Els fantasmes no saben nedar (2004)

diumenge, 14 novembre

Odies els peixos dins de les peixeres. Però el teu mar, què hi farem, és una piscina. Ja sol passar: volem tocar el cel amb les pestanyes i no arribem ni al llum d’Ikea que penja del sostre. Com si els de l’àtic tinguessin la felicitat garantida: si no en queden satisfets, els tornen els diners. Que no, no va així. Allà dalt juguen amb l’avantatge de la terrassa i amb l’inconvenient de les goteres.

A falta de mar obert et conformes amb una piscina climatitzada de vint-i-cinc metres. Això quan trobes temps d’anar-hi, que és gairebé mai. Si no et desapuntes del club és per l’escoliosi. Pagar la quota cada mes demostra una voluntat que hauria de puntuar a favor teu d’alguna manera. No, senyor traumatòleg, no vaig a la piscina, però de ganes no me’n falten, miri els rebuts del club, si en necessita proves. Ho podries dir a la revisió bianual, quan surts de la consulta a la clínica de barri ric amb el ferm propòsit d’anar a nedar dos matins a la setmana, com a mínim. Però just l’endemà et ve la regla, o tens una reunió a primera hora, i al cap d’uns dies la pressió per amortitzar la quota mensual i esquivar el risc d’artrosi ja és més petita, potser no imperceptible però bastant suportable. I així vas fent, nedant molt menys del que li convindria a la teva esquena i a la teva salut mental.

És com agafar un avió, o un tren: disposes d’una càpsula de temps per a tu, que et permet pensar en qualsevol cosa, o deixar-te anar i no pensar en res. A la piscina no hi tens mòbil ni cap altra connexió amb la vida de secà, a banda d’un rellotge que no va a l’hora i que, cosa estranya tractant-se d’un rellotge, és un objecte alliberador: el fas servir perquè compti les piscines que fas, i tu puguis desocupar el cervell del tot. Buidar-lo, buidar-te. No has d’estar pendent ni tan sols d’anar repetint en silenci a cada braçada tres, tres, tres, o vint-i-quatre, vint-i-quatre, vint-i-quatre, per no perdre’n el compte. Poses el rellotge digital en la funció de cronòmetre, l’engegues, i prems un botonet així que arribes a un extrem o l’altre del carril. Ja està, el cronòmetre et fa la feina. Te’l mires de tant en tant per saber quantes piscines portes i quan en marca trenta, en lloc de continuar ara crol ara braça ara esquena (la papallona te l’estalvies), vas d’un saltet cap a l’escala, surts de l’aigua i retornes amb una esgarrifança al món de les presses i els telèfons mòbils i els rellotges que exerceixen de rellotge i et recorden que has de córrer o faràs tard.

El millor d’anar a la piscina és haver-hi anat. Et sents bé amb tu mateixa per haver-te cuidat una mica i haver cremat alguna caloria (poques) i haver oblidat durant mitja horeta el sedentarisme crònic que se’t nota d’un tros lluny al cul i a les cuixes. La piscina és una injecció d’energia positiva que paga la pena. En surts més satisfeta, més en pau amb el món. I més a punt de menjar-te’l, també. Perquè nedant has entrat en un estat creatiu que t’ha dut a imaginar projectes que ja no veus tan factibles quan arribes a casa i estens al celobert, amb pinces de plàstic, la tovallola i el banyador i el casquet de silicona.

Tens la crisi dels vint anys, que no se’n va ni amb aigua calenta. O la dels quaranta, que ha trucat a la porta poc abans del que tocava. Sense avisar, com les visites que se’t presenten a casa per sorpresa i que amb molt de gust llançaries per la finestra. Benvinguts, passeu, passeu, casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú, i apa adéu siau, que només són dos pisos de caiguda lliure. De les tristors en farem fum. Potser és que no hi ha cap edat sense crisi. No sabem mai què serem quan siguem grans, però això fa de mal dir quan voregem la menopausa o ens aboquem de dret al no-res. De petita et dibuixaves en una caseta vora el mar, semblant a la de la filla del Sol i de la Lluna. Tancaves els ulls i anaves amb barca cap a l’horitzó. La línia del final del mar, en deies. Imaginaves que aquella barca un dia seria real. Com la cançó: jo només tinc un desig d’amor, un poble i una barca. Que bonic quan es tenen desitjos d’amor en lloc d’amors podrits. Llavors volies créixer i enamorar-te i ara donaries els tresors esfumats per desfer el camí i provar altres dreceres. I mira que no et pots queixar, estàs rodejada de vides pitjors. Però la teva no és la que somiaves, i amb això en tens prou per gronxar-te en la decepció. Alimentes una autocondescendència de nena mimada, ho saps. I saps també que en el futur enyoraràs aquesta vida d’ara. Fer-se gran és col·leccionar desenganys, maldecaps i hòsties que et fan veure les estrelles. Del cel del costat.

En un altre sentit, fer-se gran és aprendre a dissimular. Tu mateixa continues sense entendre ni la meitat de la pel·lícula, però a aquestes alçades has de fingir que ja saps de què va. Ni que només sigui per semblar una mare com cal. No pots dir als teus fills que estàs més perduda que ells. Ni als dos que comparteixen pare ni encara menys al tercer, que només et té a tu i t’estima amb bogeria. L’Aniol, flotador providencial en ple naufragi. No et pots desprendre així com així de la capa de superheroïna invencible que ja t’arrencaran els nens quan els arribi l’etapa de matar els progenitors. Es veu que l’instint assassí sempre arriba, tard o d’hora. T’adones que el pare i la mare són persones normals i corrents, tan normals i corrents que fan fàstic. Els empenys amb ràbia i cauen del pedestal de cop. Patapum, posem per cas. Recordes amb nitidesa com vas destronar els teus pares i aviat serà a tu que et tocarà el rebre, és llei de vida. Els pares hi són per matar-los, per renegar-ne i per descobrir que cada vegada ens hi assemblem més, sense que puguem fer res per evitar-ho. És llei de vida, també. Fa poc et van explicar la història d’una nena que es moria de por quan es mirava al mirall de nit. No hi veia fantasmes, o sí: hi veia reflectida la seva mare. Allò no era por, era pànic. Pobra criatura.

Si anessis a nedar, ofegaries els fantasmes que se’t passegen pel cap. Sortiries del club més optimista, potser no feliç però en tot cas millor, més a prop de la felicitat que no pas ara, que et deixes arrossegar per pensaments destructius, injustos, puerils, egoistes i repugnantment monàrquics. Què he fet jo per merèixer això i per quins set sous no sóc la princesa del conte. Uns pensaments sense sortida ni resposta encertada, que no es corresponen amb l’aparença de persona atrafegada que gastes. Sembla que només t’hagin d’importar les coses concretes: quan podràs passar a recollir el cotxet que aquest matí has dut a arreglar, com t’ho faràs per trobar cangur ara que la teva se’n va de colònies (els monitors d’esplai ja ho tenen, això) i quants dies caldrà que t’agafis de festa per dedicar-los a enllestir una feineta que no et donarà ni diners ni prestigi però que vas acceptar perquè encara no has après a dir que no, i comences a sospitar que no n’aprendràs mai. I sí, t’atabala que la capsa de cereals posi que anar de compres fa cremar 210 kilocalories per hora, com si no es pogués anar amb taxi de botiga en botiga, o caminar i prou sense fer servir la visa; però això no treu que de tant en tant tinguis preocupacions més pròpies d’algú desocupat o ric o convalescent. La filosofia i els seus derivats prosaics són luxes que en teoria no es poden permetre ni els pobres ni aquells que, com tu, avancen maquinalment a cops d’agenda.

No has anat a nedar i te’n penedeixes. El temps que hauries perdut (o guanyat, depèn) al club que subvenciones se t’ha escolat per una altra banda. Fet i fet, anar a la piscina no et roba gaire tros de dia. No és com anar a la perruqueria: llavors sí que necessites un matí sencer, o tota una tarda. D’ençà que no donen hora encara és pitjor. Hi arribes i et fan esperar com mai, perquè resulta que la teva perruquera està molt sol·licitada, i una eternitat més tard et fan passar cap endins i t’asseus i et porten unes fotos de noies molt guapes molt joves molt modernes molt de tot. Un tràmit inútil: salta a la vista que entre tu i les models del catàleg hi ha tantes diferències que ni un pentinat idèntic les podria camuflar. Si vols que et tenyeixin, has de sumar-hi dues hores més. S’ha de tenir molt temps lliure per amagar els cabells blancs. Si prescindeixes del tint passes directament a la pica, on una noieta desesmada et renta el cabell (“avisa’m si l’aigua crema”), t’hi fa un massatge de rutina amb els dits i te l’embolica amb la tovallola. Ara ve la Bruna, vols una revista mentre l’esperes? Vint minuts després arriba la perruquera armada amb les tisores. Què fan els nens, deuen ser grans ja, què tal si et tallo el serrell ben curt. Quan s’esgotin els tòpics fets conversa, el terra serà ple de cabells. Feixos de cadàvers amb les puntes obertes. Et portaran un mirall perquè et vegis el clatell i, quin remei, aprovis la feina. Diràs que molt bé, gràcies, mentre et poses la jaqueta i treus el moneder i agafes aire i tanques els ulls perquè l’atracament no faci tan mal, i pagues i te’n vas volant a casa, a ficar-te sota la dutxa per inundar el pentinat caríssim amb aigua de l’aixeta. Si volguessin facilitar el procés, instal·larien una piscina a la sortida de la perruqueria. Un servei afegit a l’assessorament estètic, el maquillatge i la depilació amb cera tèbia de cames i engonals. Hi hauria cua al trampolí per llançar-se de cap a les rajoles del fons.

Catacrac. O una onomatopeia similar. El dia que se’t va trencar la vida et vas aprimar tres o quatre quilos en pocs segons (també vas perdre una diòptria de cada ull a la mateixa velocitat). El dolor fa miracles (i encega). Avui has recuperat de sobres el pes antic, però conserves en canvi la graduació espatllada: maleïda dependència de les ulleres de disseny. Vas enganxar els trossets de vida amb esparadrap i fa l’efecte que s’aguanten, però has de vigilar de no sacsejar-los gaire. Et vas engreixant per fora mentre que per dins ets tota tu de mira’m i no em toquis. La felicitat és una altra cosa. La felicitat no pot ser tan fràgil, tan a punt de posar-se a plorar.

Vas començar a nedar per prescripció mèdica molt abans del dia que se’t va trencar la vida. Amb quinze anys, conservaves intacta la ingenuïtat de qui creu que només es trenquen les vides dels altres. Feies gimnàstica correctiva dos cops a la setmana, i de propina nedaves una estona. Trenta, quaranta, seixanta piscines. Mai has tornat a nedar tant, potser perquè mai has tornat a tenir quinze anys. D’estil no en tenies gaire, ni en tens encara. A l’escola vas desaprofitar les classes de natació: cada dimarts et despertaves amb una serp al ventre, i sovint la mare la domesticava amb una camamilla i un paper que deia avui la Bel ha de fer règim i no pot fer piscina perquè té mal de panxa. Comparties autocar amb els companys però ja no entraves als vestidors, et quedaves a les escales de pedra amb els altres nens i nenes (dos o tres) que aquell dia tampoc nedaven, perquè estaven refredats o duien un braç enguixat o tenien maldepanxadenervis com tu.

Aleshores amb prou feines et sabies tirar de peus i nedaves com un ànec marejat. La Bel neda com un ànec marejat, vas sentir dir un dia a la platja a una veu que no vas saber, o no vas voler, identificar. ¿De debò ignores que era la veu del teu cosí gran, el que sempre mastega xiclets de menta? Tu fins i tot et pensaves que n’havies après una mica, però aquell comentari feridor et va confirmar que no series mai la sirena de la història. El nedador neix, no es fa. Als peixos no els calen cursets de natació: o neden o el conte s’ha acabat. Tu et movies dins el mar com un peix fora de l’aigua. Més que nedar, agonitzaves. Si el socorrista de la platja de cada estiu hagués estat per la feina en lloc d’estar massa pendent de les angleses amb corbes ics-ela i biquinis microscòpics, més d’un cop s’hauria afanyat a salvar-te.

Perfeccionar no és el verb adequat. La teva forma de nedar dista molt de la perfecció. Però vas millorar bastant cap als deus o dotze anys, quan ja havien quedat enrere els cursets de l’escola. L’escenari: unes piscines a l’aire lliure reservades als empleats de l’empresa on treballava el teu pare cada dia de cada dia i de sol a sol més hores extres (nocturnes) que no cobrava, qui li anava a dir que l’acabarien prejubilant sense agrair-li els serveis prestats. A força de provar-ho i d’espetegar una i dues i setanta vegades de panxa contra l’aigua, vas aprendre a tirar-te de cap. Vas aprendre també a fer anar braços i cames amb certa sincronia. I, sobretot, vas aprendre a controlar més o menys la respiració, de manera que podies nedar quilòmetres, si et vagava, que no et cansaves. O trigaves tant a cansar-te que mai no tenies la paciència d’experimentar-ho. T’avorries i plegaves abans del mínim indici de fatiga.

Poc després ja va venir la natació per prescripció mèdica, en un gimnàs de prop de casa dels teus pares. Casa teva, llavors. Feies gimnàstica correctiva en una sala amb olor de parquet i pudor d’aixella. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit i fins a dues sèries de vint-i-cinc per a cada exercici. I per postres, la piscina. No et descuidis les xancletes, repetia la mare, entestada a protegir-te dels peus d’atleta. Comparada amb els abdominals, la piscina era una tassa de xocolata espessa, un suc de taronja acabat d’esprémer, un got d’aigua fresca quan hi ha set, un cacaolat calent quan fa fred. Un plaer. Almenys dins l’aigua els cossos no suen, o no es nota.

D’incomoditats n’hi ha unes quantes. La primera, les ulleres, que s’entelen o deixen passar l’aigua. Bravo. Si haguessin volgut ja haurien inventat unes ulleres realment impermeables. Deu ser com les mitges resistents a les esgarrinxades, que no interessen als fabricants de cames de seda: veurien trontollar el negoci. Diuen que algú va inventar unes mitges que no es desfilen, però que una gran marca de pantis en va comprar la patent per destruir-la. Diuen també que hi ha rentadores que no s’espatllen però que cap fabricant no vol llançar al mercat; que el pneumàtic impunxable és guardat al calaix, al preu de tants i tants accidents mortals cada any; que el lobby petrolier fa el que pot per endarrerir la generalització de l’automòbil elèctric; que la pasta de dents és un producte inútil; que els envasos de xampú recomanen que ens fem una segona ensabonada del tot innecessària perquè així gastem més producte; i que la majoria de clubs esportius, inclòs el teu, ofereixen una quota anual perquè saben que els nous abonats perden l’interès per anar al gimnàs al cap de quatre o sis setmanes d’haver-s’hi inscrit.

A tu et sortiria més a compte pagar una entrada individual cada cop que hi vas, però aquesta ara no és la qüestió. De fet, quan vas començar a nedar per prescripció mèdica, la quota del gimnàs te la pagaven els pares. I llavors sí que l’amortitzaves. Primera incomoditat, doncs, les ulleres, que t’obliguen a aturar-te, treure-te-les, submergir-les dins el clor passat per aigua i tornar-te-les a posar, a veure si aguanten a lloc ni que sigui mitja piscina.

Segona incomoditat, l’overbooking. Si un carril el comparteixen més de dues persones, és gairebé segur que hi haurà accidents. Tard o d’hora un nedador toparà amb un altre. Per bé que pertanyen a la rutina, els xocs et solen agafar desprevinguda: et dol més la sorpresa que el cop. Vas xocar no sé quantes vegades en aquell gimnàs que carregava els rebuts mensuals al compte corrent dels teus pares. I no sé quantes vegades més ja emancipada, en un gimnàs estranger. Sorry. Don’t worry. Un altre drama de la superpoblació és que has de parar en sec i fer cua quan arribes a cada extrem de la piscina. O has de demanar permís amb gestos perquè et deixin passar, si és que el nedador de torn vol descansar una estona més, dret contra la paret de rajola blava. Endavant. Gràcies. O bé: Go ahead. Thank you. Sempre la mateixa cançó. A totes les piscines del món, en totes les llengües del món. ¿Com es deu dir endavant i gràcies en swahili, en kikongo, en kirundi, en tonga?

Les altres incomoditats fan de més bon suportar. I sigui com sigui, és més agradable nedar que castigar el cos amb abdominals. Un cop estancada en el que seria la teva alçada adulta, metre seixanta i pocs centímetres a tot estirar, vas obtenir el permís del traumatòleg per abandonar definitivament la gimnàstica correctiva, amb la condició que no abandonessis la piscina mai de la vida. Des d’aleshores has tastat una dotzena de gimnasos, d’aquí i d’allà, i has carretejat tones de remordiments per no anar-hi prou. I t’has empescat excuses de tots colors.

Que si encara taques la compresa. Que si has d’omplir de provisions el carretó del súper (el dimecres, Dia del Client, et fan un cinc per cent de descompte). Que si el psicòleg et recomanaria que et prenguessis les coses amb calma, si mai et decidissis a anar-hi per vomitar-li les neures. Que si ja fas prou exercici quan puges les escales a peu. Que si prefereixes estar localitzable perquè tens un nen mig malalt i podria ser que et truquessin de l’escola per dir-te que s’ha enfebrat. Que si el cos Danone et vindria esquifit per més piscines que fessis. Que si has de treure de l’altell la roba d’estiu. Que si fan obres a la piscina petita i la gran deu estar més saturada que de costum. Que si has d’avançar feina. Que si abans t’hauries de comprar un banyador nou, però et frena la por de deprimir-te dins l’emprovador. (Saps per experiència que anar de compres és una activitat terapèutica, cremis o no les 210 calories per hora promeses pel senyor Kellogg’s. Amb  una excepció: anar a comprar un banyador és sempre una tortura, t’ho miris com t’ho miris). Que si l’olor del vestidor del club et fa venir mal de cap. Que si nedant se’t remouen records estranys. Que si l’esparadrap que et manté sencera potser es desfarà en contacte amb l’aigua. Que si no t’ho pots permetre, i punt.

Sort que t’encanta, la piscina. Si no t’agradés, et diagnosticaries directament una improbable al·lèrgia al clor que t’estalviaria haver-te d’empescar una excusa nova cada dia que entreveus una remota possibilitat de trepitjar el club amb les sandàlies de goma. L’escoliosi potser se t’agreujarà, però la gimnàstica mental que has de fer per descartar la piscina quan podries anar-hi segur que va de primera contra les teranyines del cervell.

Anar a nedar és de les coses bones que fas per tu, i que només depèn de tu. Malament rai quan esperes que la felicitat arribi per telèfon, o per correu electrònic, o per una carta de les que ja no es porten. Vius pendent d’una trucada que et canviarà el destí, d’un missatge que et farà somriure o d’un sobre amb bones notícies. La trucada és d’algú que et vol vendre un curset caríssim per aprendre a prescindir dels diners, el missatge és un virus informàtic que et destrueix el projecte a mig fer i el sobre és de la caixa d’estalvis: t’han cobrat una altra comissió salvatge però, a canvi, et regalaran un calendari de cartó plastificat. Has de pensar a demanar que t’enviïn la correspondència bancària per Internet: fes-ho pels arbres. Bel, la protectora d’ombres naturals en vies d’extinció.

Ben mirat, és preferible que el telèfon no soni, que la bústia estigui buida i que el diari no parli de tu. Engegues l’ordinador com qui obre una finestra rica en paisatges i una bomba dibuixada et demana perdó perquè hi ha hagut un error del sistema. El món no se t’arregla des de fora si el problema el tens dins.

Algú va dir (abans de suïcidar-se) que la felicitat és difícil trobar-la dintre d’un mateix i impossible de trobar a cap altre lloc. Ja cal que t’espavilis soleta a buscar-la. Encara que en tinguis l’accés restringit i que l’única porta oberta et condueixi a un succedani, a una felicitat de tot-a-cent. Ni tan sols aquesta no te la serviran mai a domicili, amb el punt just de sal.

El drama és que no tastaves el cel ni quan les coses t’anaven més o menys bé. Hauries d’admetre que tampoc eres feliç, el que se’n diu feliç, abans del dia que se’t va trencar la vida. I això que la imatge era de postal: una parella presumptament enamorada amb dos nens de cabells rossos i ulls blaus. La memòria és cruel: et voldries fondre, desaparèixer del mapa, quan recordes que la teva gran dissort era haver parit dos nens i cap nena. L’aturat pensa que seria feliç si tingués feina, però el que treballa sap que la feina no fa la felicitat. La salut només garanteix la felicitat del malalt, així com la vista només garanteix la felicitat del cec. I la piscina? La piscina només garanteix la felicitat de la gent que no disposa d’euros sobrers per llençar-los al buit en forma de quota mensual. Si la pots pagar alegrement, ja no desitges capbussar-t’hi.

Durant les primeres braçades dins la piscina encara toques massa de peus a terra. Masoquista com ets, no pots evitar de pensar en coses susceptibles d’amargar-te el dia. T’apareixen per on menys t’ho esperes, com els dolents d’un videojoc antic (vés a saber com són, les sofisticades cònsoles d’avui). I les mates amb ràbia, picant fort contra la superfície de l’aigua. Et carregues a cops de braç les mitges esgarrinxades de fa uns quants paràgrafs, els poemes que no entens, els virus dels ordinadors i les paraules que et surten de la boca quan hauries fet bé d’estar calladeta. Que no em sap cap greu dur la boca tancada,/ sou vosaltres qui heu fet/ del silenci paraules. Veus, a l’aigua no parles per parlar, ni parles quan hauries de callar. Ser dins la piscina de cap a peus t’impedeix ficar-te de peus a la galleda.

Nova braçada de destrucció massiva, aquesta contra els correus electrònics que escrius massa de pressa, en calent, missatge enviat i el mal ja està fet. Almenys les cartes les podies repassar i, si cal, estripar, abans que les engolís la bústia. Però el mail funciona per impulsos indomables dels quals després potser te’n penedeixes. La immediatesa de les noves tecnologies ens fa menys racionals. Més animals.

El catàleg de fets i situacions exasperants és etern. Les postals amb decorat de cartó pedra. La quantitat de llibres bons que no llegiràs mai. Els crítics que es desfan en elogis o en insults cap a una novel·la que no s’han dignat ni a fullejar. La impostura disfressada de poesia. Els emprovadors claustrofòbics sense mirall a dins. L’acne després dels trenta. La crisi dels quaranta. La festa sorpresa que et faran quan en compleixis quaranta. Que no te’n facin cap, de festa sorpresa. Els projectes que no veuràs realitzats ni que visquis cent anys. Els mòbils fora de cobertura. Els caragirats que et petonegen pel davant i t’ataquen pel darrere amb ganivets acabats d’esmolar. Les rialles falses. Els remordiments de consciència. La fragilitat de les pròpies conviccions. Els amics que no ho són però ho fan veure. Les mentides que no dius tu. Les mentides que intentes dir amb una veu i un posat culpables que et delaten de quina manera. Les veritats que tant de bo que no ho fossin. Invertir l’única vida que tens a treballar per guanyar-te la vida. Els secrets massa secrets. L’excés de clor a la piscina.

Esbandida la mala llet per tot plegat, et notes descansada. Llavors et dediques a negociar amb un Déu que saps que no existeix. Un déu (millor així, en minúscula) en què no has cregut mai. Què més voldries tu que ser catòlica, o protestant, tant se val. Et conformaries de ser agnòstica i tenir clar que no en saps res. Que potser sí que hi ha algú allà dalt, vés a saber. El teu drama és que tragines un ateisme radical: veus déu com un invent rendible, tenint en compte la quantitat de mortals que s’hi encomanen per bé i per mal, però només ets capaç de mirar-te’l des de fora. Una atracció turística on no pujaràs ni de broma, tot i que la gent en surt extasiada, presa d’una passió autèntica. Qui no es consola és perquè no vol, diuen. No és cert: tu ja voldries gronxar-te en la religió com a consol, però no pots. No sabries com posar-t’hi. La culpa deu ser d’aquella escola progre i laica alimentada per menjacapellans. O no. Arriba un moment que ja no pots donar la culpa de tot als pares, ni a l’educació rebuda. Si no sabessis nedar només seria culpa teva, per no haver-t’hi esforçat prou. Si no creus ni en un déu minúscul només és culpa teva, per tancar-te en banda a descobrir un refugi espiritual que ben bé que t’aniria.

Però negocies amb ell, que ve a ser com negociar amb tu mateixa. O amb el mirall on es reflecteix algú que cada cop s’assembla més a ta mare. Benvolgut Inexistent, faig trenta piscines a canvi, opció a, que se’m conservi l’esquena com la tinc (tampoc demanes miracles). Opció be: a canvi que no se’m noti a la bàscula la sobredosi calòrica d’aquest matí. Opció ce: a canvi que no em truqui ningú exigint-me una feina que necessitava per ahir. Opció de: a canvi que els nens aguantin sense febre una setmana més. Són transaccions senzilles, perfectament assumibles pel totpoderós que regeix fins i tot el destí dels que no creieu en ell. No negocies la pau al món, ni la felicitat a taula. Això ja seria abusar d’una fe circumstancial i de conveniència, que no mou ni muntanyes de sorra fina. Aquella sorra que se t’enganxa a la pell i t’emportes posada quan tornes de la platja, untada amb bronzejador salat resistent a l’aigua contaminada.

T’agrada, la platja. Nedes cap endins a la recerca d’una solitud que no trobes a trenc d’onada, on et toca alçar castells efímers en competència amb altres constructors de records infantils. Un cop lluny de la gentada, t’atures i fas el mort. Una part de tu mor de veritat mentre dura el parèntesi. Et sents estranyament sola, estranyament lliure. Gairebé feliç. Després ressuscites, te’n tornes nedant cap a la costa i, molt abans d’arribar a la tovallola, ja tens una criatura penjada del coll que et reclama un palau de sorra o un barnús o un entrepà. Els fills existeixen per esvair les cabòries dels pares amb necessitats concretes i urgents. ¿Què és prioritari, abrigar el nen perquè no agafi un refredat, o bé lamentar que tens una vida de color esquitxat, sense rastre del blau elèctric, brillant, intens, que pintaves d’adolescent? Ara i aquí el que toca és alimentar el nen perquè no passi gana. Ja et vagarà de plorar pel que podria haver estat. O potser l’esquer que t’entreté es manté a l’ham fins a l’últim minut de joc. És millor que sigui així. T’ho va dir fa anys un teòric de la comunicació: la televisió té prou recursos per mantenir-nos distrets i enganyats fins al dia del judici final. I qui diu la televisió diu la inèrcia del dia a dia, el mamatincgana o la jornada laboral de dotze hores seguides. Penquem, penquem, que el món s’acaba. És fotut, l’invent. Ni tan sols la vida dura tota la vida.

Si mai tens l’oportunitat de buidar el disc dur de preocupacions quotidianes, se t’omple de preguntes absurdes, per la llei dels vasos comunicants. Què sacrificaries abans, la bellesa o la intel·ligència? Te n’aniries al llit amb un company de feina que odies si t’oferís un milió d’euros? I si fos un company de feina que et cau bé però no t’atreu sexualment? Li rebaixaries el preu, a aquest segon? I si hi hagués certa atracció sexual però gens de ganes de fer malbé les respectives estabilitats de pa sucat amb oli? A partir de quina quantitat i de quines premisses una nedadora que neda poc i malament passa a ser una amant furtiva, o una prostituta amb totes les lletres?

Mataries per un fill? Podries practicar el sexe a l’habitació dels teus pares? Si et donessin el poder d’assassinar una persona només pensant en ella i dient adéu, ho faries? Acceptaries quedar sorda, muda o cega a canvi que s’acabés per sempre la fam al món?

Quin és el pecat més greu comès mai en contra teva? Quin pecat t’agradaria cometre? Quina assignatura de l’escola ha resultat ser la més profitosa? Quina paraula et descriu millor? Quina és la cosa que més t’agradaria oblidar? De qui voldries venjar-te? (Sí, entesos: la venjança perfecta és haver tingut l’oportunitat de venjar-se d’un malparit i haver-ho deixat córrer. Visca la força del menyspreu).

Contractaries algú més intel·ligent que tu? Viuries en una casa que hagués estat l’escenari d’un crim? I si l’anterior propietari s’hagués suïcidat? Faries la traveta a l’ascens laboral d’un col·lega? Compraries per via il·legal un òrgan si el necessitessis per sobreviure? Rebutjaries una bona oferta de feina si te la fes una empresa èticament reprovable? Revelaries el secret de la teva vida si et paguessin un milió d’euros? A sant de què, si es pot saber, et pagarien un milió d’euros perquè revelessis el secret de la teva vida?

Hi ha gent que fa ioga per desconnectar del món i n’hi ha que es formulen preguntes absurdes mentre es mouen dins l’aigua. Tothom s’evadeix com pot. Tu no mires la tele ni que et matin, ets immune a la pantalla que ens mantindrà distrets i enganyats fins al dia del judici final, però no pots evitar de comprar-te cada mes un parell de revistes de moda. Que desfilis pel carrer amb roba de marca No-t’hi-fixis no treu que t’agradi injectar-te de tant en tant una dosi tirant a nociva de luxe, bellesa, dents blanques i melics de passarel·la. Amb paraigua o bufanda o banyador de regal. Et fa vergonya confessar-ho, però sents certa atracció per aquest univers de frivolitat descarada i cossos d’aparador que no tindràs mai. La genètica és injusta. Tampoc mous un dit per combatre els designis de l’a-de-ena: ets incapaç de trobar un forat per escapar-te més sovint al gimnàs, ni que sigui a fer quatre piscines pel bé de la teva esquena. Tens el cos que et mereixes, doncs.

Les revistes de moda que t’emportes del quiosc en un atac periòdic d’autoindulgència combinen focs d’artifici amb reportatges que tallen en sec les ganes d’atracar una boutique o de demanar un crèdit per poder incorporar a l’armari una minifaldilla de firma. Un anunci de perfum, un altre de texans cars i, de cop, un glop de realitat sense coloret ni pintallavis. Nens que maten, dones que es prostitueixen tant si volen com si no (que no, la veritat és que no), guerres i postguerres, malalties i fam. Una pàgina satinada separa l’abundància del no-res, la cirurgia estètica de la precarietat mèdica, l’anorèxia adolescent de la desnutrició infantil. La misèria envoltada de glamur es converteix, per contrast, en misèria al quadrat. I sí, la cosa et trasbalsa una estona, fins que gires full i la mirada se te’n va cap a unes botes de pell que arriben a mitja cuixa i costen el sou sencer més la paga extra que fa anys que no cobres. Si existís una bàscula per mesurar sentiments, tindries una prova objectiva d’un fet que no admetries mai en veu alta: pateixes tant pel nen desconegut que es mor literalment de gana com per les botes de disseny que no et podràs comprar.

No controlem el que ens passa pel cap. L’altre dia vas dinar amb una amiga sense feina que té un marit que crida molt i una filla que calla massa. A la tarda, el teu pare va clavar un penjador a la paret del rebedor, a una alçada que no era ben bé la que tu volies. A la nit feies voltes pel llit, sense dormir. No podies deixar de pensar en l’alçada incorrecta del penjador.

Ets com tothom: només t’importen els problemes aliens quan tens resolts els capricis propis. I què, que milers o milions d’infants es morin de gana, si tu pateixes un mal de coll espantós que t’impedeix empassar saliva? La misèria genèrica és abstracta, intangible, ni que se’ns acosti en forma de reportatge satinat. La faringitis d’avui és concreta, emprenyadora, impossible de neutralitzar amb els grans mals del món. Els principis actius de les pastilles que et prens de tres en tres actuen complementant l’acció antisèptica de la clorhexidina amb l’acció antiinflamatòria de l’enoxolona a la mucosa bucofaríngea i l’acció anestèsica local de la benzocaina, suprimint així les molèsties típiques de la irritació local de la gola. El redactor del prospecte mèdic era un impostor: aquestes píndoles amb gust de plàstic no suprimeixen el mal, com a molt l’alleugen una mica, i encara gràcies. Potser el bon home no volia estafar ningú però era de totes totes un optimista, com només ho pot ser aquell que no ha tingut temps de mirar les notícies. Et sents més a prop dels pessimistes amb instint de supervivència: gent que mira a dreta i esquerra abans de creuar un carrer de direcció única.

A la piscina has d’anar per la teva dreta. D’aquesta manera s’evita, sobre el paper, que xoquin dues persones que avancen en sentit contrari. Però els carrils són estrets i les trajectòries incertes, més que més quan les ulleres s’entelen i  els nedadors van tirant a cegues. Per això les col·lisions formen part del ritual. Col·lisions d’aigua dolça en un entorn climatitzat. Ni de bon tros tan perilloses com les bufetades convulsives del mar.

Tenies set o vuit anys aquella primera vegada que el mar se’t va endur cap endins. La platja era immensa i les onades semblaven monstres gegants sorgits de qui sap on. Et feia cosa banyar-t’hi, però els teus cosins t’hi van arrossegar. Feia dies que esperaven un mar tan enfurismat: un parc temàtic de franc. Tu t’hi vas anar ficant sense tenir-les totes, tan esporuguida pel mar com per la idea de ser la riota de la colla. Vas guanyar el pols a la primera onada, un a zero. La segona et va agafar amb la guàrdia baixa: et va xuclar amb força i vas fer dues, tres, quatre, cinc tombarelles maldestres, l’una rere l’altra. Impossible deixar de donar voltes: el remolí t’havia segrestat i l’aigua amb sal se’t ficava com volia pel nas i per la boca. Vas dimitir de tot. En fi, vet aquí la vida que he tingut. Moriré sense haver après a fer la vertical.

Et va rescatar el més gran dels teus cosins, que ja va néixer nedant com un peix. Amb una tendresa impròpia d’un adolescent, et va dur a coll fins a l’estol de tovalloles familiars. La Bel, pobreta, s’ha empassat molta aigua, va dir, mentre rematava a queixalades un xiclet de menta que feia hores que havia perdut el gust. Me’n deus una, bonica. Et va passar les mans salades per la cara i et va fer un petó a frec de llavis. O així ho recordes ara quan rebobines. La veritat és que, a la sorra, ningú et va tractar com la moribunda que eres. T’has espantat, nina?, vas mig sentir que et deia la mare. I es devia posar a donar el pit a la teva germana petita, sota el para-sol virolat de família d’anunci. No fos cas que la reina de la casa es deshidratés i es morissin les dues germanes al mateix temps.

El matí que se’t va trencar la vida, tu no sospitaves ni de broma que estava esquerdada. T’hauries mantingut distreta i enganyada fins al dia del judici final. Però el teu món es va fer miques de sobte. Crac. Abans de desmaiar-te vas tenir la certesa aclaparadora que, passés el que passés després, ja mai podries arribar a ser del tot feliç. Vas perdre el passat, el present i el futur en un mateix pack. I la ingenuïtat, pel mateix preu. Sens dubte, hi ha ofertes promocionals millors.

Et va tornar a rebolcar una onada durant el primer embaràs. Senyors passatgers, hem entrat en una zona de turbulències, cordin-se els cinturons i que no s’estengui el pànic. El nen no va prendre mal: ara és ell qui es deleix per desafiar el mar enrabiat. Que bé: no han estat en va tants anys d’obligar-lo a fer piscina com a activitat extraescolar. Dura com ets, tu no has domesticat serps al ventre amb camamilles ni indults.

Vas passar de nou pel tràngol l’endemà mateix, o just el dia abans, de quedar prenyada per segona vegada. No sabràs mai què va ser primer, la rebolcada al llit o la rebolcada al mar. El cas és que al cap de nou mesos clavats naixia el Daniel, predestinat a ser el mitjà. Algú hauria d’estudiar la relació entre els espasmes marítims i la teva fertilitat.

Catacrac. Mentre recollies els trossets de vida feta miques et vas repetir en veu alta, amb ganes de creure-t’ho, que sabries i podries sortir-te’n. Amb dos nens feliços ­–ells sí- que no mereixien pagar els plats trencats, i amb un de nou que ja llavors intuïes que acabaries engendrant, ni que només fos per comprovar que no havies mort del tot. Mai t’han seduït els reptes fàcils.

I ara vas tirant com si nedessis. Agafes aire, braç amunt, braç avall, cop de peus i en un tancar i obrir d’ulls ja et toca fer mitja volta. Tornem-hi que no ha estat res. No sabries dir si t’omples l’agenda per no pensar o si no penses perquè tens l’agenda plena. Si t’atures, ni que sigui per agafar embranzida, és quan t’envaeixen els pensaments destructius, injustos, puerils, egoistes. Monàrquics. Què he fet jo per merèixer això i per quins set sous no sóc la princesa del conte.

Nedes per no encallar-te en la llàgrima fàcil que no porta enlloc, però et falta l’empenta d’uns anys enrere, quan et creies immortal i tocada per la vareta dels escollits. Va, d’acord, acceptem que tampoc eres feliç, allò que se’n diu feliç, abans del dia que se’t va trencar la vida. Però llavors sabies que la (teva) felicitat era possible, n’estaves íntimament convençuda, i aquesta il·lusió t’impulsava a avançar cap a la línia del final del mar. Avui nedes sense horitzó a la vista. L’anar i venir de braços i cames s’ha tornat monòton, lent, resignat, adormit. Has perdut l’esperó. Com si haguessis saltat de la fredor de l’oceà a una banyera d’aigua termal.

Només pots aspirar a la felicitat parcial. I això no és un desig, és un oxímoron. Una mentida. Com l’amor lliure, l’aposta segura, l’accident premeditat, el caos controlat, el catòlic no practicant, el creixement negatiu, la cultura de masses, el pensament únic, l’espontaneïtat calculada, l’ètica empresarial, el foc amic, la guerra humanitària, la intel·ligència militar, el desenvolupament sostenible, la quadratura del cercle, la veritat relativa o la versió definitiva. La felicitat és absoluta per definició. Tal com l’amor implica lligams, tot empresari s’encomana a la moral dels diners i la guerra, qualsevol guerra, és una animalada.

El tercer embaràs va arribar quan ja duies la vida mal cosida amb esparadrap. Va ser fruit d’un pressentiment: baixàveu cap a la platja quan vas veure unes onades amb vocació de gratacels. Et vas dir per dins que, si t’atrevies a ficar-t’hi, te’n passaria alguna a tall de recompensa. Tu mateixa, qui si no, ja vetllaries pel compliment del presagi. La felicitat és difícil trobar-la dintre d’un mateix i impossible de trobar a cap altre lloc. Hi vas entrar amb pas ferm i et vas deixar portar sense por. A veure si encara afegiries dos punts suspensius al que semblava un punt final. Sense happy end, que quedi clar.

El millor d’anar a la piscina és haver-hi anat. Et sents bé amb tu mateixa per haver-te cuidat una mica i haver cremat alguna caloria (poques) i haver oblidat durant mitja horeta el sedentarisme crònic que se’t nota d’un tros lluny al cul i a les cuixes. La piscina és una injecció d’energia positiva que paga la pena. En surts més satisfeta, més en pau amb el món. I més a punt de menjar-te’l, també. Perquè nedant has entrat en un estat creatiu que t’ha dut a imaginar projectes que ja no veus tan factibles quan arribes a casa i estens al celobert, amb pinces de plàstic, la tovallola i el banyador i el casquet de silicona.

Aquí caldria aclarir, per mullar ni que sigui amb una gota de versemblança el relat, que tu i ell ja endevinàveu que allò que va passar podia acabar passant. Era una atracció muda i mútua, alimentada en estius paral·lels que flirtejaven amb la idea de trobar-se. No és per casualitat que us havíeu mantingut fidels any rere any a la mateixa platja.

Programa de centrifugació a tota màquina. Després de fer les tombarelles de rigor segrestada per l’onada, en vas sortir envaïda per una esperança que ja no confiaves recuperar ni a la setena reencarnació. Vas passar les hores següents en un altre planeta: hi eres però no hi eres. Hi ha nits que es fan pregar menys.

Al gra. En la foscor còmplice de la platja de sempre, moguda per un despit salvatge, vas fer l’amor amb un cosí germà amb mans de sal i alè de menta.

Hauries volgut demostrar-li que ja no nedaves com un ànec marejat. Hauries volgut donar-li les gràcies per haver-te tornat a salvar. Ni tan sols us vau mirar, abans de tancar el parèntesi. Tu vas fugir corrent i ell, nedant.

Prou saps que no és ben bé així, però algun dia, quan sigui gran, explicaràs a l’Aniol que el seu pare va venir del mar. I què, si reescrius la història: val més parlar-li de poesia que de revenja i d’incest. Tens dos fills de veritat i un de joguina, però tots tres se t’assemblen una cosa de no dir.

Amb l’única diferència que el petit neda com un peix.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>