La bombolla d’on vinc

dimarts, 16 novembre

No pots dir que fos un món feliç. Sempre hi havia algú que no t’estava amic a l’hora del pati, o que t’envejava les bones notes i el premi dels Jocs Florals. Però era un món políticament perfecte. S’hi respiraven valors solidaris, companyerisme, esperit constructiu, admiració per la bona gent. Us van fer creure que no passava res per recollir els papers que els altres havien llençat a l’asfalt, que calia intervenir a les baralles per intentar posar pau i que parlant tothom s’entén. Us van educar en la igualtat entre homes i dones, en l’amor a la terra i en la llibertat de pensament i d’expressió, i ho van fer tan bé que tu no vas sospitar mai que de gran et caldria ser feminista i catalanista i progressista: això eren lluites guanyades, i la vida és massa curta per gastar-la reivindicant evidències.

Era un món perfecte, i fals. Quan vas sortir a fora, la realitat et va esclatar a la cara. Tot estava per fer, encara. L’escola activa d’on venies era un miratge, un experiment sociològic, un anem-a-fer-veure-que-tot-és-com-voldríem-que-fos. Com si fóssim persones com cal en un país normal. Com si. A l’institut públic on vas estudiar el batxillerat vas pensar que t’havia tocat una classe plena de gent rara, i vas trigar a entendre que la rara eres tu.

Tendeixes a menysprear la felicitat dels ignorants. Dius que t’estimes més la veritat, per dura que sigui. Però agraeixes als teus pares que et concedissin l’oportunitat de créixer enganyada, dins aquella bombolla educativa que et va marcar de per vida. Potser la mentida no és tan intrínsecament dolenta com t’entestes a creure. Només han canviat el món els qui no sabien que canviar el món era impossible.

(Nou post sobre el tema: No és bufar i fer ampolles)

34 Comentaris a La bombolla d’on vinc

  1. david's Gravatar david
    16 novembre 2010 , 18:29 | Enllaç permanent

    D’aqui no massa temps haure de començar a buscar escola per la Jana… La veritat es que m’encantaria trobar una bombolla com l’Arrel on tot i l’aillament de la realitat d’alla fora, el fet d’estar en aquell ambient t’ensenyava que la vida també té una cara dolça i divertida… la cara lletja i dura no tarda massa en apareixer fora de la bombolla… Pero val a dir que molts nens sense saber-ho no tindran mai l’oportunitat de viure els millors anys de la vida sabent que hi ha molt més del que veuen a casa seva i al seu entorn…
    Jo dono gracies cada dia quan em llevo primer als meus pares, i despres a aquells que podent acollir-se al sistema escolar standar, van optar per fer un pas en altres direccions en el mon educatiu i portar-nos a nosaltres de la ma en aquell viatge…
    No se si trobare un colegi com l’Arrel…. tant de bo encara quedi gent amb ganes de tirar endevant coses aixi….

  2. Roger's Gravatar Roger
    16 novembre 2010 , 19:21 | Enllaç permanent

    Vam compartir la mateixa bombolla i ara amb el pas dels anys, un s’adona de la sort que vam tenir, quan els nostres pares feien uns esforços inimaginables per a dur els seus fills a una escola que pogués aportar quelcom més que un simple ensenyament educatiu; que ens formèssim en valors i que valorèssim la nostra història.

    Actualment, em trobo amb la necessitat d’educar el meu fill, i trobo a faltar molts dels valors que compartiem en aquells temps. No m’agraden algunes actituds, ni el menyspreu per coses que nosaltres valoràvem. Tampoc la manca d’esforç d’alguns professors. I si soc conscient que l’educació dels fills comença a casa, i sort que ho tinc clar, per que si m’haguès de fiar de l’escola i el seu entorn…

    No creieu que cal apostar per aconseguir que les escoles aportin quelcom més que uns coneixements de mínims?

    Crec que cal lluitar per canviar les coses. Jo ho estic intentant. Estem preparant un projecte eductiu pels nostres fills, i pels que vinguin al darrera.

  3. Mey's Gravatar Mey
    16 novembre 2010 , 19:55 | Enllaç permanent

    Eva, jo vaig estar en una altra bombolla. Vaig ser immensament feliç al meu cole. Han passat els anys però un cop al mes ens reunim 8 amigues que ens coneixem des de parvulari, que som com a germanes. Allà vaig veure només una part del món. Després vaig percebre que hi havia moltes realitats i moltes altres bombolles. Però crec que es bo sentir-se segur a l’escola i a casa quan ets petit. Aquest patró és el que intentem aplicar amb els nostres fills.

  4. albert's Gravatar albert
    16 novembre 2010 , 20:07 | Enllaç permanent

    Nosaltres també som d’aquesta generació que expliques i ara hem d’escollir a quina escola anirà la nostre filla l’any vinent. Ens fem moltes preguntes que sembla que ningú més al nostre voltant es fa.

    Potser si tot aquest moviment ha deixat d’existir és perquè (almenys en uns mínims) els seus ideals han estat assimilats per l’escola i la societat actuals.

    Potser pequem d’ingenus. Però sabem que molts mestres sense ser uns grans idealistes fan molt bé la seva feina. I també que a casa (i potser pel fet d’haver estat d’aquesta generació) disposem d’algunes eines més per complementar l’educació a casa.

  5. Albert's Gravatar Albert
    16 novembre 2010 , 20:19 | Enllaç permanent

    No era una sola bombolla aïllada: n’hi havia unes quantes que ens van fer creure que alguna cosa estava canviant. Però va arribar la democràcia, van quedar absorbides dins l’escola pública i es va aanr apagant l’empenta.
    Si alguna cosa agraeixo als meus pares va ser el gran esforç de portar-nos a una escola com aquesta, compto que malgrat els intents de l’institut per desfer la feina, la base ja hi era.
    I em fa patir que hagi desaparegut aquest ensenyament, com si enlloc d’anar a millor tiressim enrere.

  6. Gemma Olivella's Gravatar Gemma Olivella
    16 novembre 2010 , 20:45 | Enllaç permanent

    Jo vinc de la bombolla Itaca….i no aconsegueixo entusiasmar-me amb l’escola de les meves filles…deu ser la mateixa sindrome d’escola activa de l’època de la transició…irrepetible, per al bo i per al dolent…

  7. Vicky's Gravatar Vicky
    17 novembre 2010 , 8:09 | Enllaç permanent

    Els de l’escola Garbí també vam ser nens bombolla com bé dius. La bufetada en trobar-te la realitat després no te la treu ningú. I sí és cert, et sents enganyat per tots els valors que t’han ensenyat. En el nostre cas la pedagogia de Pere Vergés era la que vàrem rebre i ens van fer creure. Jo me’n sento molt orgullosa i afortunada d’haver tingut l’oportunitat de rebre aquesta educació i depen de nosaltres també d’aplicar-la quan sortim a l’exterior! Ànims

  8. Judith's Gravatar Judith
    17 novembre 2010 , 8:55 | Enllaç permanent

    JO també intento que els meus fills visquin en una bombolla per al que puguin, ara que són petits vull que siguin feliços i no vegin massa el panorama que ens envolta.
    D’aquí a uns anys ja tocaran de peus a terra, però crec que val la pena que tinguin una infantesa feliç.
    Jo tinc molts bons records d’infantesa i ara com l’Eva diu he de ser catalanista, progressista i feminista.

    • Ona's Gravatar Ona
      17 novembre 2010 , 9:41 | Enllaç permanent

      Una altra bombolla: l’Escola Santapau…
      Una de les millors, una on els meus pares van fer l’esforç de dur-me a mi i als meus germans… fins que vam aconseguir el que volíem : una escola pública! … però ens vam quedar aquí, faltava la segona part del lema: gratuita i de qualitat…
      Però vaja, que jo no he fet tants esforços per a buscar escola pels meus fills, no se perquè… o si, la vida i el món ens ha portat i en porta… i ens deixem portar… serà l’efecte de la bufetada que vam rebre al arribar a l’institut públic que ens va mostrar el món real?
      Sóc feliç d’haver viscut aquests anys de bombolla que dius, Eva, crec que són la meva base i que els meus valors són ferms gràcies a això. Però el món em fa trontollar de tant en tant, i potser és més dur aprendre a cops a partir dels 18, que a partir dels 7…
      Ufff… que dificil… i què fàcil semblava i s’hi estava!!

  9. Isabel's Gravatar Isabel
    17 novembre 2010 , 10:45 | Enllaç permanent

    Jo, estic buscant una bombolla que comenci a P3 pel curs vinent, a Barcelona. Algun suggeriment? Si fos pública, gratuïta i de qualitat i s’hi pogués entrar, ja tocaria el cel!!!

  10. Jordi's Gravatar Jordi
    17 novembre 2010 , 14:11 | Enllaç permanent

    Hi ha una escola a Barcelona (Gràcia) que té molt d’això, es diu La Caseta. Podeu trobar l’enllaç a aquí:
    http://www.la-caseta.com
    N’hi ha d’altres, segur, però aquesta en tinc referències.

  11. Xavier Gual's Gravatar Xavier Gual
    17 novembre 2010 , 16:29 | Enllaç permanent

    El més preocupant és que com a professor, amb alguns grups, no tens ganes de tornar-los a veure mai més.

  12. Eugeni Caireta's Gravatar Eugeni Caireta
    17 novembre 2010 , 16:37 | Enllaç permanent

    Jo, que sóc més gran que tu, estic molt content d’haver viscut en aquesta bombolla (potser seria més correcte parlar de reserva de catalanets). Per uns anys la nostra innocència no va ser corrumpuda per un estat de coses que a fora era molt dura, tan dura que no ens ho podem imaginar. Els nostres pares volien que els seus fills no haguessin d’anar nord enllà per a trobar gent que pagués la pena de ser coneguts, com deia l’Espriu, volien, que un cop vençuda la obscuritat, hi hagués una generació que pogués estirar molt més fort la torxa del país i de la nostra societat.

    Finalment o no hem estat prou els qui vam ser educats a la reserva o no n’hem sabut prou i en comptes de patir pel país hem patit pel nostre benestar i sobretot, sobretot, sobretot, pel benestar dels nostres. I ens en sortim amb prou feines. A estones patim pel país i no ens encaixa, ens depassa ens fa basarda, la basarda que no vam viure en la nostra infantesa.

    Fa uns anys el meu fill petit era l’únic europeu de la classe, ara des de fa uns anys ja en són dos, n’hi ha un d’Ucraïna, Diríem que viu la realitat pura i dura. No sé quins valor aconseguiré aportar-li i si seran prou pel seu futur, però quan surt de l’escola sé que hi és feliç i el sé feliç de retrobar-me després de la jornada.

    Una abraçada a tots els reservistes de l’Escola Arrel i d’altres reserves

  13. 17 novembre 2010 , 18:20 | Enllaç permanent

    Totalment d’acord, Eva.
    L’Arrel va ser una gran Escola, i jo crec que gran part d’aquella empenta falta ara a la majoria d’escoles. Bona part de l’èxit l’atribueixo a les famílies. Totes les famílies que portaven els nens a l’Escola Arrel eren famílies actives, amb inquietuds democràtiques i de País. Això crea un entorn ideal per a l’educació.

    El problema actual jo el veig en la falta d’implicació família-escola. Cadascú va pel seu compte. Els nostres pares van fer bons amics entre el professorat, i en canvi ara hi ha molta més distància. Si més no a les escoles que jo conec.

    En fi, seguirem bufant a veure si creem també bombolles pels nostres fills.

  14. 18 novembre 2010 , 15:25 | Enllaç permanent

    els que vem anara a quesat mena d’escoles, tenim almenys l’ideal del món que ens agradaria. Sabem, com ha de ser el prototip, ara només falta que el prototip s’extengui com una taca d’oli.
    Afortunadamnet hi ha molts mestres que malgrat la societat , de manera individual o de manera col·ectiva en un projecte educatiu, procuren inculcar valors positius , d’igualtat i respecte entre els nens.

  15. Carme's Gravatar Carme
    19 novembre 2010 , 17:38 | Enllaç permanent

    Quina sort els que vam viure una època plena de bombolles.
    Alguns amb la sort de créixer en bombolles gegantines estil “Pep Bou” i altres de dimensions més modestes, però tan se val perquè tots tots vam poder descobrir i créixer meravellats pels jocs de colors de les seves superfícies.
    I quina llàstima també que aquesta manera de fet col·lectiva només tingui continuïtat en un més reduït nombre d’educadors. Ara, també és cert que com diu aquella dita “Eu non creo nas meigas, mais haberlas, haylas”

  16. 20 novembre 2010 , 11:58 | Enllaç permanent

    Completament d’acord amb la teva reflexió. És clar que la nostra bombolla no es veia amenaçada per segons quines punxes… Com es pot sobreviure a la Hanna Montana o altres atrocitats esgarrifoses com El Patito Feo?

  17. 24 novembre 2010 , 10:40 | Enllaç permanent

    Jo també he viscut en una bombolla i confio que els nostres fills puguin gaudir d’una d’elles, és per això que no podem queixar-nos i no fer res, jo formo part d’una fundació (Fundació Espavila) que volem potenciar la cultura de l’esforç,Hem iniciat xerrades a les escoles per tal de donar valors (la base de la nostra educació) però aquests valors s’inicien a casa i no pas a les bombolles.

  1. By on 20 novembre 2010 at 11:40

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca