La rentadora (2001)

diumenge, 14 novembre

Ui com véns, rei. ¿Que potser has caigut dins d’un bassal? De cap a la banyera, vinga. Avui t’ensabonaré jo. No guanyo per rentadores, sort que portes poca roba i de seguida s’asseca, a l’estiu. Hauré de comprar més detergent, no del que renta tan i tan blanc sinó del que treu les taques i conserva els colors. Crec que en tinc un val de descompte. Ara els fan en euros, aquests vals. El canvi de moneda no m’ha atabalat gaire, de seguida he après a comptar en euros: de petita era molt bona en càlcul mental. Tu, en canvi, has sortit a la banda de ton pare: els números us fan por. Ni que mosseguessin.

El que sí que mossega, i de quina manera, és aquest hàmster que tant t’agrada. Una mala bèstia, t’ho dic jo. Que li ho preguntin al teu avi, que a hores d’ara va pel món amb el dit gros de la mà dreta embenat i amb el cos ple de productes contra el tètan i contra possibles infeccions. Va haver de córrer cap a urgències de matinada, pobre home. Va ser una mossegada a traïció, pròpia de persona desagraïda. D’animal desagraït, vull dir, ja m’entens. L’avi li anava a donar menjar i ella una mica més i se li menja el dit sencer. Potser els hàmsters femella són més violents que els mascles, vés a saber. La teva Tigresa és violenta amb ganes.

No entenc per què et vas oferir a quedar-te-la, fill. Sí, ja sé que aquest any no anem de vacances, però això no ens condemna a aguantar una rata maleducada. Ja és prou càstig quedar-nos a casa tot l’estiu, ¿no et sembla? Sempre plou sobre mullat. ¿Que tenim la desgràcia de no poder anar a un apartament de platja, ni tan sols a un càmping de segona? Doncs, apa, un hàmster fastigós com a premi. Qui et manava alçar la mà quan la mestra va demanar voluntaris per cuidar la bèstia. Deixa’m que t’ho digui amb les paraules de la mare de l’Epaminondes, el nen del teu conte preferit: fill meu, ¿què n’has fet del seny que et vaig donar quan vas néixer?

El cas és que et vaig venir a buscar a la sortida de l’escola, per la porta del darrere, i et vaig veure aparèixer amb una gàbia més grossa que tu. M’he quedat la Tigresa, mare, l’haurem de cuidar tot l’estiu, vas anunciar amb un somriure de pam. Ni que t’hagués tocat la loteria, fill. Invertiríem els diners del premi en una cuina nova, amb vitroceràmica, que és más fàcil de netejar, i encara ens quedaria un raconet per ana’ns-en de vacances. Res de càmpings ni d’apartaments que porten feina: a un bon hotel, aniríem. Perquè ens fessin el llit, ens canviessin les tovalloles cada dia encara que estiguessin immaculades i ens servissin a taula el dinar i el sopar. Això serien vacances, sí senyor.

Nosaltres viuríem com reis a l’hotel mentre els paletes ens farien una cuina de revista. Vitroceràmica, marbre italià del car i una campana extractora majestuosa que s’empassaria els fums i les olors. Els armaris els voldria blaus, amb la porta de la nevera també blava, a joc. I rentaplats, és clar. Tinc les mans fetes malbé de tant rentar plats amb aigua freda. A l’hivern és pitjor, perquè se m’omplen de penellons. Aquest matí se me n’ha trencat un, de plat. De fet, no sé si era un plat o un got: ha quedat tan esmicolat que no he estat capaç de distingir quina forma tenia abans de la trencadissa. Encara deu quedar algun vidret pel terra de la cuina, i no pas perquè no l’hagi escombrat dues i tres i mil vegades. Què hi farem, qui no trenca plats és perquè no en renta. No sé si trobaríem paletes que treballessin a l’agost, potser tots són de vacances, a càmpings de segona o a apartaments d’aquests que porten tanta feina. Dubto que un paleta pugui pagar-se un hotel com cal, però potser sí. En aquest món tothom guanya més calés que ton pare i jo junts, fill; pagaria el doble del que cobro per saber com s’ho fan.

La Tigresa era la mascota de la teva classe. Us hauríeu pogut conformar amb un cargol. ¿No éreu la classe dels Cargols? Doncs ja em diràs a sant de què teníeu una rata engabiada. A la vida s’ha de ser coherent, fill. Un cargol emprenya menys i no mossega, que jo sàpiga. Ni s’escapa de la gàbia ni es fica dins la rentadora. Una mica més i la poso en marxa amb la rata a dintre, l’altre dia. Segur que hauria sobreviscut al centrifugat, la molt salvatge. ¿Com és allò que es diu de la mala herba? Doncs tres quarts del mateix es pot dir de la teva rata. Perquè és una rata, fill, t’ho miris com t’ho miris. N’hi dieu hàmster per dissimular, però es veu d’una hora lluny que és una rata com una casa. De cua curta, però rata.

Sé prou bé que no suportaries tornar a classe sense la rata: et conec com si t’hagués parit, o justament perquè et vaig parir. Però l’altre dia vaig dir prou. Se’m va acabar la paciència. Juraria que em va pujar la pressió de cop, dels nervis. Vaig passar-me ben bé dues hores buscant la rata pels setanta metres quadrats del pis. La porta de la gàbia estava oberta i ella no hi era. La vaig cridar i tot: Tigresa, Tigresa… Ves quina rucada, cridar una rata pel nom. Doncs jo Tigresa, Tigresa, i ella res, com si sentís ploure. Potser és una rata sorda, i d’aquí li ve la violència. No sentir crispa els nervis de qualsevol: per això la meva mare està sempre a la que salta, amb els nervis a flor de pell. Són massa anys d’arrossegar-se per la vida amb unes orelles que només serveixen per penjar-hi arracades.

Va quedar així de molt jove, per culpa de l’estreptomicina. Per culpa meva, més ben dit. Si jo no li hagués mossegat el mugró tot mamant, ella no hauria hagut de tractar-se la ferida amb estreptomicina i ara podria anar al cine a veure pel·lícules doblades en lloc d’haver d’anar per força a veure pel·lícules subtitulades. Pel·lícules amb lletres, en diu ella. Jo no tinc temps de llegir els subtítols i a sobre mirar la imatge, però la teva àvia ja s’hi ha acostumat. Quin remei. La sordesa no ha de ser gens agradable, t’ho dic jo que l’he patida de prop. Veure que la gent mou la boca i no entendre res és per tornar-se paranoic. Jo desconfiaria de la meva ombra i pensaria que la gent ni es pren la molèstia de malparlar de mi quan no hi sóc, podent-me criticar a la cara amb garantia d’impunitat.

Pobra mare: li vaig mossegar el pit com un hàmster consentit. La cosa té mèrit, perquè jo no tenia dents, encara: tot just acabava de néixer, i les primeres dents comencen a sortir cap als sis mesos. Els pediatres d’ara diuen que la sortida de les dents de llet no provoca febre, però t’asseguro que fa mal. A tu et vaig haver de tenir sempre a coll mentre et despuntaven les incisives i els ullals: et posaves a bramar si endevinaves que anava a deixar-te al bressol. Hi ha nens que neixen amb una o dues dents, però jo no. Jo vaig tornar la mare sorda d’una mossegada feta amb unes genives despoblades. A tu, per si de cas, no he deixat mai que et receptessin medicaments amb estreptomicina. Els metges em diuen que aquest antibiòtic ja no es recepta, que amb prou feines es receptava a l’època que se’l va prendre la meva mare, però jo no em canso d’insistir en el tema: el nen no pot prendre estreptomicina, el nen no pot prendre estreptomicina, ho dic com si en fossis al·lèrgic, per estalviar-me explicacions.

Ni rastre de la Tigresa. La vaig arribar a buscar dins d’un calaix de l’escriptori que tenia tancat amb pany i clau i que no havia obert més des de la mort del meu pobre germà, ara fa deu anys. El maleït rosegador no semblava haver-hi posat els peus: la nota del suïcidi seguia al mateix lloc que fa una dècada. (Per sort, ningú va sospitar que fos la meva lletra. Ho vaig fer per ell: no saps com el trobo a faltar.)

Fins que estava posant la roba blanca a l’ull de bou de la rentadora i la mala bèstia va sortir disparada cap enfora. Em va passar com una fletxa per entre les cames i se’n va anar de dret dins la seva gàbia. Durant un moment vaig pensar que potser l’animal no s’havia mogut mai de la gàbia i que tot plegat havia estat una al·lucinació meva, però no. La porta de la gàbia estava entreoberta i part de la roba blanca que jo ja havia entaforat a la màquina de rentar havia quedat bruta de caca de rata. Es veu que la teva bèstia s’hi devia sentir bé, amagada dins la rentadora, i la molt porca va i descarrega el ventre. Ai, uix, quin fàstic. Com si els calçotets del teu pare no estiguessin prou bruts per merèixer una bona remullada amb aigua calenta i calgués emmerdar-los encara més per justificar la rentada a temperatura màxima. A vegades no queden nets ni rentant-los a noranta graus, i mira que els frego ben fregats sota l’aixeta abans de posar-los dins la Fagor, model F-2106.

En fi, que si no hagués estat per l’avi ja no n’hauries sabut res més, de la Tigresa, perquè jo tenia claríssim que no la volia a casa sota cap concepte. Però també tenia claríssim que tu no suportaries tornar a classe sense la rata. No podia ficar-la en una bossa d’escombraries i adéu siau passi-ho bé: no m’ho hauries perdonat mai de la vida. Sort que el meu pare és un tros de pa. El bon home no ha vist cap més pel·lícula doblada, ni tan sols si la passen per la tele, per no despertar l’enveja de la mare. A casa dels avis, ja ho saps, la tele només es mira el divendres al vespre perquè aquell concurs que fan s’entén de sobres amb el volum abaixat. O amb les orelles inútils, tant se val. La resta dels dies la teva àvia, en lloc de mirar la tele, prefereix llegir les revistes del fetge. L’avi les hi compra totes cada dijous, tan bon punt surten a la venda, i ella no deixa ni un peu de foto per llegir. El meu pare es desviu per la meva mare molt més del que ton pare es desviurà mai per mi. I a tu també et mima d’allò més, no cal que t’ho digui. Li va faltar temps per oferir-se a endur-se la rata a casa seva, així que va saber que s’havia cagat en els calçotets cagats del teu pare i que jo la volia perdre de vista aquell dia mateix.

De desagraïts, l’infern n’és ple. La Tigresa s’hauria d’haver portat millor amb l’home que li havia salvat la vida, però ja ho veus. Li va pagar el favor amb una mossegada que riu-te’n de la que li vaig clavar jo a ma mare amb les meves genives de pocs dies. D’entrada l’home va pensar que no n’hi havia per tant i s’hi va posar una tirita, però a mitjanit es va espantar perquè la ferida del dit gros encara no havia parat de rajar sang i se’n va anar cap a urgències amb un taxi, ell que no n’agafa mai ni que el món s’enfonsi. Va deixar soles la meva mare i la teva rata i a mi no em va trucar fins l’endemà al matí, o sigui fins avui al matí, quan ja tornava a ser a casa amb el dit embenat. No m’ha dit que a l’hospital li hagin fet res per si la Tigresa li hagués contagiat el virus de la ràbia. Dic jo que tanta agressivitat concentrada ha de tenir algun motiu. Ja em sembla veure el meu pare mort a base d’espasmes musculars.

Total, que l’avi ha vist clar que no es podia fer càrrec de la dona i la rata, sobretot quan la teva àvia, ressentida per haver passat la nit en blanc, imaginant diagnòstics terribles que obligaven a tallar el braç dret del seu marit per damunt del colze (a la meva mare no li ha passat pel cap la possibilitat de la ràbia), l’ha obligat a triar entre la rata o ella. I el bon home ha regalat la rata, amb gàbia inclosa, a la veïna de baix. Diu que la veïna de baix se’n va al camp cada cap de setmana i aquest divendres s’hi endurà la teva rata i l’alliberarà. Ja veurem si és capaç de tirar endavant sense fulles d’enciam servides en safata ni rentadores Fagor on amagar-se. Potser es mor en quatre dies, la mala bèstia. O en quatre hores.

Tu, en canvi, has necessitat poc més de quatre minuts. Encara et retinc capbussat dins la banyera, amb una mà al coll i l’altra al pit, però fa estona que m’ha semblat que deixaves de respirar. Ho he fet per tu, rei. Sabia que no suportaries la notícia de l’alliberament de la Tigresa. Ets, eres, un nen molt responsable (has sortit a mi, en això) i no hauries gosat tornar a classe, al setembre, sense la gàbia amb la bèstia que t’havies compromès a cuidar durant l’estiu. La veritat és que encara no entenc per què vas alçar el braç. Tampoc hauríem estat tan malament, a casa, aquest agost. Clar que no és com anar a un hotel on t’ho donen tot fet. La nostra cuina no té vitroceràmica, però m’esforço a netejar els fogons fins que brillen com en un anunci de la tele. Els carrers de la ciutat són buits i estan més tranquils que mai. I cada tarda t’hauria dut una estona al parc. O jo o la veïna del tercer, que tampoc fa vacances i té un nen de la classe dels Dinosaures. Avui hi has anat amb ella, al parc, ¿te’n recordes? No, què te n’has de recordar. Has tornat brut com un animal i t’he ficat de cap a la banyera. Literalment. Potser barrejaré aquesta samarreta enfangada amb els calçotets bruts de ton pare, per aprofitar el poc detergent que queda.

Et trobaré a faltar tant. Per més voltes que hi dono no entenc com se’t va acudir que podríem cuidar una rata, a casa, durant l’estiu. Si hagués estat un cargol, encara. Però una rata és una rata, per molt que a l’escola n’hi digueu hàmster. T’ho repeteixo per última vegada: fill meu, ¿què n’has fet del seny que et vaig donar quan vas néixer?

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>