Uns t’estimos de mira’m i no em toquis (2003)

diumenge, 14 novembre

Podria dir que tot anava bé fins llavors. Seria mentida.

La cosa s’aguantava per un fil, però la reserva del bungalow estava feta des del gener, i els pares no volien perdre els diners que havien pagat per avançat. Mai de la vida. Tots dos són garrepes fins a les respectives medul·les, incompatibles amb la meva. Potser és això el que els va unir, fa vint-i-tants anys. En canvi, els va separar una tercera persona. Com a tothom. Però d’una altra manera.

Es pensaven que no m’adonava de res i es pensaven que em moria de ganes de tornar al càmping. S’equivocaven de mig a mig. L’adolescència tardana i la leucèmia precoç m’havien apartat del món, però només una mica. No prou per no ensumar la tragèdia quan el pare va començar a dir t’estimo a la mare tres cops al dia, com per prescripció mèdica. En va anar augmentant la freqüència a mesura que se’l menjava la nàusea. Quatre t’estimos al dia, cinc, sis, un t’estimo cada tres hores, un t’estimo cada dues hores, un t’estimo cada mitja hora… Ella de seguida se’n va immunitzar: els va incorporar a la rutina i, per no fer-se mal, es devia abstenir de comparar-los amb aquell primer t’estimo tan de veritat que l’havia fet tremolar per dins i per fora. No, no tinc fred, jo també t’estimo.

El càmping sempre m’havia agradat: era un museu d’objectes essencials. Cada família s’hi emportava només allò que considerava imprescindible per passar les vacances. Tancaven amb clau la vida supèrflua (després d’encarregar a la veïna de dalt que buidés la bústia i regués el ficus benjamina dues vegades per setmana) i s’enduien l’estiu a la butxaca. Així que arribaven a la parcel·la assignada, aparcaven la rulot o desplegaven la tenda i muntaven amb il·lusió infantil una casa de joguina, amb armaris de joguina, neveres de joguina i persones de joguina. I jugaven a matar plàcidament l’únic temps de l’any que no lapidaven a cops d’agenda.

Però no em moria de ganes de tornar-hi, perquè m’havia fet gran i aquell tros de bosc ja no em fascinava tant (me’l sabia de memòria, pam a pam), perquè la bici se m’havia fet petita abans que accedissin a comprar-me’n una de nova (quaaannt dius que val, fill?), i perquè al bungalow no hi havia tele. Ni tan sols una de fireta. Les casetes estaven equipades amb cuina, cafetera, plats, coberts i cubell d’escombraries, però algú havia decidit que un televisor no era un article de primera necessitat. Ho era en una habitació d’hospital, no pas en un bungalow de fusta. Com si no existíssim, els addictes a competir en silenci amb els concursants dels platós.

Què fan sis gats negres, el dia sis de juny, en un sisè pis? Mitja dotzena. De què s’ha d’omplir una ampolla perquè pesi menys que buida? De forats. Vaig decidir que supliria la manca d’al·licients televisius amb preguntes del Trivial. Me’n pensava endur més de mil targetes, al càmping.

Suposo que van fer la reserva (un quaranta per cent de l’import total mitjançant transferència bancària a una sucursal de Pals) per regalar-se una pròrroga. Així segur que estarien junts almenys fins al trenta d’agost. S’havien donat uns mesos de coll abans de repartir-se els llibres, els cedés, el vídeo, l’equip de música, el portàtil i els ridículs barrufets de paper maixé.

Tampoc podria jurar que la mare n’estés ben al corrent, de l’agonia familiar. Tenia prou feina a deixar de patir per mi. La meva malaltia era història, o això deien, però la sobredosi de tractaments i diagnòstics i nits en blanc l’havia deixat tocada. Li costava de creure que m’hagués curat. Potser no li quedava espai mental per sospitar que entre ella i el meu pare s’havia escampat un tumor maligne. Potser creia que aquells t’estimos desangelats, anorèxics, de mira’m i no em toquis, eren passatgers com una afonia. Potser no va buscar la veritat perquè corria el risc de trobar-la.

Durant uns mesos, la mare va passar les nits al meu costat, a l’habitació de casa o de l’hospital. Es va acostumar a no dormir, i després ja no en va saber. Arrossega des d’aleshores un insomni crònic. No va tornar mai al llit del pare. Deia que no volia despertar-lo si jo la feia aixecar a mitjanit: s’arraulia al sofà escandinau amb els sentits en guàrdia, mentre pare i fill ofegàvem la son d’una tirada.

El càmping era un símptoma de normalitat. De família feliç. Hi havíem estiuejat cada any excepte un. Havíem provat tots els bungalows de fusta del Cypsela, idèntics entre ells. M’hauria estimat més tenir sempre la mateixa caseta, però no ens ho deixaven triar. Ens tocava la que ens tocava, i encara gràcies que ens en tocava una. Estaven tan sol·licitades que s’havien de reservar amb mesos d’antelació. Per això els pares la van reservar el gener, la caseta d’aquell agost. L’últim agost.

Hi vam anar la segona quinzena, del setze al trenta. Vam entrar al bungalow un dissabte a les cinc de la tarda i l’havíem de deixar lliure el tercer dissabte a les deu del matí. Havia fet mal temps els primers quinze dies: semblava que nosaltres tindríem sol per donar i per vendre. Però no està escrit enlloc que els capricis del cel tinguin un comportament compensatori. Va ser un estiu sense estiu. Sort que la caseta de fusta era a prova de pluja.

Em vaig quedar l’habitació amb el llit gran i els pares van ocupar la que té dos llits paral·lels i un tercer sobreposat, que va de capçal a capçal. Jo vaig entrar la maleta vermella a l’habitació de matrimoni, com si hagués oblidat que sempre havia dormit a la dels tres llits, i ells no m’ho van retreure, ni me’n van fer sortir. Ja era molt que compartissin habitació, després de tants mesos de no coincidir de nit. No calia que, a més, compartissin llençols.

Per què ningú s’immuta quan un camioner avança en contradirecció per un carrer de sentit únic? Perquè el camioner va caminant. Si els topònims no es tradueixen, com hem de dir la capital dels Estats Units, Nova York o New York? Washington. El pare de la Rosa té cinc filles: la Nana, la Nena, la Nina, la Nona i… Com es diu la cinquena filla?

Va ploure el primer dia, i el segon, i el tercer, i el quart. I el cinquè i el sisè i el setè. La pluja va batre rècords de perseverança. Un càmping perd sentit i clientela, si plou i plou i plou. Als pòsters de la recepció, el paisatge és d’anunci: verd, blau, groc. Les fotos que no vam fer haurien sortit fosques i enfangades.

Els pares es passaven hores al porxo del bungalow, en dues cadires de plàstic, llegint. O fent veure que llegien. Muts. Jo cada matí em posava un cangur i me n’anava a voltar pel Cypsela, a peu o amb la bici que em quedava esquifida. Que llegiu de gust. No et mullis, fill. Així que la mare ja no em veia, em treia la caputxa: m’empipava perdre visió lateral. I enfilava el camí cap a algun dels televisors que tenia localitzats dins del càmping. Em tranquil·litzava saber que hi eren, que hi podia recórrer en cas d’urgència. O em perdia entre les taules de ping-pong i guanyava partides contra rivals invisibles que m’obligaven a recollir pilotes pels bassals. O em refugiava sota la bugaderia i m’aprenia de memòria desenes de preguntes i respostes del Trivial. Em reptava a mi mateix a encertar el nom de la cinquena filla del pare de la Rosa, que ve a ser com encertar el color del cavall blanc de Sant Jordi. M’esforçava a deixar els pares sols, no sé per què. De debò que no confiava en cap miracle.

Potser va ser un efecte secundari de la pluja. O de l’avorriment, o dels remordiments, o del fàstic. Ningú hauria pensat que pogués passar, però mira.

El segon dimecres de tedi, els pares van començar a parlar. Va trencar el gel ella, just després del que-llegiu-de-gust/no-et-mullis-fill de cada matí.

No ens posarem gaire morenos, no.

Pren-t’ho pel costat bo: mai havia llegit tant.

I mai havíem parlat tan poc.

És un retret?

No, i ara. Vull dir que… com estàs?

T’explico la veritat o m’ho dius per cortesia?

No estàs bé, es nota. T’ho noto.

Doncs tu estàs molt guapa.

Però si fa segles que no m’arreglo! Per què plores?

Perquè no et mereixes el que t’estic fent, reina.

De què parles?

Segur que ho vols saber?

No, no va anar així. Aquell dimecres el pare no li va explicar res. És covard com jo. I la veritat feia massa mal. No havien passat ni dos mesos de l’última visita a la consulta del doctor Pujol, el metge que m’havia operat.

Però sí que van parlar. Molt. Podria inventar-me que un llampec oportú els va fer apartar la vista de la lletra impresa. Que l’esclat de claror va enlluernar tots els clients del càmping, inclosos els que dormien. I que durant el silenci intens que va precedir al tro, el pare i la mare van arraconar les màscares i es van mirar als ulls. Seria poètic. O sigui, fals.

Un home tomba una cantonada, veu un edifici vermell de dalt a baix i s’adona que està arruïnat. Per què? És una partida de Monopoly i l’home ha caigut en una casella on hi ha un hotel.

Es devien mirar per casualitat, sense haver-ho planejat. I la coincidència de mirades els va incomodar. Potser van riure per espantar el desconcert. O potser es van ruboritzar com un parell de desconeguts que s’agraden i no troben les paraules. Fos com fos, és innegable (o així ho vull creure: cadascú reescriu com pot la pròpia història) que aquell matí, al porxo del bungalow número cinc, va ressuscitar una cosa similar a la sintonia que sempre hi havia hagut entre els dos. Una sintonia que havia contribuït a la confusió del pare, durant les dues dècades que van estar junts. De cara enfora, eren la parella perfecta. Pobre pare: la processó de dubtes i pors i prejudicis el trepitjava per dins. En el fons, ell ja sabia des del primer t’estimo que la mare havia de ser la seva millor amiga. Res més que això. Però tan sols ho sabia molt en el fons del fons. I lluitava per no saber-ho.

Jo li vaig donar un cop de mà: em vaig posar malalt. No era l’únic que m’hi jugava el futur, en aquell quiròfan.

El cas és que la mare i el pare van parlar com feia mitja vida que no parlaven. Van anar acostant les cadires de plàstic verd fins que les van tenir a tocar, per poder abaixar la veu i evitar que els escoltessin. Els veïns de bungalow, rai: eren estrangers i estaven absorbits per un joc de cartes descolorides. Però un càmping és un niu d’estiuejants ociosos, susceptibles tots ells de convertir-se en caçadors de converses al vol. Després de tants dies, la pluja fina ja no retenia els campistes dins les tendes, però tampoc se’ls acudia anar a la platja, ni amortitzar la piscina. Vagarejaven pel Cypsela com ànimes en pena.

En fi. Que es van redescobrir, els meus pares. No puc dir que es reenamoressin, perquè la mare no havia tingut temps ni ganes de desenamorar-se d’ell i el pare finalment s’havia convençut que, en realitat, no havia estat mai enamorat d’ella. O no ben bé.

Van entrar a dins, perquè plovia molt i perquè el redescobriment mutu s’havia escampat als cossos, que desprenien electricitat. Van saltar de la química a la física. Provaven de tocar-se i abraçar-se amb una força oblidada, que esquitxava tendresa i violència a parts iguals. Es van estirar al meu llit, el més gran del bungalow. Devien trobar-hi els llençols posats de qualsevol manera, com les tovalles d’una taula mal parada.

Va ser així com el pare i la mare van fer l’amor per última vegada. Aquell migdia de dimecres, el meu pare va enganyar l’Esteve amb la meva mare.

Després de les vacances mullades, tot es va precipitar. De fet, el pare ja no va tornar a casa ni per endur-se l’equip de música. Va omplir una de les maletes amb les coses que tenia a Pals (quatre banyadors, quatre samarretes, quatre llibres i para de comptar), va comprar un bitllet d’autocar cap a Barcelona i va fugir de dret al pis del seu amant, el millor expert del país en transplantaments de medul·la òssia. Podria haver estat una relació transitòria, però ja han passat tres anys i se’ls veu feliços. Fins i tot l’àvia admet que fan bona parella, el pare i l’Esteve Pujol. No parlem mai de la malaltia, quan vaig a casa seva. Tampoc juguem al Trivial quan ens veiem a la consulta, a les revisions periòdiques de rigor.

Quants animals de cada espècie es va emportar Moisès a l’arca?

La mare s’ha anat refent. La notícia no li va venir tan de nou com jo havia suposat. Tornant del càmping, va dedicar un matí a llençar la roba negra del seu armari, i una setmana a omplir-lo amb jerseis de colors. L’alegria encomana alegria, diu. També se n’hauria sortit, si jo m’hagués mort.

La memòria és mentidera com una pregunta amb trampa (el de l’arca era Noè). Per això tinc idealitzat aquell estiu plujós. I aquell dimecres elèctric que el pare i la mare es van estimar amb passió animal.

L’endemà, el bungalow número cinc encara feia olor de sexe.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>