La frustració familiar ara balla ara balla

dijous, 16 desembre

“Has portat càmera?”, et pregunta una mare de l’escola cinc minuts abans que comenci el concert en què participen la seva filla gran i el teu tercer fill. No, no has portat càmera: tens molts fills però poca paciència per carregar bateries. Confies que d’adults tindran bona memòria i sabran suplir amb el record les fotos i vídeos que no els vas fer.

El marit de la mare de la nena pianista està atrapat en un embús a la Diagonal, tornant de la feina, i potser no arriba a temps al concert. Amb una desgràcia afegida: la càmera la porta ell.

Sis i cinc de la tarda: comença l’espectacle. El teu fill actua el primer. Toca unes campanes que tenen poc a veure amb les que repiquen a les esglésies. El nen està feliç: entre el públic hi té la mare (has deixat el petitó a casa, a càrrec de la gran) i el pare, que s’ha escapat una horeta del despatx per poder veure els progressos musicals de la criatura.

Tot seguit és el torn dels pianistes. Després d’un nen que toca com els àngels, puja a l’escenari la nena que va a classe amb el teu fill. La seva mare mira un i mil cops cap a la porta: definitivament, el pare farà salat. La pianista interpreta El gegant del pi i la mare intenta gravar-la amb el mòbil: millor això que res. Fi de la peça. L’artista saluda i torna a les butaques.

La nena no s’ha ni assegut que entra son pare, atabalat, amb la càmera a la mà i amb l’esperança que la filla encara hagi de tocar. L’home busca la dona amb la vista, ella li diu amb gestos que el moment de glòria de la nena ja és història i el pare fa una cara de decepció tan gran que no es dissimula ni amb la foscor de la sala.

Sort de la foscor de la sala, de fet, perquè tu has seguit amb la vista l’home que ha arribat tard i ara mateix deixes anar les llàgrimes que ell reprimeix. Siguem realistes i oblidem paraulotes tramposes com conciliació: diguem-ne directament frustració laboral i familiar.

23 Comentaris a La frustració familiar ara balla ara balla

  1. Oriol's Gravatar Oriol
    16 desembre 2010 , 13:28 | Enllaç permanent

    Apreciada Eva,
    sensacional la descripció d’aquests moments tan patètics i tristos.
    No els podies haver retratat millor.
    Signat : el pare de la nena que no va arribar a veure l’audició de la seva filla.

  2. PEPO's Gravatar PEPO
    16 desembre 2010 , 13:36 | Enllaç permanent

    No obstant el que diu l’ Oriol… i això ens ha passat a tots, NO PASSA RES!!
    De la mateixa manera que els psicòlegs els diuen que una persona no mor si la tenim al pensament….. menys encara morirà el festival de fi de curs!!!! No????

  3. Carme's Gravatar Carme
    16 desembre 2010 , 16:06 | Enllaç permanent

    Potser és cert que no passa res, tot és relatiu i ja en farà d’altres, de concerts.
    Amb el temps aprens que si vas repetint això, que tampoc no és tan greu, et serveix de bàlsam i de primeres cures. Però no ens enganyem: passa. Passa que corres i corres i sempre apareix l’imprevisible més impertinent que et detura on normalment circules amb fluïdesa, que fa que el taxi s’aturi en un embús insuperable o que el metro s’aturi tres inacabables minuts, essencials per aconseguir arribar, enmig d’un túnel -quan ja ni recordes quan va ser la darrera vegada-; etc. etc. I el cor et batega mentre no pots fer-hi res. I l’estómac s’encongeix a la mida d’una canica. I tinguis la sensació que el rellotge avanci cada vegada més depressa. I finalment quan entris a la sala la criatura acaba d’acabar. I l’única llum que en aquell moment s’apareix és la d’unes lletres de neó que fan pampallugues dins del teu cap que et fan llegir: M E R D A !

  4. Marta's Gravatar Marta
    16 desembre 2010 , 19:04 | Enllaç permanent

    Conciliació….aquesta setmana la empresa on treballo (recent incorporada de les 16 setmanes de torn) ha decidit allargar l’any que bé l’horari 1 hora més…
    Com és evident aquesta decisió la prenen sempre persones que no han d’anar amb la llengua fora i el cap més enllà per coordinar horaris incoordinables. Persones que, per la seva posició, tener inherent una flexibilitat horaria que no els fa pas més objectius en aquestes decisions.
    I jo em pregunto, no és precisament en aquestes decisions on una empresa demostra que pot fer un pas endavant i no enrere? On realment pot fer que la conciliació deixi de ser una llegenda?
    La meva petita només te uns messos però no la vull veure creixer a través de fotos i videos i informes de l’escola…la vull veure amb els meus ulls!!

  5. 16 desembre 2010 , 19:48 | Enllaç permanent

    algú ha preguntat mai a les criatures si els hi va la vida que els seus pares hi siguin o no ( tots dos i a toooootes les actuacions)? Potser els que hi donem tanta importància som nosaltres per poder- ho afegir a la llista de culpabilitats.
    Potser els espectacles de final de curs haurien de ser una festa per tal que la visquessin més els nanos i l’escola independentment de les famílies. Potser llavors els nanos tocarien molt millor el piano i no s’encallarien tant en les obres de teatre i sobretot s’ho passarien millor sense estar pendents de si el mira la iaia o de si la mare i el pare han arribat.

    Ja em perdonareu, pero els espectacles de final de curs són un rollo i ningú no s’ho passa bé. És un rollo per els mestres, que han de demostar que han ensenyat molt bé als nens i que la inversió econòmica i de temps que hem fet els pares portant els nens a fer aquella activitat, ha valgut la pena. És un rollo pels nens que es posen nerviosos sabent que tenen allà als pares mirant, o que pateixen per si són els unics que no hi tenen els pares. I és un rolllo pels pares que fem mans i mànegues per arribar a l’hora i apart de l’actuació estelar de a nostra princesa o reietó , hem de tragar amb les actuacions de 30 nens més que ho fan tan malament com el nostre .
    Ho sento molt, però algú ho havia de dir!!!

    Una de els coses que agraeixo de que els meus fills hagin arribat a l’adolescència és que s’han acabat aquestes activitats de final de curs i si en fan alguna ens supliquen que no hi anem.

  6. Irene's Gravatar Irene
    17 desembre 2010 , 10:27 | Enllaç permanent

    Dimarts passat va cantar nadales el meu petitó (3 anyets). En sortir a l’escenari, ens va buscar amb la mirada. Va trigar una estoneta en trobar-me, però quan ho va fer, de seguida em va preguntar per son pare. L’hi vaig assenyalar (estava una micona més enrera) i la seva cara va canviar a l’instant. Un cop ens havia trobat a tots dos, se li va iluminar la mirada!!
    Ni cal dir que va cantar com un angelet (si més no, era la cara que feia – amb tants nens, difícil reconéixer la veu del meu fill!).
    Potser no és tan important per altres nens. Però pel meu ho era, i MOLT, que hi fossim tots dos. Per sort, aquesta vegada, ho vam aconseguir…

  7. Eva Pascual's Gravatar Eva Pascual
    23 desembre 2010 , 20:00 | Enllaç permanent

    Hola Eva! Just avui he acabat de llegir el teu llibre “la feina o la vida”. Haig de dir que en algunes de les situacions que explicaves m´he vist retratada, tot i que només tinc dos fills, nen i nena, ara per ara.
    Ara t´explico la meva situació. Fa 8 anys que treballo en un hospital públic. Vaig entrar en una categoria inferior a la que em tocava segons la meva titulació universitaria però de seguida que vaig poder vaig demanar la promoció interna. Vaig haver d´esperar 6 anys per que la tan ansiada promoció interna arribés i endevina quan va ser…. Quan estaba gaudint els últims dies de la baixa maternal de la meva segona filla, em truquen un bon matí per donar-me la notícia de que el proper gener començaré a treballar en la categoria demanada però això sí en horari de tarda. És a dir que al meu fill de 4 anys només el veuré al matí per esmorçar i portar-lo a l´escola i a la nit arribaré just a l´hora del conte (encara sort). Resultat: vaig acceptar, perque sóc incapaç de renúnciar a la millora que porto 8 anys esperant, però és clar, també em sento la pitjor de les mares per acceptar una feina que em farà passar la tarda sense els meus fills. Sort en tinc que el meu home i pare de les criatures, que és un conciliador de mena, ha aconseguit fer uns canvis a la seva feina per tal d´arribar a casa gairebé cada dia cap allà a les 6 de la tarda, de manera que els nens no hauran de passar la tarda sencera amb la cangur, que tot i que és molt maca i carinyosa, ja se sap, no és mai la persona més indicada per educar els teus fills. I bé, ho provarem, i ja veurem com resulta, sempre estaré a temps de renúnciar… a la feina per suposat!

  8. Ignorant's Gravatar Ignorant
    26 desembre 2010 , 14:36 | Enllaç permanent

    Desconec si la meva mare venia o no a les “actuacions” de final de curs. Per mí va ser la millor mare del món amb diferència, independentment d’això.
    Estic molt d’acord amb “viu i llegeix”. Aquest tipus de festes són infumables i eternes. Hi ha moments molt més macos per passar amb el teu fill que anar-lo a posar nerviós el dia que fa els Pastorets o canta nadales.
    Em sembla que tots tenim dret a la conciliació, i que la problemàtica dels horaris a moltes feines és independent de tenir o no tenir fills. Evidentment una persona que treballa a jornada partida de dilluns a dissabte perd tota oportunitat de cultivar una vida plena, ja sigui amb els fills, amb els estudis, amb la parella, amb els amics, o simplement mirant l’infinit. No intenteu pintar els pares com les víctimes del món. Jo, si no tinc els diners o el temps suficient per exercir una paternitat adequada, no m’embrancaré per satisfer els meus desitjos individuals. Em sembla que hi ha massa persones que confonen el que és realment important. No es tracta de fer les coses per ser bons pares o bones mares i sentir-nos bé. Es tracta de que els nostres fills siguin feliços, amb nosaltres o sense. Malament anem si el nen necessita els pares per fer una cantada de Nadales. L’acompanyareu al viatge de fi de curs de vuitè, per veure la seva primera borratxera?

  9. núria's Gravatar núria
    27 desembre 2010 , 20:15 | Enllaç permanent

    Evidentment no l’ acompanyarem al viatge de fi de curs de vuité ( difícil ho tindríem perquè vuité fa anys que va passar a la història), ni l’ acompanyarem a la majoria de llocs on anirà a partir de certa edat, només faltaria !! I no és obligatori anar a les festes de final de curs de l’ escola, de música, els partits de futbol o bàsquet, les competicions de natació o el que sigui que facin els nostres fills. De fet, ni tan sols és obligatori que facin cap d’ aquestes coses . Ara bé, si resulta que tenim uns fills que participen en alguna d’ aquestes activitats només tenim dues opcions :
    – Anar-hi amb tota la il.lusió del món i disposats a disfrutar de l’ actuació del fill i de la dels altres. Sí, a vegades és un pal… però lo realment patètic dels festivals varis és la poca educació dels pares, avis, i tiets dels espectadors. Darrera de cada actuació hi ha una feina enorme de mestres i alumnes que es mereixen un respecte inmens. A mi almenys em cau la cara de vergonya cada vegada que vaig a un concert dels meus fills i veig com la gent sent tocar el seu i marxa enmig l’ actuació dels altres. A les festes escolars encara és més descarat, i els comentaris que se senten no sempre són precisament respectuosos. Ja m’ agradaria veure a més d’ un muntant un festival amb nens des de P3 a segón de BAT.
    – LA segona opció és molt sencilla. Si no tenim temps o no tenim ganes d’ anar a segons quin lloc…. doncs no hi anem, sense excuses. Els nens acostumen a entendre i acceptar segons quines coses molt millor que els adults. A vegades potser el pare o la mare no poden anar a sentir les nadales, però potser hi va l’ àvia, o un germà gran, o un dia hi va el pare i un altre la mare. Però si que és important que hi vagi algú si és possible.

    A mi almenys això m’ ha funcionat. He estat més de deu anys assistint a concerts de nadales, de piano, festivals de ballet, festes de l’ escola, i partits de bàsquet entre altres. A tots hi he anat molt a gust, menys al bàsquet. La meva filla ho tenia assumit… a la seva mare no li agradava el bàsquet però la que jugava era ella i per culpa meva no va fallar mai a cap partit. Potser si que la vaig veure jugar poc, però hi ha tantes altres coses que li he vist fer molt, que em sembla que tot queda compensat.

    No coneixo ningú realment traumatitzat perquè els seus pares no anéssin a veurel’ s a les actuacions de final de curs. Com a molt els sap una mica de greu. Ara…. els que tenien pares impresentables si que van patir, i els seus fills recorden perfectament i amb dolor algunes intromissions paternes fora de lloc. Ho recorden els fills i ho recorda tothom !!!

  10. Marta's Gravatar Marta
    7 gener 2011 , 19:33 | Enllaç permanent

    Hola Eva,
    els reis em van regalar el teu llibre (l’havia posat a la llista !!) i me l’he llegit d’una tirada. M’he pres la molèstia de buscar aquest lloc per a poder dedicar uns minuts a dir-te que m’ha agradat MOLT. Soc mare de 3 fills, treballo, faig de mare com puc, i em passen moltes de les coses que ennumeres: recullo roba tot el dia malgrat l’amenaça que la tiraré a les escombraries si la trobo a terra (l’he arribat a posar dins una bossa d’escombraries ;-)), tinc una llista de “to do’s” que combinen feina i compra de bolquers, ah !! i també tiro a les escombraries alguna que altra “creativitat” de fang (em sap un greu !!!!! però si no, no hi cabriem a casa). Per últim també m’encanta bullir-me a la dutxa, però la nostra caldera no funciona i l’aigua surt més aviat tèbia, i no tinc temps d’arreglar-la ! Simplement quatre ratlles per donar-te l’enhorabona i pel teu sentit de l’humor. Conciliació, una farsa !!! Ah ! i visca la vida. Marta

  11. Montse's Gravatar Montse
    10 gener 2011 , 16:34 | Enllaç permanent

    Hola Eva,

    Els reis em van portar (com la Marta) la sorpresa del teu llibre. En un dia i mig el vaig llegir sencer. Hi havien frases que perfectament podrien haver sortit de la meva boca. Soc mare de dos nens de 5 i 2 anys i això de conciliar és un mite. M’ha alegrat moltíssim veure que hi ha gent que pensa com jo…no estem soles!!!! A partir d’ara et seguiré també per internet. Gràcies pels somriures que m’has proporcionat mentre llegia el llibre. I ara surto pintant que he d’anar a recollir al menudet a “l’escoleta”….

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca