Només fa quinze anys

dissabte, 11 desembre

L’embaràs s’havia allargat dues setmanes més enllà de la data prevista, i l’endemà tocava desallotjar la criatura a la força. Per sort, la nena es va rendir en el temps de descompte. Vas trencar aigües de matinada i tot va anar prou de pressa: un cop dutxada i preparada per encetar la gran aventura de la teva vida, les contraccions ja feien un mal de mil dimonis. A la clínica et van confirmar que eren d’intensitat màxima: més dolor, impossible. Però no dilataves perquè tenies el coll de l’úter en vés a saber quina posició. Va caldre que la llevadora et remogués per dintre perquè et comencessis a obrir. Llavors sí: avui fa quinze anys, a tres quarts de deu del matí, vas parir tres quilos i quart d’una futura dona.

I cada dia és més dona. I tu no voldries enyorar la nena que està deixant de ser. Un dels objectius d’educar personetes és veure com es converteixen en persones, sense diminutius. En lloc de trobar a faltar la que era, hauries de celebrar que és una noia fantàstica i que serà una adulta amb el cap prou ben posat: un regal per al teu orgull de mare.

No voldries enyorar la nena que està deixant de ser, però tampoc voldries plorar com una bleda amb qualsevol anunci amb nadons incorporats, i només de pensar en un hipotètic anunci cursi ja has hagut d’anar a buscar un clínex.

Sempre has sabut que la teva filla no és teva, però t’ha calgut tota una infància (la seva) per assumir-ho. I encara ara et costa de pair. Perquè tens massa present l’instant màgic en què la vas agafar per primer cop (tan menuda, tan ben feta) i et va semblar que et moriries de tanta felicitat. Al capdavall, tan sols han passat quinze anys.

25 Comentaris a Només fa quinze anys

  1. 11 desembre 2010 , 10:09 | Enllaç permanent

    Sí que fa pensar, sí, veure com els fills ja cerquen ser autónoms. I, el cas és que, amb quatre… Els anys passen i hem d’anar a buscar massa sovint el clínex, com bé dius. Almenys jo, també!

  2. ADA PARELLADA's Gravatar ADA PARELLADA
    11 desembre 2010 , 10:49 | Enllaç permanent

    preciós.

  3. Violant's Gravatar Violant
    11 desembre 2010 , 10:56 | Enllaç permanent

    Preciós, m’ha encantat!!! .. i no sóc mare!!!

  4. 11 desembre 2010 , 11:49 | Enllaç permanent

    Moltes felicitats! Preciós el post! ara soc jo la que està amb el kleenex…

  5. Jordi Roquer's Gravatar Jordi Roquer
    11 desembre 2010 , 12:27 | Enllaç permanent

    Gràcies!

  6. Ferran's Gravatar Ferran
    11 desembre 2010 , 12:33 | Enllaç permanent

    En plena crisis familiar, els menuts porten una setmana engripats i ara els pares estem agafant el relleu de febrades, dolors etc. un post com aquest et dona molts ànims.

    Gràcies Eva

  7. Oriol's Gravatar Oriol
    11 desembre 2010 , 13:12 | Enllaç permanent

    Moltes felicitats guapíssimes!

  8. 11 desembre 2010 , 15:10 | Enllaç permanent

    Eva, m’ha emocionat llegir el teu escrit.
    Sempre he dit, que l’experiència de ser mare et canvia la vida. Hi ha un abans i un després. M’he identificat molt amb el teu text. Tinc dues filles, de 16 i de 14 i puc dir que es la millor experiència que he viscut fins ara.

  9. Anna Manso's Gravatar Anna Manso
    11 desembre 2010 , 15:19 | Enllaç permanent

    Sí, sabem que ajudem a crèixer éssers sense diminutius, però no deixa de frapar veure el resultat. Felicitats Eva.

  10. laia soler's Gravatar laia soler
    11 desembre 2010 , 15:23 | Enllaç permanent

    Al capdavall només han passat set anys en el meu cas. Miro les notícies i són quatre dies, miro la meva filla, i és tota una vida.

  11. Cris's Gravatar Cris
    11 desembre 2010 , 17:20 | Enllaç permanent

    Una de les coses de les que em queixo (procuro no queixar-me massa) des que sóc mare, és de que no puc gaudir de llegir les novel·les com solia. Les poques estones que, estant amb els nens i no a la feina, es poden fer coses que requereixen concentració (les més automàtiques tipus rentadores i tot allò que no cal enumerar ja vas fent..), toca llegir coses de la feina. Doncs mira per on, m’acabo de llegir el teu llibre tot sencer aquesta tarda! Intel·ligentment escrit en capítols ben curts que permeten seguir aixecant la vista cap als dos ratolins, i anar intercalant les activitats vàries sense perdre el fil. M’ho he passat molt bé!! amb algun moment de casi llagrimeta perquè expresses coses que sento tot sovint i no tinc temps ni d’escriure per a mi com solia fer.
    Ja li vaig dir a la tieta Conxita que t’havia fet perdre una venda regalant-me el llibre, que l’anava a comprar, però el compraré per més d’una amiga i amic… i aniré a trobar algun altre llibre teu, me n’han vingut moltes ganes (potser algun escrit “abans de”, a veure què hi dius)

    Molta sort i salut!!

  12. 11 desembre 2010 , 17:41 | Enllaç permanent

    ho subscric 100%. en tinc un de 17 i una de 14 i quan veus que comencen a volar sols tens una barreja d’orgull i enyorança….

  13. Clara's Gravatar Clara
    11 desembre 2010 , 21:06 | Enllaç permanent

    Felicitats per ser una mare tan estupenda! Jo encara no en sóc de mare però en tinc una i llegint-te m’he enrecordat la nit abans de casar-me i els sentiments que descrius els vaig veure reflectits a la carona de la meva mare.
    Una abraçada ben forta!

  14. Gemma's Gravatar Gemma
    25 abril 2011 , 21:39 | Enllaç permanent

    M’ha fet plorar, aquest post. És perquè avui li he fotut una bronca monumental al meu fill gran, i me’n sento culpable.

  15. Carme Navarro's Gravatar Carme Navarro
    1 agost 2011 , 5:15 | Enllaç permanent

    Eva, no crec que em recordis, vaig ser mestra del teu fill Nil, al Pau Casals, ja fa mitja eternitat… m’encanta com escrius i aquest article en concret m’ha arribat a l’ànima, saps posar molt bé les paraules a sentiments que es poden compartir, em sento propera a tu en l’experiència amb la meva filla adolescent de 13 anys que ja vol començar a volar soleta…
    Una abraçada!!!
    Carme

    • Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
      1 agost 2011 , 7:28 | Enllaç permanent

      I tant que et recordo, Carme! En veure el nom de seguida he pensat si eres tu! Moltes gràcies pel que em dius. Buf, l’adolescència dels fills és molt fumuda, molt. Per més que t’avisin, mai t’enganxa prou preparat.
      Una abraçada i fins ara!

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca