El client fantasma

divendres, 21 gener

L’amiga d’una amiga va intentar conciliar la feina i la vida inventant-se un client fantasma. Cada cop que havia de portar un fill al metge, havia d’assistir a un concert de l’escola o tenia cap altre compromís infantil ineludible, deia a l’oficina que estava reunida amb el client X o que estava treballant per al client X. Així ningú de l’empresa li retreia amb mala llet que els fills li feien perdre productivitat laboral. El cert és que ella rendia amb escreix (i dormia poc, això també), però no hauria estat ben vist que s’escapés del despatx per fer d’espectadora d’una obra de teatre interpretada per nens de quatre anys.

És evident que no es pot arribar a tot arreu i que s’ha de renunciar a alguna cosa pel camí. Avui les dones amb certes aspiracions professionals renuncien a tenir fills, a tenir-ne tants com voldrien o a veure’ls tant com voldrien. I a vegades no els queda altre remei que renunciar a dir la veritat.

14 Comentaris a El client fantasma

  1. Mey's Gravatar Mey
    21 gener 2011 , 18:17 | Enllaç permanent

    És així, però estic convençuda de que anem a un canvi de mentalitat. Només es viu una vegada. Tothom ha d’entendre que hi ha cosas importants -com la funció del fill- i que anar-hi no et fa perdre qualitat professional.

  2. 21 gener 2011 , 20:27 | Enllaç permanent

    La idea es bona però el risc del descrèdit que comporta la mentida, li pot acabar reportant conseqüències injustes. La clau de volta es un canvi de la mentalitat masculina en l’àmbit laboral i familiar. Inajornable en la propera dècada.

  3. 21 gener 2011 , 20:56 | Enllaç permanent

    Jo mai mentiria. Em sembla penós.

    I no estic d’acord amb que calgui renunciar a tenir aspiracions professionals pel fet de tenir fills. Tot té el seu moment i, des del meu punt de vista, el més important és els fills.

    Jo sóc de les que he deixat la meva feina (una bona feina) per criar la meva filla i no crec que per això no pugui, més endavant, reemprendre la meva vida laboral en condicions iguals o millors a les que tenia. Però en tot cas, el que crec més important és que sigui el que sigui serà pensant amb una criança de qualitat. Que fins aquí vivim precisament per viure i no per treballar.

  4. 21 gener 2011 , 22:04 | Enllaç permanent

    Jo un cop vaig dir que havia d’acompanyar una tieta-àvia al metge a Barcelona per poder passar el dia amb el meu fill que em necessitava i la resposta va ser: NO LI POT ACOMPANYAR ALGÚ ALTRE? no vull pensar què m’haurien dit si hagués dit la veritat!

    Ara he tingut el meu segon fill i he après la lliçó. Cap feina val més que les personetes que tinc a casa i només pensar que havia de mirar els ulls al fill gran i dir-li “noi, has de tornar a quedar-te a menjador cada dia pq la mama se’n torna a treballar” se’m trencava el cor, per no dir el sentiment de culpa per “abandonar” el meu nino de 4 mesets… conclusió: m’he agafat -almenys- un any sabàtic. Estic amb la por al cos, no cal dir-ho, per la remaleïda crisi, però amb tota la il·lusió del món i la certesa que estic fent el correcte.

  5. 21 gener 2011 , 22:56 | Enllaç permanent

    Gràcies! tens tota la raó, ja m’està passant volant! i com a dona mare culinquieta que sóc em falten hores al dia per fer tot el què em proposo però, si, tens raó, malgrat tenir menys ingressos, és molt gratificant. Suposu que el meu segon veindria a ser com el teu quart, el temps dirà, però quan s’acostava el moment del part per dins em semblava q era o ara o mai i vaig triar L’ARA.
    Tot just t’acabo de descobrir però ja tens una lectora assídua del teu bloc i demés escrits en el futur.

  6. Marta's Gravatar Marta
    22 gener 2011 , 9:53 | Enllaç permanent

    Bones Eva,
    Jo tic una feina que m’encanta, curiosament el meu company de despatx i els meus caps són homes i m’han entès i ajudat molt durant l’embaràs… fins i tot m’aconsellaven d’agafar la baixa quan el part era imminent i jo, com que em trobava bé, volia apurar fins l’últim minut. I ho vaig ben apurar! Ara bé, ho vaig fer per un sentiment de culpabilitat enorme, per haver-me quedat embarassada unes setmanes després d’haver començat aquesta nova feina. Amb el meu home ja ho teníem pensat de ser pares, però no sabíem que hi hauria aquest canvi laboral, en aquell precís moment. Total, que no sé perquè (suposo que per haver crescut en una societat on això de la conciliació i de quedar-te embarassada un cop entres a treballar en un lloc no està ben considerat) però la culpabilitat em va perseguir el mateix dia del part (des del’hospital i amb les primeres contraccions trucava a la feina per preocupar-me per temes que no havia deixat tancats), durant la baixa de maternitat i durant el temps que he pogut fer reducció de jornada. I mira que no tenia pressió de cap tipus al voltant, però a dins meu sí.
    Espero que amb una bona educació i l’entrada de nous valors, algun dia desapareixi aquest sentiment de culpa per haver decidit ser mare o pare quan estàs en una etapa dolça a la teva feina.

    Bon dia!

  7. Marga's Gravatar Marga
    22 gener 2011 , 11:18 | Enllaç permanent

    Hola Eva!

    no se si et recordes de mi , soc assessora fiscal
    he tingut una sola filla, no m’en podia permetre mes, i probablement ja m’estava bé així , això que el pare de la criatura ha compartit completament ( fins i tot diaria que més que jo mateixa) la criança ( sé que soc molt afortunada)

    Quan la petitat tenia uns 5 anys vaig decidir obrir el meu propi despatx per tal de poder compaguinar millor la feina i la vida . Però tot i que ja fà anys soc el meu pròpi cap, encara no soc capaç de dir a cap client que no el puc atendrer per raons familiars ( criatura malalta, activitat a l’escola o qualssevol altre cosa…., que t’he d’explicar !!!) si ha calgut sempre he inventat una excusa “professional” per anul.lar una reunió ( i això que aquest era el motiu real del canvi de feina)

    Es evident que la meva secretaria i els companys i col.laboradors a la feina si que saben la veritat, però davant dels clients, Mai!!! per molta confiança que hi tingui, la maleida culpa ( ja veus objectivament que mes els hi dona que els anul.li la visita perquè tinc la nena malalta o perquè he d’anar a inspecció d’hisenda), mai m’he trobat en el cas de ser descoberta però si passes, hauria de dir que he pogut fer ambdues coses o que a darrera hora m’han anul.lat la inspecció

    Tot i així estic contenta de la decissió , fins avui ( la criatura aviat serà major d’edat) he pogut compaguinar perfectament ambdues activitats sempre però comptant que a casa hem estat 2 per educar-ne a 1

    Crec que renunciar completament a la teva professió per criar als fills és un risc inmens i no em sembla bé que el dubte només el tinguem nosaltres, la criança dels fills és cosa de 2

    records

  8. MARTA's Gravatar MARTA
    30 abril 2011 , 6:29 | Enllaç permanent

    Bones a tothom,

    A mi em van fer fora d´una feina fa uns 3 anys i mig,
    quan em faltaven 15 dies per parir(hi portava menys de dos anys)La veritat és que em van fer un gran favor , perque vaig poder viure de l´atur i els estalvis que tenia durant un cert temps i dedicar-me al que més m´inporta en aquiesta vida :la meva filla. Quan s´em va acavar la baixa per maternitat no em vaig haver de preocupar de deixar la nena a ningú, ni d´horaris, ni d´excuses , n i de res només la meva filla. El seu pare treballava, és clar, algú ho havia de fer. Quan la nena tenia un any, la vaig començar a deixar tres horetes cada dia a la guarderia per poder dedicar-me a entrar una altra vegada al tris t i cavernícola món laboral d´aquest pais. Recordo que a les primeres entrevistes se m´enfotien quan demanava un horari reduït o flexible i és clar un sou igual que el que havia tingut en la última feina. Sóc economista i tampoc he tingut sous mai gaire desorbitats , peró entre poc i massa. El panorama era aquest: Gener del 2009, començament de la crisi, em quedava un any d´atur , i les ofertes de terball que em feien eren resumidament: horari de 9 a 14 i de 16 a 19 hores (faantaàstic per a poder conciliar) i un sou de 1000 euros nets per començar (un 25 % inferior al que havia aconseguit en la meva ultima feina feia 2 anys). …depriment i patètic…..Després d´esperar alguan oferta a temps parcial vaig haver de conformar-me amb això, l´any 2009 vaig treballar 3 mesos en un lloc …l´any 2010 8 mesos en un altre …i així fins que aquest mes de gener se m´ha acabat l´ atur. Ara la nena ja és més gran, té tres anys i mig, i com que ja porto sis mesos sense feina…ella hi ha sortit guanyant, perque en fa tres que no es queda a dinar al menjador de l´escola…puc estar per ella , peró érs clar necessito treballar perque estic arruïnada . La meva lluita per trobar una feina a temps parcial, o com a molt de 9 a 5 és infructuosa. En aquest pais , a no ser que siguis funcionari, no existeixen feines d´horari intensiu i menys reduït. Es veu que no es pot ser mare i treballar, santa inocència, la meva¿¡¡¡¡¡. S´HA DE TRIAR, peró la filla ja la tinc , ara ja hi és i la pregnta és com ho faig? Com ho faig per treballar de 9 a 14 i de 16 a 19 de la tarda si a les 9 haig de portar la nena a escola i a les 5 l´haig de recollir (cosa que ja és un sacrifici, tant per mi com per ella perque l´haig d´abandonar de 12 a a15 a l´escola, que dini i s´espavili…..)A sobre que et sents culpable, haas pe pagar menjador, alguna activitat extraescolar i per força demanar fer 6 hores en comptes de 8 i quedar-gte a dinaar a lafeina amb carmanyola. La unica sol.lució és tenir a un avi a temps complert, peró si no el temps t´has de fotre. O cuides la filla o treballes. O ets valent i et proposes ser autònom i posar-te pel teu compte i ser el teu propi amo (dificil en aquest temps)…

    Mentre hi dono voltes, he pogut desafogar-me explicant la meva experiència en aquest blog,….

    Estem al segle XXI i la mentalitat dels empresaris i polítics d´aques pais encara estan al segle XIX. Penso que si no canvia res al final no naixeran criatures en aquest pais¿¿¿¿¿¿¡¡¡¡¡¡¡¡¡

Deixa una resposta a Núria

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca