Visca la clonació humana

divendres, 26 novembre

Només un 7 per cent dels homes s’impliquen tant com les dones en la cura i educació dels fills, segons un estudi de la Fundació La Caixa que no fa més que confirmar el que moltes ja sospitaven. El 69 per cent dels pares es mostren partidaris de cuidar els nens igual o més que les seves parelles, però una cosa és dir-ho i l’altra, portar-los al pediatre.

L’informe revela que el temps que dediquen els homes a la criança dels fills és el mateix tant si la mare de les criatures treballa fora de casa com si no. La diferència és que les mares amb feina remunerada corren més que les altres per intentar combinar els compromisos laborals i la recollida de criatures a la sortida de l’escola.

Felicitem tant com calgui aquest 7 per cent d’homes que sabrien recitar de memòria quina extraescolar fa el seu fill cada dia de la setmana. Aplaudim-los, fem-los l’onada, dediquem-los un reportatge a la tele i la portada del suplement dominical de més tiratge. Muntem una mani a favor d’ells que riu-te’n de la del 10 de juliol.

Fet això, preguntem-nos què coi passa al 93 per cent de cases en què són sempre les dones les que van de bòlit amb la feina, les rentadores, les banyeres infantils i el repàs de la taula del set. Parlant de multiplicacions: o avancem cap a la igualtat d’una vegada, o ens aboquem sense manies a la clonació humana. I que cada mare pugui multiplicar-se per tres o per quatre, pel cap baix.

25 Comentaris a Visca la clonació humana

  1. 26 novembre 2010 , 23:03 | Enllaç permanent

    Ja m’agradaria poder portar-los al pediatra, però com que aquesta in-justícia anomenada “custòdia exclusiva” no em deixa la oportunitat de fer el que ja feia abans. Fóra bo que les mares “conscienciades” també cridessin que volen la custòdia compartida i que els homes no només tenen la responsabilitat econòmica amb la seva prole, sinó que també tenen una responsabilitat educativa i de cura. La llei hauria de canviar per tal de canviar les persones.

  2. Marta's Gravatar Marta
    27 novembre 2010 , 15:28 | Enllaç permanent

    Per sort puc comptar amb el privilegi de compratir la vida i la criatura amb un dels homes “7%”… Increïble que al selge que vivim encara hi hagi parelles que no vulguin gaudir una cosa tant maca com és fer créixer als teus fills… bé, en coneixo algun cas, i no sabria dir si és per mandra, por, desconfiança o culpa de la mare… Bé, animo a tots els pares a llançar-se a la meravellosa aventura de fer grans els més menuts, és una feina en la que es reb molt més del que s’ariba a donar… que no és poc!!

  3. laia's Gravatar laia
    27 novembre 2010 , 19:24 | Enllaç permanent

    La gràcia del cas és que el 80% dels homes estan convençuts de pertànyer dins el grup del 7%, i encara millor: el 93% de les dones assegurem que el nostre sí que sí que és d’aquesta minoria, oi tant!

  4. Ester's Gravatar Ester
    27 novembre 2010 , 19:53 | Enllaç permanent

    Bona nit i l’enhorabona pel blog! :)
    Estic d’acord amb la Laia, possiblement més del 80% dels homes creurà que està dins del 7%.
    Mireu, independentment que les dones tinguem un lligam emocional i genètic més fort amb els nostres fills, no trobo que això o el fet de treballar fins més tard sigui cap excusa.
    Els fills són molt més que una estona de joc, també inclouen fer la bugada, la compra, preparar la roba del dia següent, cuinar, ordenar les joguines o netejar quan l’infant ja dorm. I posteriorment, tractar de trobar una estona per la parella! :)
    De no ser així, si tot recau en una part de la parella, la situació pot ser inestable al cap d’un temps.
    Paral·lelament, jo crec en la custodia compartida, especialment en aquells casos en que totes les parts disposen de temps per cuidar dels seus fills. Les relacions tempestuoses acaben afectant més els nostres fills que no pas les separacions ben-avingudes.
    Salut!

  5. Loles's Gravatar Loles
    27 novembre 2010 , 21:29 | Enllaç permanent

    Felicitats al 7% de homes implicats realment amb els seus fills i la seva parella. Són ells els qui poden demanar sens dubtes la custòdia compartida. Si quan la parella funciona, una part no s’implica, qué ha de demanar després? Com ha de confiar l’altre que de cop farà tot el que havia d’haver fet des de sempre?

  6. Cosma_shiva's Gravatar Cosma_shiva
    27 novembre 2010 , 21:52 | Enllaç permanent

    I perquè no clonem aquest 7% d’homes???? Així ens els repartim entre totes…

  7. pep's Gravatar pep
    28 novembre 2010 , 0:26 | Enllaç permanent

    D’acord. Però també hi ha els homes.pares separats de les seves dones als quals se’ls separa forçosament i per imperatiu legal dels seus fills. I de cop i volta passem a poder ” visitar” els nostres fills. Si, ja sé que en alguns casos l’instint paternal surgeix després de la separació ( que tampoc és cap delicte) però en molts casos – el meu – quan l’instint ja ens feia exercir abans de la separació, la situació és molt, molt dura. Ja sé que no és el tema del teu article, però ho he aprofitat per donar-te un tema, per si un dia vols.

  8. Montse's Gravatar Montse
    28 novembre 2010 , 8:30 | Enllaç permanent

    Aquest és un tema molt punyent, sí que crec que hi ha el 7%, tot i que malauradament com és tan escàs no m’ha tocat mai a mi.
    Hauríem de preguntar-nos com a mares que és el que fem malament, o han fet les nostres mares o les mares dels pares dels nostres fills … potser no hem sabut educar als homes, quan només eren fills, i és per això que no es troben en aquest 7%. Hauríem de prendre consciència i veure com els hem deixat créixer, si ensenyant-los com es cus un botó, es posa una rentadora, es banya a un nadó … o potser només l’hi hem ensenyat a les nenes perquè siguin bones mares i esposes. .. és per reflexionar.
    Des d’aquí felicito a aquestes mares del reduït grup del 7%, que han sabut preparar els seus fills perquè la seva relació de parella sigui d’implicació en “tot”, compartir entre els dos, les càrregues / tasques de treball, casa, fills. .. és molt menys pesat que si recau sempre en la mare, i al final el repartiment beneficia els dos, i de retruc els més beneficiats són els fills.

  9. 28 novembre 2010 , 17:46 | Enllaç permanent

    des d’aqui un monument als meus sogres, que van educar un home que pertany a aquest 7 %

  10. 29 novembre 2010 , 15:05 | Enllaç permanent

    … quan em vulgueu fer l’homenatge i la manifestació m’aviseu!!!

    Bromes a part, em resisteixo a creure que només siguem un 7% els pares que entrem dins d’aquesta descripció.

    Una bona colla entre els meus amics i saludats “sabem les extraescolars”!

  11. Marionilla's Gravatar Marionilla
    1 desembre 2010 , 12:44 | Enllaç permanent

    Això de la clonació m’ha fet recordar que quan estic superadíssima per la feina (de casa i de fora) els acostumo a dir als meus fills que he aconseguit moltes coses a la vida, però que multiplicar-me a mi mateixa encara no ho he lograt. I que ens aniria molt bé una mama per cuinar, una per treballar fora de casa, una per fer la compra, una per netejar, una per cuidar els fills…. La resposta dels meus fills de 4 i 6 anys : “vale mama, però la que ens cuida i juga amb nosaltres que siguis tu!” Sempre acabem la conversa amb una bona abraçada, ben emocionada i amb la llagrimeta a punt per part meva. Aquestes coses de la maternitat són les que no tenen preu.

  12. Manu's Gravatar Manu
    15 desembre 2010 , 12:52 | Enllaç permanent

    Intento cada dia amb la meva filla de 8 mesos incloure’m dintre d’aquest 7% del que parles ¡¡
    Reconec que gràcies al meu horari tant puc disfrutar de la seva companyia a les tardes com cuidar-la amb tot el que faci falta.

  13. Mireia's Gravatar Mireia
    11 abril 2011 , 22:41 | Enllaç permanent

    En el cas d’algunes amigues que tinc a mà, s’ho fan elles mateixes: donen per fet que els seus marits són com un nen una mica més gros i el tracten com si no sapigués fer res, com si la criatura li hagués de caure cada cop que l’agafa. I encara diuen, mentre prenen el nen (que per exemple s’acaba de donar un cop i plora) dels braços del pare, “ai, és que la mama és la mama!”. Filles, ens ho fem nosaltres.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca