 i volia família nombrosa, a qui em puc carregar? ¬¬
    Que els crios no son cromos, que si en tinc de repes els canvio o els llenço..!

    Humor negre fora, si tan apurats van, es podien decantar per l’adopció, però com dius, jo també dubto que estiguin emocionalment capacitats per educar canalleta… això del caprici de la nena que els hi ha agafat tan fort… ufff… em fa tufillo: serà per donar-li una educació diferent? Per omplir-la de llacets? de vestidets amb volantets i puntilles? fer-li tirabuixons?

  3. 12 gener 2011 , 9:48 | Enllaç permanent

    Enretiro les últimes línies que he escrit sobre les motivacions per voler una nena… M’he saltat les 3 primeres teves on explicaves que ja van tenir una nena que va morir :-(
    De totes maneres, això no vol dir que els hi doni la raó: de tota la resta ecrita per moi, segueixo pensant el mateix.

  4. 12 gener 2011 , 10:07 | Enllaç permanent

    Totalment d’acord Eva. Per sort no sé que ha de ser perdre una filla o un fill… però jo hi veig una obssessió malaltissa que no poder permetre que acabi complint-se… quin futur, com comentes li esperaria a aquesta nena? i als seus germans?… realment no crec que estiguin capacitats per cuidar bé d’aquestes criatures. Hi ha molta gent que aborta, volent o no… Si obrim la veda a fer aquest tipus “d’encarrecs” (nens a la carta)… buf! no vull ni pensar-ho….
    “Després de tot el que hem passat, creiem que ens mereixem una mica de sort…”
    i els tres fills preciosos i sans que tenen? no són prou sort??? pobrets nens.

  5. 12 gener 2011 , 10:13 | Enllaç permanent

    Totalment d’acord. Com dius no crec que sigui una qüestió de poder o no decidir el sexe, si no si estan capacitats per educar els fills. Pobrets ja els planyo! Que els teus pares no et considerin una sort ha de ser molt dur!

  6. Mireia's Gravatar Mireia
    12 gener 2011 , 13:33 | Enllaç permanent

    Espero pel seu bé que aquesta nena no neixi mai, perquè té una motxilla massa pesada per carregar tota sola (2 germans bessons no nascuts i una germana morta a “substituir”). El problema és que encara que un tribunal els hi digui que no ho poden fer, ells seguiran encallats i no passaran mai pàgina.

  7. Maria's Gravatar Maria
    13 gener 2011 , 19:28 | Enllaç permanent

    És terrible perdre un fill, però no és justificació pel què aquests pares estan fent. Mereixen tot el suport psicològic que necessitin per superar la desgràcia, però el què estan fent no només és horrible sinó que no crec que realment tenir una nena els ajudés a superar el seu dol.

    Eva, amb tot el respecte per la teva posició, tot i que jo no la comparteixo, i sense voler entrar en una polèmica molt i molt complexa, però jo no crec que sigui una disjuntiva tramposa: no es pot defensar a la vegada el dret a la vida de tots i cada un dels infants concebuts i a la vegada defensar el dret dels seus pares a avortar-los. Són drets contraposats. I per mi defensar el dret a la vida només parcialment, només per alguns, no és defensar-lo de veritat.

  8. 15 gener 2011 , 15:35 | Enllaç permanent

    Crec que aquests pares es van trastornar el dia que va morir la seva filla, el que han fet és una barbaritat (i penso que hi estaria d’acord tothom, idees sobre l’avortament al marge). Com s’han de sentir els tres fills (mascles) que ja tenen?
    Em sembla tristíssim…

  9. montse aloy's Gravatar montse aloy
    6 juny 2011 , 9:54 | Enllaç permanent

    Suggereixo que tinguin un cargol, en lloc de criatures. Al ser hermafrodites, no els corsecarà el dubte del sexe!! ;)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca