Visca Catalunya culta

dijous, 23 desembre

Ho va dir Joan Sales: “Els catalans sovint som imbècils, però no per això hem de deixar de ser catalans. El que hem de deixar de ser és imbècils”. Serem allò que vulguem ser. O allò que hàgim sabut triar. I si resulta que no podem triar, senyal que tenim un problema. Però la cultura és encara més important que la llibertat.

La llei ja no ens protegeix, i a la intempèrie fa fred

A l’hora d’anar pel món en català, al mestre Joan Solà li funcionaven tres principis: el principi de no-agressivitat (“no ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; les persones, en solitari, som molt febles”), el principi de no-renúncia (“fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català”) i el principi d’exigència pública (“davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos”). Solà escrivia això el 2006, quan podíem apel·lar a la llei per defensar la pròpia llengua. Però, ai, avancem a pas de cranc: quatre anys després, la llei ha deixat d’emparar-nos. La sentència del Constitucional parlava clar i castellà: el català, deia, no és llengua preferent a l’administració ni als mitjans de comunicació públics. Una de les primeres bufetades ha vingut de la mà del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, marginant el català a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida. La plantofada, no per prevista menys dolorosa, ha coincidit en el temps amb la mort de Joan Solà, justament quan hem de plantar més cara que mai. Toca arremangar-nos, quin remei, i fer pinya al voltant del nostre gran signe d’identitat. Si anem perdent un llençol i mig a cada bugada, acabarem destapats i enfredorits. Atxim. O sigui: achís.

La independència no ens faria perdre els bons amics

“Potser ha arribat el moment d’acceptar que cal canviar radicalment la relació amb Espanya”. Ho va suggerir el meu poeta de capçalera, Joan Margarit, en el pregó de les festes de la Mercè. “És possible que la nostra realitat social avui sigui bilingüe i que no triguem gaire a ser una nació amb moltes llengües maternes. Però aquesta nació, ara per ara i primer de tot, ha de defensar la seva existència i decidir quines relacions vol tenir amb Espanya. Em sembla que les raons històriques són prou rotundes perquè us digui que demà no sé el que serem, però que avui l’únic que ens pot unir a tots -vinguem de la llengua que vinguem- és una Catalunya en català”. Dit això, Margarit va recordar les paraules del seu gran amic i poeta castellà Luis García Montero: “Joan, garantízame que tu amistad nunca se independizará de nosotros”. Les persones estan per damunt de les banderes, i tant. I no, una hipotètica independència no ens faria ni més ignorants ni més antipàtics. Que no pateixi García Montero, autor d’alguns versos dels que et pessiguen l’anima: jo el continuaria llegint, des d’una Catalunya lliure.

Si triem el camí de la por, ja hem begut oli

Joan Margarit creu que a la vida sempre hi ha un moment en què hem de prendre una decisió essencial. Només hi ha dos camins, o tots els camins es redueixen a dos: el de l’amor i el de la por. No podem deixar d’escollir, estem condemnats a fer-ho: si no escollim res, és que hem escollit la por. Una mala tria: “Si agafes el camí de la por, ja has begut oli”. Segons el poeta, la por no és més que la falta d’amor. I l’amor potser no és lluny, ni difícil, però has d’haver-lo sabut triar. “L’amor, quan m’he fet vell, encara m’ha sorprès”, constata aquest autor de cases i poemes. I també: “És en l’amor on m’he deixat la vida”. Segons Margarit, en plena vellesa apareix la capacitat d’utilitzar tot el que hem après al llarg dels anys, suposant que hàgim après alguna cosa. I es veu que és llavors, en aquest temps “de pèrdues prudents i necessàries”, que “no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n”, és llavors, escriu, quan “l’amor coincideix a la fi amb la intel·ligència”.

Arquitecte i catedràtic jubilat però poeta encara en exercici, Margarit ens fa obrir els ulls quan defensa que la cultura està per damunt de la llibertat. “Sense cultura no hi ha llibertat, i en canvi sense llibertat puc tenir seguint cultura. Aquesta societat està inflant la paraula llibertat, que sense cultura no té contingut, encara que vagis a votar cada setmana”. Visca, doncs, una Catalunya lliure. Però visca, sobretot, una Catalunya culta.

(publicat al número d’hivern 2010-11 de la Revista d’Òmnium)

6 Comentaris a Visca Catalunya culta

  1. 23 desembre 2010 , 9:52 | Enllaç permanent

    m’encanta Eva. I si, això és el que cal fer, aquest és el camí a seguir. Trobar “ja” una altra relació amb Espanya, aquesta Espanya que està entestada en “acabar” amb nosaltres tal i com ens sentim i ens volem.
    Ja és hora d’emprendre la volada, sortir del niu… ja fa temps que som grans… hem de campar solets! Adéu Espanya! sense enemistats…

  2. Carme's Gravatar Carme
    23 desembre 2010 , 11:56 | Enllaç permanent

    M’agrada molt, molt, molt.
    Tot i això, tinc una estranya sensació: si algú m’hagués dit als 20 anys que 20 anys més tard estaríem en aquest punt, no me l’hauria cregut.
    Què difícil aquest camí nostre…

  3. 23 desembre 2010 , 15:56 | Enllaç permanent

    M’agrada molt!
    Avui m’he plantejat el futur. Ha estat un moment de pessimisme i he pensat que, si la cosa va malament, hauré de ser jo sola i no amb el suport de l’escola, qui ensenyi els meus futurs fills a llegir i escriure en la seva llengua. Hem de seguir treballant perquè això no arribi!

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>